AVANÇ DE LA REVISTA SOL VERMELL No. 49:
CATALUNYA (I
ESPANYA) DAVANT LA COVID-19
(Frederic
Engels. La situació de la classe obrera a Anglaterra, 1845)
"El
virus és el capitalisme" (Una pintada en una paret a Barcelona)
Introducció
El cop ha estat brutal. Res no tornarà a ser com abans.
L'experiència de la covid-19 i els confinaments ho han canviat tot. Si el cop
d'Estat del 23-F va apuntalar la “transició” espanyola; la gestió de l'epidèmia
de la COVID-19 és un abans i un després en la lluita de classes dins de l'Estat
Espanyol.
El confinament aplicat pel govern d'Espanya, govern dels
“progressistes” PSOE-Podemos, amb l'excusa de la salut i de salvar vides, no ha
estat una altra cosa que la imposició d'un estat d'excepció de més de dos mesos
on només s'ha permès sortir de casa en casos excepcionals, com treballar en
serveis essencials (sanitaris, transportistes, treballadors de la branca
d'alimentació, etc.) o per a anar a comprar menjar al supermercat més pròxim a
l'habitatge on s'estava empadronat, etc.
Milions de persones hem estat sota arrest domiciliari més
de dos mesos. Com ha estat possible aquest arrest de la major part de la
població? Doncs, creant un clima de terror injustificat entre la població; campanya
de pànic que es manté i que va adreçada sobretot als barris obrers. Encara
avui, sense que es produeixi un nombre de defuncions significatives com es pot
consultar en el gràfic, sense ingressos hospitalaris representatius, els
mitjans de comunicació no deixen de donar dades de positius en PCR en brut i
com si fossin casos de COVID, i no simplement de positius en una prova.
Sense pràcticament morts, sense ingressos hospitalaris,
es continuen prenent mesures extraordinàries en tot l'Estat. A Madrid, el govern
d'aquesta Comunitat en mans de la dreta, ha decidit fer proves de manera
indiscriminada a la població que viu en els barris obrers de Madrid
(Carabanchel, Usera, Puente de Vallecas, Villaverde, etc.), com més proves hi
ha, més positius surten. Com més positius més alarma creen els mitjans de
comunicació, amb el resultat de més prohibicions i més policia nacional o
municipal perseguint a la joventut obrera a la qual assetja, perquè segons els
experts és la culpable de la situació d'“emergència” actual.
No obstant això, les dades relatives, no les que donen
els mitjans de comunicació, no són en absolut preocupants. Segons la Comunitat
de Madrid els positius en les proves PCR són només del 2,8%; d'aquests positius
en la prova de PCR més del 80% són persones sanes. No obstant això, l'alarma
social, l'anunci de milers de positius ha justificat l'ocupació dels barris
obrers per les forces repressives de l'Estat reaccionari i la por inculcada
entre la classe obrera ha provocat que des de març milers de veïns denunciïn a
altres veïns per saltar-se les lleis d'excepció.
A Euskadi, el govern basc va decretar el 17 d'agost, amb
un mort per COVID en set dies, l'Estat d'emergència que suposa imposar
limitacions de mobilitat i d'accés a determinades zones i la volta als
confinaments.
El 25 d'agost Pedro Sánchez, president del Govern
d'Espanya (PSOE-Podemos), va oferir el seu suport a les comunitats que
demanessin l'Estat d'Alarma, és a dir, la tornada als confinaments. A més
d'oferir 2.000 militars com a rastrejadors per detectar contagis, segons ha
presentat el president del Govern; o per entrenar 2.000 soldats en control i
seguiment, com es pot entendre aquesta mesura.
Segons les dades sanitàries del 10 de maig fins a
l'actualitat, unes 8 persones han mort, víctimes diàries de l'anomenada
"segona onada" de COVID, de les quals 5 continuen sent persones
majors de vuitanta anys. Si prenem les estadístiques de l'INE 2018 (*1) una
mitjana de 10 suïcidis es produeixen diàriament i hi ha al voltant de 1.100
morts cada dia per totes les causes. Aquestes són les dades de la COVID d'avui.
Mentrestant, el Govern central, els regionals, els governs veïns i la premsa
anuncien l'arribada d'una catàstrofe sanitària.
La crisi sanitària ha deixat palesa la profunda crisi de l’
imperialisme espanyol: crisi econòmica, política, social i moral.
El confinament
té les seves conseqüències
S'ha parlat de posar la vida per sobre de l'economia,
però poc s'ha dit de la gent que viu de la venda al carrer, dels manters, dels
recollidors de ferralla, dels firaires, dels treballadors informals, del servei
domèstic, etc., dels milers d'obrers i treballadors que es quedaven sense cap
font d'ingressos.
El govern “esquerrà” mai ha presentat els informes
científics que justifiquessin l'estat de setge, ni ha aportat cap informe sobre
costos i beneficis, morts provocades i vides salvades, d'un estat de setge
“sanitari” imposat amb un desplegament policial i repressió mai vist per les
generacions obreres més joves.
Conseqüències
generals
A més de les tràgiques conseqüències econòmiques en forma
d'augment de la fam i la pobresa entre percentatges creixents de la població
espanyola (*2), l'atur, el tancament temporal o no de tot tipus d'empreses que
es va intentar esmenar amb ajuts estatals (que van arribar tard i malament, o
no van arribar a molts sectors), ajuts que s'han d'afegir al ja inflat deute
espanyol (i que pagarem entre tots) (*3) , hi ha molts efectes secundaris que
han afectat i afectaran la població. (*4)
L'OMS ja ha avisat de l'augment de les malalties mentals
pel dur confinament (*5). L'obesitat s'ha multiplicat en els tancaments. També
s'ha parlat de deteriorament físic i funcional per falta d'exercici; l'augment
dels enfrontaments familiars a causa de l'efecte "gran hermano"; de
la pèrdua de un preuat temps per a nens i estudiants; de l'aïllament de la gent
gran; dels danys emocionals perquè no es va poder acomiadar adequadament els
éssers estimats; de la desconfiança del veí; del tancament total de
biblioteques, centres culturals i centres cívics; de l'augment de la
discriminació i l'explotació de les dones treballadores; d'una més gran
violència domestica que ja està augmentant; etc. etc.
Algunes mesures han arribat per a quedar-se: el tancament
d'oficines bancàries i de grans empreses de serveis; la cita prèvia i
l'aïllament de l'administració; el canvi als hospitals i centres d'atenció
primària; l'augment del tele-treball.
Els ERTE’s
Cal explicar breument què és un ERTE, ja que parlarem
d'ells al llarg del text en diverses ocasions.
El 14 de març amb l'inici de l'estat d'excepció (alarma)
i immediatament comença el tancament d'empreses i l'augment accelerat de les
llistes de l'atur. El govern posarà en marxa els expedients de regulació
d'ocupació temporal, els anomenats ERTE's, que són la comunicació de l'extinció
col·lectiva de contractes de treball motivats per l'estat d'excepció declarat
pel govern i secundat per tot el parlament i la patronal. Els ERTE's implicaven
que els treballadors seguien donats d'alta en la Seguretat Social, mantenint per
tant la seva afiliació, i l'Estat a través del Servei Públic d'Ocupació Estatal
(SEPE) assumia el pagament dels salaris (un 70% del sou cobrat abans de
l'ERTE).
3.- Cua esperant queviures a les portes d'una ONG.
No tots els
confinaments són iguals
No és igual viure al camp o a la ciutat; en una casa que
en un pis; en una luxosa torre amb piscina i jardí o una família sencera en una
habitació llogada o en un pis sobresaturat; tenir ordinador amb accés a
internet, llibres o molts canals de televisió. Hi ha moltíssima diferència
entre els confinaments. Diferències socials brutals. Aquest confinament s'ha
fet a mida de la burgesia, d'aquesta classe social que viu en llars com la de
Pablo Iglesias i Irene Montero (Podemos). Un xalet de 268 m² sobre una
parcel·la de 2.000 m² que va costar 600.000 euros i situat en una de les zones
més cares de Madrid.
Els casos més notables del desastre econòmic que ha
suposat el confinament per a la gent més desfavorida són els de la immigració
irregular. Els centenars de milers de persones que viuen a Espanya (*5bis)
sense permís de treball i residència no han tingut accés a ERTE's i altres
ajudes. Manters, recollidors de ferros vells i metalls, empleades de la llar,
treballadors irregulars sense contracte,... han hagut de sobreviure només amb
l'ajuda de compatriotes, entitats socials i voluntaris, que han estat
sobrepassats per la realitat (sovint sense l'ajut, més aviat amb els obstacles,
dels ajuntaments) repartint menjar, màscares gratuïtes,... És icònic el vídeo
de la cua quilomètrica a la plaça de Catalunya de Barcelona per accedir al
esmorzar que oferia la propera parròquia de Santa Anna. A més, aquest sector,
l'emigració, ha estat el blanc preferit de la repressió d'una policia fortament
racista.
La sanitat i la
crisi moral
Aquesta crisi ha deixat clar, per a qualsevol que vulgui
veure-ho, quines són les prioritats de la societat en què vivim: l'anunciada
caiguda d'internet a causa de la sobrecàrrega d'usuaris no es va produir, la
sanitat pública va col·lapsar i milers
de persones grans van morir sense atenció mèdica a les seves llars o en centres
de gent gran.
Les persones grans van ser víctimes del col·lapse de la
salut pública i dels criteris de rendibilitat en la gestió de la pandèmia.
S'estima que les persones que van morir en centres de gent gran són el 69% (*6)
de tots els morts per COVID-19 en tota Espanya. Des de març fins a l'actualitat
han mort uns 30.000 pensionistes. Un estalvi per a l'Estat que ja té diners per
dedicar-lo a donar ajuts de misèria als més necessitats com el Salari Mínim
Vital.
Allà pel 2008, la salut pública espanyola era considerada
excel·lent i una de les millors del món. Amb la crisi econòmica van començar
les "retallades" i les privatitzacions. Va ser a Catalunya, amb Artur
Mas de Convergència i Unió qui va iniciar l'atac a la sanitat catalana.
Immediatament, l'exemple va ser seguit pel Partit Popular a Madrid i després en
altres parts de l'Estat (*7).
La Llei de dependència, que pretenia:
"...
atendre les persones que, per raons derivades de l'edat, la malaltia o la
discapacitat, i lligades a la falta o a la pèrdua d'autonomia física, mental,
intel·lectual o sensorial, necessitin l'atenció d'una altra o altres persones o
ajudes importants per a realitzar activitats bàsiques de la vida
diària..."(*8)
va ser degradada a uns serveis a la gent gran
externalitzats i subcontractats, en les pitjors condicions laborals i
econòmiques per als treballadors d'aquest camp. I complementada amb empleades
de la llar, majorment dones emigrants sense contractes, sense drets i amb sous
baixíssims.
Una cosa així va succeir amb les residències de
"gent gran" que, en bona part han acabat gestionades pels anomenats
fons voltor que han especulat amb els habitatges expropiats pels bancs perquè
no van poder pagar les hipoteques. Capitalisme salvatge, cru i pelat. La manca
de mitjans, personal en condicions precàries i mal pagat, estructura sanitària
diversa i confusa, han creat la massacre més gran. (*9) (*10)
Llavors la pandèmia es va trobar amb una sanitat
trencada, delmada i ja saturada. Sense entrar en els esforços i el treball
digne de molts dels seus professionals, les sortides al problema han estat:
A.- Negar l'atenció i la sanitat universal a la gent gran
i ja amb antecedents greus. Això que va ser una decisió política a Madrid i
disfressada de "raons mèdiques" a Catalunya, fou una de les greus
causes de la massacre de les residències de gent gran, les quals sense mitjans
assistencials (pels motius dits abans) telefonaven a ambulàncies per al
trasllat a l'hospital, ambulàncies que mai van arribar. Això va passar també a
gent gran que va arribar des de la seva casa a l'hospital i solo se li va
concedir les cures pal·liatives i morir sense poder veure als seus familiars i
amics. (*11) (*12)
La controvèrsia ha estat internacional. Vegeu les
declaracions de la dirigent de la Unió Europea, Cristian Lagarde (quan estava
en el Fons Monetari Internacional) o de Trump i els seus durant la pandèmia
(*13)
B.-Recomanar l'atenció (molt dolenta) per telèfon i que
no es moguessin de casa, sense oferir res a canvi. (*14)
C.- Els que anaven als hospitals estaven totalment sols,
sense familiars ni ningú per ajudar-los. El menjar es deixava a l'exterior de
l'habitació. El personal sanitari amb prou feines responia les trucades i, des
de fora de l'habitació, preguntava. Si havien d'entrar, primer es posaven els
vestits de bus. (*14)
Sols, avisant quan no sentien al veí de llit i, després,
veient com se l'emportaven mort! Així van estar molts que van anar per altres
malalties. Primer no tenien Covid i al cap de poques setmanes ja ho tenien.
(*14)
D.- A posteriori, blindar els hospitals i centres
d'atenció primària. Amb cita prèvia i amb totes les precaucions, et trobes un
hospital buit. Allà on es treien centenars de mostres de sang, ara només són
unes poques amb neteja asèptica després de cada extracció.
Als CAPs només hi ha Covid-19. Si vens per una altra
cosa, com tothom pot tenir el virus, perquè hi ha molt asimptomàtic!, et fan la
PCR, t'envien a casa (quarantena mentre no sàpigues el resultat) i no t'atenen
del teu problema. No hi ha més malaltia que la covid-19. (*14)
En tot cas, sobreprotecció d'hospitals i personal que
treballa en ells, com succeeix amb els funcionaris. La població queda en un
molt llunyà segon terme.
Protegir als
seus funcionaris
La sobreprotecció dels seus mercenaris: Aquesta ha estat
una de les polítiques clau de l'Estat Espanyol. Molts funcionaris han estat
enviats durant mesos a casa seva per no fer res, durant el confinament i
després mentre s'adapten les instal·lacions a les noves normes de distància
social. Altres funcionaris com els dedicats a les labors de neteja urbana,
manteniment de carreteres, etc. han treballat sense cap tipus de protecció i en
les condicions laborals més vergonyoses.
L'“aristocràcia” del funcionariat es refugiava a casa
mentre que treballaven en els seus centres de treball els obrers i treballadors
dels serveis considerats essencials (alimentació, sanitat i la seva
distribució, etc.) i més tard la major part dels treballadors, s'allargaven els
terminis dels tràmits amb l'administració provocant greus perjudicis i desoris
de tota mena. Els jutjats, ja saturats prèviament, allargaven diversos anys!
els processos; en les gestions d'estrangeria i documentació es donaven fins a
vuit mesos per a resoldre l'acumulació d'expedients; els promesos ERTE's han
vist que molts treballadors han estat més de quatre mesos per a començar a
cobrar alguna cosa. I tot en un ambient opac perquè per internet no es treia
cap informació. Després, van arribar les "cites prèvies",
inassolibles en molts departaments, per la seva escassetat, i font de corrupció
i revenda. Qualsevol tràmit amb l'administració és ara molt més difícil i lent,
si es pot aconseguir. No importa si la població té seriosos problemes per a
resoldre qualsevol tràmit, si els mercenaris al servei de l'Estat estan fora de
perill. Això també s'ha traslladat als bancs i grans empreses de serveis.
Control de la població. Càmeres, mòbils, aplicacions, rastrejadors, delators.
Amb l'excusa del coronavirus s'han fet forts avenços en
les tècniques de control de la població per l'Estat. Càmeres de reconeixement
facial, tot i portar mascareta. Intent de seguiment del teu desplaçament
mitjançant aplicacions al telèfon mòbil. Ús de rastrejadors i proves
localitzades per "descobrir" qui té la malaltia i no ho ha dit (en
molts casos asimptomàtics). Es prepara la nova aplicació, App, Radar Covid. Més
de 9000 detinguts i denúncies superiors a un milió durant l'estat d'alarma.
(*15)
4.- Mostra d'un dels èxits de l'Estat reaccionari: la mobilització de milers de delators que, en els barris obrers, han vigilat als seus veïns, l'anomenada polícia de balcó o feixistes de balcó.
El cas especial
de l'immigració
Amb l'emigració, la política sanitària i la lluita contra
el coronavirus han estat supeditades a la política migratòria europea i
espanyola dels últims anys.
Es tracta en resum d'evitar al màxim l'arribada
d'emigrants, i els que ja són aquí se'ls dificulta al màxim l'obtenció de
qualsevol mena de dret. Traves als empadronaments, majors dificultats per a
l'obtenció del permís de treball i residència i no diguem per a aconseguir la
nacionalitat (actualment tasca gairebé impossible pels obstacles i els retards
burocràtics). Es tracta sobretot d'aconseguir quasi esclaus què, forçats per la
necessitat, treballin per quantitats molt baixes. Això és especialment destacat
en el treball temporal del camp, en els escorxadors i en el cas de les dones
que netegen cases i tenen cura de les persones grans.
L'empadronament i la targeta sanitària són dues eines
essencials (per a tota la societat) en cas d'epidèmies. Si no saps qui viu en
la teva localitat i no ho controles sanitàriament, difícilment pots abordar una
pandèmia. I més quan es parla de percentatges significatius de població. Doncs be,
han augmentat les dificultats per a l'empadronament i passat el confinament la
concessió d'una targeta sanitària, és bastant difícil sense el padró municipal.
A més, alguns dels migrants tenien un títol mèdic o
d'infermera del seu país i tot veient la necessitat urgent d'aquests
professionals, no s'ha intentat regularitzar-los.
La regularització dels sense papers (obtenció del NIE,
permís de treball i residència) ha sortit a la palestra i ha estat sol·licitada
pels sindicats d'empresaris agraris, el defensor del poble d'Espanya i multitud
d'organitzacions. El govern no ha volgut modificar ni una mica la seva política
migratòria. Tampoc hi ha hagut canvis en un sector tan important i complex com
el de la neteja de les cases i de la cura de la gent gran.
El resultat ha estat constants brots de l'epidèmia al
camp i als escorxadors. Els jornalers residien, com cada any, en naus sense
condicionar, en instal·lacions fetes per ells mateixos, sense aigua ni serveis,
en estables, etc., pitjor que animals. Malgrat aquesta situació, no volguda
pels emigrants, se'ls ha criminalitzat i atacat assíduament. (*16)
El cas dels escorxadors és comú a mig món per la
concentració i densitat humana en ells, per les deficients condicions sanitàries
i la negació de molts drets, malgrat tenir el NIE i el contracte de treball.
La por
Per por s'han fet alguna de les pitjors barbaritats de la
història de la humanitat. En aquest cas han creat por, molta por. La diària
notificació dels casos i les morts i tot, ha creat una histèria col·lectiva que
ha afectat fins i tot a propers companys de lluita. És molt difícil combatre la
por i serà un treball lent. Molts companys de moviments socials no han volgut
trencar amb aquest parany del confinament. Altres no han dubtat a denunciar a
la policia comportaments que incomplien el confinament. Per sort han estat
tantes les delacions que no hi havia capacitat de la reacció d'investigar-les.
Com contrarestar la propagació de la por, difosa constantment des dels mitjans
de comunicació, és una de les tasques que hem de plantejar-nos davant possibles
nous confinaments a què ens vulgui sotmetre l'Estat. Més que informació hem
tingut molta desinformació i creació de por. Fomentar la divisió entre la
classe obrera i les masses és una tasca assumida des de fa temps pel
capitalisme. L'anomenada "distància social" ha estat sempre l’
individualisme burgès.
Madrid i
Barcelona: baralla i col·lusió
Madrid, la capital de l'Estat, la ciutat més gran
espanyola. Barcelona, la capital de l'aspirant república catalana. Amb el seu
cinturó és el segon nucli de concentració de població de l'Estat. La baralla
per les inversions estatals la guanya Madrid. Baralla pel PIB: Madrid acumula
el 18,2% del PIB de l'Estat, Catalunya el 18,02. Baralla i col·lusió en
corrupció entre la burgesia catalana (representada per CiU i les seves continuacions:
PDcat i Junts per Catalunya) i el PP madrileny. Baralla econòmica entre Estat
(PSOE, PP, Podemos, Ciutadans, VOX) i comunitat autònoma.
Col·lusió en gairebé tot per a aixafar els seus pobles.
Col·lusió per a desmantellar i privatitzar la sanitat. Baralla per qui
s'emporta els beneficis de la privatització i subcontractació dels serveis a
les persones. (*17). Col·lusió en les mesures de confinament i en la política
sanitària. Col·lusió en les morts totals per coronavirus i en les massacres en les
residències de gent gran. En el mal funcionament administratiu segurament
guanya el Govern català, la Generalitat de Catalunya.
La Generalitat
i la nova paret
S'ha criticat a la Generalitat que en aquests últims anys
el govern català ha deixat d'exercir parcialment les seves importants
competències per a dedicar-se preferentment a aconseguir la desitjada
independència. Que importants lleis aprovades pel parlament autonòmic no s'han
aplicat per no elaborar el govern els reglaments i per la desídia de l'administració
catalana en les polítiques socials i davant la pobresa i la creixent
precarietat.
Un independentista dóna en les xarxes socials una
explicació clara i contundent: "Precarietat sempre n'hi haurà i no podem
estar contínuament darrere d'ella. Si una paret es va esquerdant, se li poden
posar pegats, però arriba un moment en què cal parar-se i fer una paret
nova" (referència a la somiada nova república catalana).
6.- Manifestació de Riders. Barcelona.
L'imperialisme
espanyol
L'imperialisme espanyol intenta agafar aire a l'interior
al mateix temps que tracta de trobar el seu buit en l'exterior.
És impossible comprendre el tancament de milions de
persones durant mesos, el clima de terror creat per l'Estat imperialista
espanyol amb l'únic objectiu de tancar les masses a les seves cases, si no partim
de la profunda crisi de l'imperialisme espanyol: crisi política, econòmica,
social i moral.
Des de la bombolla del totxo, la burgesia monopolista
espanyola està tractant de re impulsar l'economia. Així, des dels temps de
Zapatero la gran burgesia ha apostat per les empreses farmacèutiques,
biotecnològiques, les de telecomunicacions i les d'energia (verda) com una nova
via d'acumulació de capital i de guanys multimilionaris a través de
l'especulació en borsa. El paper fonamental en la promoció i l'ajut a aquest
tipus d'empreses l'ha tingut l'Estat a través dels Ministeris de Sanitat,
d'Indústria, d'Igualtat i el de Ciència, on el paper de Pedro Duque ha estat
fonamental.
En una profunda crisi econòmica i milions de persones
vivint en la precarietat s'ha desenvolupat l'anomenada “segona transició”, com
un intent de reestructurar l'Estat i contenir la lluita de les masses, que en
els últims anys ha tingut el seu epicentre a Catalunya, amb mobilitzacions
massives per la independència.
En aquest context, es va implantar al març un confinament
total per a tota la població. Un confinament que ha demostrat la moral de
l'Estat imperialista que ha aplicat de manera massiva l'eugenèsia al mateix
temps que milers de llits de vigilància intensiva romanien buides als hospitals
privats. Un arrest domiciliari on els gossos han tingut més drets que els nens
dels barris obrers. Els gossos podien sortir a passejar i els nens tenien
prohibit sortir de casa.
El confinament ha estat un experiment social, on l'Estat
burgès ha estat capaç de mantenir una presència policial i militar constant
durant més de dos mesos, 24 hores al dia.
Ha mobilitzat milions de persones al voltant dels seus
eslògans. Ha coordinat la premsa, la ràdio, la televisió i les xarxes socials
durant mesos amb un objectiu comú: la defensa de l'estat imperialista.
El confinament ha demostrat que el 30% de la classe
treballadora pot treballar des de casa, tant de l'aristocràcia laboral com dels
sectors de la classe treballadora amb feines precàries i teleoperadores. A
l'inici de l'estat d'alarma (confinament) el Govern va arribar a un acord amb
Telecom, Vodafone, País Basc, MoreMobile, Telefónica, Vodafone i amb
l'Associació Nacional d'Operadors de Serveis de Telecomunicacions i Internet.
Acord que, després de les bones paraules, ha suposat una acceleració de la
digitalització de la societat: teletreball, teleassistència, comerç electrònic,
ensenyament a distància, etc. i l'armadura de l'Estat i molts dels seus
funcionaris. Més connectivitat que també significa més control social. L'INE ha
estat preparant un estudi de mobilitat amb les dades donades pels operadors de
telefonia de milions d'usuaris. La multinacional Google ha publicat informes
estadístics elaborats, a partir de dades de telefonia mòbil, sobre la mobilitat
de les persones durant el confinament.
Però, aquest salt tecnològic fet durant el confinament no
ha acabat amb la misèria de les masses. Al contrari, el confinament ha
demostrat els temps que vénen, o en els que ja estem. Hem vist com
l'aristocràcia laboral funcionava i comprava des de casa, mentre que una gran
massa de treballadors en condicions laborals indignes transportaven paquets des
de centres de distribució fins a les llars, posant en risc la seva vida,
treballant en supermercats sense condicions de seguretat. En la neteja més del
mateix, en el camp la migració ha viscut en condicions de vida del segle XVI.
Etc. La nova economia ni dóna feina ni la dóna de qualitat, només cal veure les
condicions de treball a Amazón.
Ara mateix hi ha més de 3.800.000 aturats inscrits al
Servei Públic d'Ocupació (SEPE), als quals cal afegir els 1.800.000 proletaris
subjectes a ERTE's, els quals a partir de setembre cobraran només un 50% del
seu salari. A principis de juliol gairebé un 25% de la població activa es
trobava sense treballar. Arriba un món amb més precarietat i amb més
desigualtats.
I encara que les dades mostren que la COVID el pateix la
gent de nivell econòmic més baix, tots els partits parlamentaris, el govern i
l'oposició, han donat suport al Pla de Xoc per la Ciència i la Innovació (*26)
que inclou inversions per import de 1.056 milions d'euros entre el que queda
d'any i el 2021. El destí de totes aquestes inversions són grans monopolis
privats. El Pla de Xoc no és altra cosa, com bé explica la pàgina del
"Govern d'Espanya", que una subvenció als grans monopolis de la
telecomunicació, energètics, farmacèutics i biotecnològics:
"El
pressupost es canalitzarà a través d'ajuts directes al sistema de ciència i
innovació, tant a les institucions científiques com a la R + D + I de sectors
empresarials estratègics. A aquesta inversió cal sumar 508 milions d'euros en
préstecs en condicions avantatjoses a empreses innovadores, a partir dels nous
instruments de promoció de la R + D + I
privada".
“Tal com ha explicat
el president del Govern durant la presentació del pla, ´Espanya no pot
continuar girant l'esquena a la ciència, ha d'apostar amb contundència per la
ciència. Si volem estar preparats per a futures emergències sanitàries; si
volem prendre mesures que assegurin salut i benestar, competitivitat i
sostenibilitat; si volem crear llocs de treball qualificats, noves indústries,
una societat més justa i una economia més resistent, hem d'apostar per la
ciència´."
El 3 i 4 de setembre es va celebrar la XX Trobada de la
Indústria Farmacèutica Espanyola, organitzada per la patronal farmacèutica,
Farmaindustria i per la Universitat pública Carles III. En aquest acte de
promoció de la indústria farmacèutica va ser protagonista la ministra
d'Indústria, Comerç i Turisme, Reyes Maroto, que va participar agraint la
“contribució generosa de les empreses” durant la pandèmia. Destacant la
importància de la R+D+I, va defensar el lloc de la indústria farmacèutica en
l'actual “transformació digital”. Les farmacèutiques seran “una de les grans
protagonistes del procés de modernització”. I caldria afegir, receptores de
fons públics en el que la ministra diu col·laboració entre el sector públic i
privat de l'economia. Saqueig dels diners públics descrit per la ministra com
l'“esforç conjunt del sector públic i de les companyies farmacèutiques
implantades al nostre país”.
A més de finançar els grans monopolis privats aprofitant
el coronavirus i justificant-lo amb la salut, la sostenibilitat i l'Agenda
2030, la gran burgesia no ha malgastat l'ocasió per a donar un (gran) pas més
en la fascistització de l'Estat, en el control de la classe obrera. La gran
burgesia espanyola s'està preparant per als pròxims enfrontaments amb la classe
obrera. Els estats d'excepció han estat el seu pla pilot. La reestructuració de
l'Estat segueix endavant, ja veurem quins canvis legals no es produiran
(derogació de la llei mordassa) o es produiran, i fins i tot quins canvis es
realitzaran en la Constitució. Ara com ara, el parlament ha aprovat i secundat
per unanimitat els estats d'excepció (confinaments) saltant-se la seva pròpia
legalitat. El parlament s'assembla cada vegada més a les corts franquistes de
partit únic amb diferents corrents dins d'ell (Opus, falangistes i carlistes
tradicionalistes). Un parlament lliurat al poder executiu.
7.- Pintada de suport a Pablo Hasel, poeta i cantautor perseguit per l'Estat Espanyol.
El paper del
revisionisme
La classe obrera està vivint un dels més grans atacs, si
no el més gran atac, per part de l'Estat burgès des dels finals dels anys
setanta i principis dels vuitanta. Tant el govern central com els governs de
les comunitats autònomes estan incomplint la legalitat burgesa, imposant
restriccions i prohibicions per a les quals no tenen competències. La repressió
injustificada, l'ocupació policial dels barris obrers, 45.000 morts damunt la
taula, amb milers d'avis morts sense cap atenció mèdica i milions de treballadors
i treballadores a l'atur; tot això està succeint sense pràcticament contestació
social. En aquesta situació, un govern de la dreta s'haguera hagut d'enfrontar
al carrer amb la resistència de la classe obrera, cosa que no ha passat. No
obstant això, el govern PSOE i Podem ha estat capaç de contenir la mobilització
i les lluites de la classe obrera per por del coronavirus i la por a l'arribada
de la dreta.
Un dels motius de la relativa pau social actual és la
campanya de terror que estan fent les televisions, ràdios, premsa escrita i
xarxes socials. Una altra causa és que el coronavirus ho justifica tot: la
crisi econòmica, l'atur, la misèria de les masses, la repressió, etc. Però la
"pau social" no es pot explicar sense el suport de l'esquerra extraparlamentària
a aquest govern criminal "d'esquerres" del qual forma part un
vergonyós ministre "comunista" del PCE, l'històric partit
revisionista, primer prosoviètic i ara proxinés. Un gairebé extingit partit
d'ordre que segueix complint la seva funció al servei de l'Estat imperialista
espanyol.
Quan al revisionisme: vàrem parlar al maig amb un
destacat dirigent del moviment per la república i en preguntar-li què opinava
sobre l'empresonament de milions de persones durant el confinament ens va
contestar que això era una qüestió dels experts. Quan le preguntarem que si en
la seva república també els experts seran els que decideixin ens va contestar
que també. Quan vam insistir dient-li que el lògic seria que els experts
informessin i que les masses fossin les que decidissin, incloent-hi la
possibilitat de mesures repressives en contra dels experts, ens va contestar
que no ho sabia.
Sobre la resta de l'esquerra “radical” (hoxistes,
pseudo-maoistes, troskistes, m-l´s, antifeixistes, independentistes, feminisme
burgès, etc.) callen sobre el govern argumentant que arriba la dreta o donen
suport a tota aquesta barbaritat perquè ho diuen els experts i a més arriba la
dreta. Els experts no han presentat un sol document científic que justifiqui
les mesures “sanitàries” que s'han pres, inclòs el “confinament” brutal,
l'ocupació dels barris obrers o l'abandonament de les persones més vulnerables.
La situació actual
A principis d'any el relator de l'ONU sobre l'extrema
pobresa i els drets humans va visitar l'Estat Espanyol i va sortir
escandalitzat del que va veure i així ho va reflectir la premsa espanyola:
"He
visitat un barri pobre amb condicions molt pitjors que un campament de
refugiats, sense aigua corrent, electricitat ni sanejament, on els treballadors
immigrants fa anys anys que viuen sense cap millora en la seva situació.
Veïnats de pobresa concentrada on les famílies crien nens amb una greu
escassetat de serveis estatals, clíniques de salut, centres d'ocupació,
seguretat, carreteres asfaltades..."
"El que es
veu no és el que desitjaria la majoria d'espanyols, ni el que molts
responsables de formular polítiques tenien planejat: una pobresa generalitzada
i un alt nivell d'atur, una crisi d'habitatge de proporcions inquietants, un
sistema de protecció social completament inadequat que arrossega deliberadament
a un gran nombre de persones a la pobresa, un sistema educatiu segregat i cada
vegada més anacrònic, un sistema fiscal que brinda molts més beneficis als rics
que als pobres i una mentalitat burocràtica profundament arrelada en moltes
parts de govern que valora els procediments formalistes per sobre del benestar
de les persones".
"Els
formuladors de polítiques han fallat en gran manera a les persones que viuen en
la pobresa, i els drets socials poques vegades es prenen seriosament.
L'habitatge de baix cost és gairebé inexistent i el sistema per brindar
assistència social està trencat, és impossible de navegar i fa que les famílies
acabalades es beneficiïn més de les transferències d'efectiu que les famílies
pobres. Mentrestant, les empreses estan pagant la meitat dels impostos que
pagaven abans de la crisi, tot i registrar forts beneficis".
La situació per la part més fonda i profunda de la classe
obrera s'ha deteriorat encara més després de la pandèmia. Les properes batalles
estan al caure. El deute públic supera el 100% del PIB i cal remuntar-se a 1908
per a trobar una situació similar. Deute que pagarà la classe obrera amb
impostos i precarietat laboral. La nova economia “sostenible” i “verda” és
sinònima de més precarietat, més pobresa, menys salut i més desigualtat social.
Cada dia es fa més necessària la reconstitució del Partit
Comunista marxista-leninista-maoista, principalment maoista, a Catalunya i a la
resta de l'Estat per a iniciar la guerra popular i destruir aquest vell i
podrit Estat burgès. En el moment actual es fa imprescindible escombrar al
revisionisme dels barris obrers i dels centres de treball. Assenyalar la seva
col·laboració amb l'Estat i mobilitzar les masses per escombrar el munt
colossal d'escombraries.
Original: www.solrojo.org
setembre 2020
Notes
(*1)
Instituto Nacional de Estadística.
(*2) A les
acaballes del 2019, més del 26% de la població espanyola es trobava en risc
d'exclusió social. La pandèmia ha accentuat aquesta tendència i la pobresa s'ha
incrementat i molt a Espanya. S'ha calculat que 700.000 persones més han estat
arrossegades a la pobresa. I aixó, diuen, "no ha fet més que
començar"
Diari
gratüit 20minutos. Barcelona, 21-jun-2020. Pàgina 7
https://www.lavanguardia.com/vida/20200623/481914039879/pobreza-oxfam-covid.html
(*3) El
deute espanyol és del 110 % del PIB anual i molt aviat sobrepassarà el 120%
https://spaincrisis.blogspot.com/2020/08/la-deuda-de-espana-sobre-el-pib-110-ya.html
(*4) (https://www.bbc.com/mundo/noticias-52191660 Cambios
psicológicos y conductuales por el coronavirus.
https://www.lavanguardia.com/comer/al-dia/20200818/32881/confinamiento-aumentar-tasas-obesidad.html
(*5bis) La
diferència entre els emigrants empadronats i els que tenen NIE (permis de
treball i residència) dona prop d'un milió de "sense papers" a tota
Espanya.
(*7) https://www.elperiodico.com/es/sanidad/20200318/recortes-7895906
(*8)
Definició en la mateixa llei de dependència. Ley 39/2006
(*9) "La OMS asegura que más del 50% de
las muertes por covid-19 en Europa fueron en geriátricos". PÚBLICO,
23/04/2020
(*10) "La privatización de la asistencia
sanitaria dejó inermes a los geriátricos catalanes ante la pandemia. Para
"rentabilizar" los servicios externos de salud en las residencias de
Catalunya, se redujo personal médico, bajando la calidad de la comida,
ahorrando en material, limpieza y mantenimiento, degradando la atención y las
condiciones de los ancianos para mantener los beneficios y los sueldos de los
directivos. El coronavirus ha hecho estallar esta precarización". https://www.publico.es/politica/privatizacion-asistencia-sanitaria-dejo-inermes-geriatricos-catalanes-pandemia.html.
https://www.cronda.coop/coronavirus/Actualitat/La-Covid-19-a-les-residencies-de-gent-gran
(*11)
Informe de FOCAP de las residències catalanes: "Residències geriàtriques,
dany i reparació".
https://focap.wordpress.com/2020/04/21/residencies-geriatriques-dany-i-reparacio/
https://www.elmundo.es/madrid/2020/05/27/5ece4ba221efa081288b45b1.html
El País.
Madrid; 5,9,10,11,21,22,23,24,26 de junio 2020
El País,
Sociedad; 10,11,23,26 de junio y 1 de agosto de 2020
La
Vanguardia, 23 juny 2020, pàgina 22.
La
Vanguardia, 9 juny 2020, pàgina 27
El periódico
de Catalunya 29 de maig de 2020, pàgina 2
Diverses
denuncies de la COESPE. A tall de
mostra: https://www.eldiario.es/canariasahora/tenerifeahora/sociedad/coordinadora-defensa-sistema-publico-pensiones_1_1225059.html
I moltes
altres referències.
(*13) La
frase famosa:“Els ancians viuen massa i això és un risc per a l'economia
global. Hem de fer alguna cosa, i ja!”, atribuïda a Cristian Lagarde (llavors
en el FMI), pel que sembla no és real, però tant els informes del FMI com la
pròpia Lagarde han insistit, potser de forma no tan contundent, en aquest
aspecte.
O la
polèmica del president USA Donald Trump contraposant morts a economia.
(*14)
Aquesta informació es desprèn de casos reals que han testificat el que va
passar a diverses localitats de Catalunya, en hospitals i CAPS.
En tots els
casos referits dels CAPS, els van fer el PCR, que va sortir negatiu, però no
els van atendre mai per la seva malaltia real. Per altra part, altres versions
parlen de ser ben atesos quan van ser al CAP per problemes diferents del
coronavirus, per exemple per infecció d'orina o problemes d'ossos. Tot depèn,
segons sembla, que la persona que els va atendre per a demanar cita prèvia,
analitzés que allò no podia ser el covid-19. També se'ns ha confirmat que els
metges van anul·lar la cita anual de persones amb medicació crònica, van parlar
breument amb ells per telèfon i els van allargar un altre any la mateixa
medicació.
Hi ha un
article de GARA que parla d'aquest tema al País Basc:
https://www.naiz.eus/eu/hemeroteca/gara/20200809/atencion-primaria-la-primera-linea-como-sintoma-de-abandono
(*15) El
País, 21 de junio de 2020, página 17.
(*16) De temporers i escorxadors hi ha
abundants articles i referències a internet parlant d'aquests aspectes. Bastants menys
referències hi ha sobre les dones que treballen com a empleades de la llar,
sigui amb contracte legal o, assíduament, sense el contracte. En tots els tres supòsits citats, els trevalladors solen ser emigrants.
(*17) Al
2019, el Parlament Autonòmic de Catalunya va promoure l'anomenada Llei Aragonés
(Aragonés, vicepresident del govern català, ERC) que pretenia substituir, en
els negocis de les residències de gent gran i en la gestió dels serveis a les
persones, a les empreses estatals i fins i tot multinacionals estrangeres i
fons voltors, per empreses catalanes com a Mutual, pròxima al PDcat. La llei no
es va aprovar tal qual, però una segona versió s'ha aprovat recentment gairebé
d'amagat.
