(publicat a SOL ROJO 45, www.solrojo.org)
En el context
d'una profunda crisi política, social, econòmica i moral de l'Estat
imperialista espanyol es fa necessari abordar el "procés de pau" al País
Basc, per diversos i importants motius. Com a exemple que amb la lluita armada
no n'hi ha prou, perquè planteja la qüestió de la direcció de la revolució, i
en aquests moments en què gran part del poble català es mobilitza darrere de la
seva burgesia és un exemple per les masses
de Catalunya de quin serà el final del "Procés" si el dirigeix la
burgesia i el revisionisme, final que no és altre que la traïció i la
capitulació. Finalment, Otegi i Bildu-Sortu són un exemple més del baix paper
dels revisionistes en els "processos de pau" impulsats per
l'imperialisme a tot el món,, paper posat en evidència amb el autonombrament
dels capituladors i traïdors al poble Basc com a representants
"oficials" de l'esquerra abertzale, i la persecució per tots els mitjans
dels activistes i militants contraris al "procés de pau": xantatges als
familiars dels presos d'ETA; pressions als mateixos presos amb l'amenaça de la
retirada dels ajuts: advocats, visites de familiars, etc.; agressions físiques
als activistes contraris a la rendició d'ETA i de l'esquerra abertzale; denúncia
davant l'Estat espanyol com a terroristes a quins s'oposen al "procés de
pau"; ... A tall d’exemple aprofitant l'acrònim d'ATA, es parla de "l’entorn
d'ATA", com el Jutge Garzón va parlar de "l’entorn d'ETA".
Sagnant és la posició adoptada respecte als presos, que no és altra que la sortida
individual per a cada pres, col·laborant primer amb l'Estat (la Llei és clara:
delació) mentre s'abandona i aïlla als presos que no capitulin.
El "Procés de pau"
El "Procés
de pau" ha seguit el mateix patró que d’altres que s’han fet i s'estan fent
(Perú amb la LOD, Nepal, Filipines, etc.), amb el suposat objectiu de
"superar les conseqüències del conflicte" i abjurar de l'ús de la
violència. Els actes de "reconciliació nacional" que s’han fet a tot
l'Estat espanyol, que inclòs han demanat perdó a la família de Carrero Blanco
(acte realitzat a Madrid al barri d’Entrevías), són proves clares dels objectius
del "procés de pau": intentar reblar en les masses que la violència
revolucionària no és necessària, mai serà necessària i mai ho va ser. El camí
és la conquesta d'una democràcia burgesa i "guanyar" eleccions. Otegi
aspira que en un hipotètic escenari "democràtic" l'esquerra
independentista basca pugui ser una alternativa electoral majoritària dins del vell
Estat: "... hi ha, en aquest país, les condiciones socials i polítiques
perquè, en un escenari democràtic, la unitat popular esdevingui una alternativa
de poder a Euskal Herria" (Otegi. HIKA, octubre de 1999).
Respecte el
patró seguit pel procés no hi ha misteris. El 2011, en el comunicat de treva
unilateral d'ETA s'afirma que ha sorgit un nou escenari després del pacte de
"Lizarra", del qual formava part el PNB (partit del qual ja Pepe Rei
va documentar la seva estreta relació amb el Mossad israelià), i que:
"Així mateix
va sorgir una nova realitat. El potencial que va mostrar l'experiència de
Lizarra-Garazi va encendre totes les alarmes a l'Estat, que va decidir fer un
salt qualitatiu en la seva estratègia: Deixar a l'esquerra abertzale, a través
de la il·legalització, fora de l'escenari polític. Sense base social, sense referent
institucional, amb les opcions d'aprofundir en la construcció nacional
anul·lades, l'objectiu de l'Estat consistia a reduir la iniciativa de
l'esquerra abertzale a la lluita armada, amb l'esperança que la repressió
policial la neutralitzés.
Tot això va provocar una
aturada en el procés d'alliberament: el bloqueig. I el que era encara més
perjudicial, va col·locar en greu perill els condiciones creades. L'esquerra
abertzale havia de prendre la iniciativa, per escapar de este parany i posar
les bases d'un nou cicle polític, l'Objectiu havia de ser materialitzar el canvi
(...) Calia tancar un cicle per obrir del
tot el nou. I això incidia de ple en la lluita armada "(...)
"Com hem assenyalat
en el comunicat de finals de setembre, fa molt de temps que treballem per
impulsar el procés de solució i, per aconseguir-ho, resultava molt important
incrementar la participació de la comunitat internacional. Per això, no només hem
tingut relació amb aquesta comunitat, sinó que hem agafat compromisos amb
ella".
(Entrevista a ETA. Gara. 11 de novembre de 2011. Pàg. 11)
“Canvi de condicions”, com sempre, “comunitat internacional”, és a dir
“compromís” (capitulació) davant l'imperialisme i recórrer a l’argument de la
“tàctica” com a disfressa a la conciliació amb la reacció. El paper d'Otegi és
el mateix que el dels Mandela, Gerry Adams, Ocalan i altres promotors de “processos de pau”, que han estat durant anys en mans del
vell Estat. Sobre la “comunitat internacional”, cal assenyalar que només és un
eufemisme per referir-se als països imperialistes, i és cert, el “procés de
pau” no només ha comptat amb la participació de països imperialistes a través
de les seves ONG´s i els seus agents, sinó que ha comptat amb la participació
de l'Estat Espanyol. És difícil pensar que Otegi i el grup de polimilis que copen en l'actualitat la
direcció “oficial” del Moviment d'Alliberament Nacional Basc (MLNV) hagués pogut arribar a agafar la
direcció de l'esquerra abertzale sense la detenció la cúpula de HB al1997. La detenció és el que permet
l'arribada d'aquest grupet de polimilis a ocupar la direcció d'Herri Batasuna i avui de Bildu-Sortu.
Les entrades i sortides d'Otegi de les presons espanyoles han estat part del
paper de l'Estat Español per impulsar el “procés”, creant la imatge d'un
màrtir, alhora que Otegi feia el seu treball dins del col·lectiu de presos
“preparant” el suport d'aquest col·lectiu a la nova “tàctica”, la capitulació
davant l'Estat Español. L'atemptat d'ETA a l'aeroport de Barajas el desembre de
2007 és aprofitat per aquest grupet per
llançar una nova ofensiva a favor de l'abandonament de la lluita armada. El
2009, ETA comença de forma oberta el procés de rendició que culmina amb el
lliurament d'armes el 8 d'abril de 2017. A principis de 2009 és detingut Otegi,
però ja està tot lligat. En 2010 s'aprova a resolució "Zutic Euskal Herria” que recull les posicions del grup polimili. Ara bé, explicar la rendició d'ETA
només pel factor “traïció” és no voler aprendre. El problema és ideològic i
polític, en concret de la falta d'una direcció proletària del MLNV la falta de Partit Comunista. La
traïció és només un dels dos possibles finals, la derrota o la capitulació,
sota una direcció revisionista.
El naixement de KAS
Després de la mort del dictador feixista, es reuneix l'Euskadiko Herrikoi Batzarra (Assemblea Popular d'Euskadi),
organisme compost per ETA, EHAS, Partit Carlista d'Euskadi, Moviment Comunista i l'Organització Revolucionària
de Treballadors, presentant al poble basc els següents punts mínims perquè
pogués parlar-se d'un canvi democràtic: llibertats democràtiques, amnistia
total per a presos i exiliats, millora de les condicions de vida i treball per
als treballadors i treballadores bascos i basques, reconeixement del País Basc
com a nacionalitat amb dret a l'escissió de l'Estat espanyol, implantació
immediata d'un estatut provisional d'autonomia amb un grau superior a l'Estatut
de 1936 i la formació d'un govern provisional basc.
Amb la coronació de Juan Carlos I, i això és important, ETA deté les seves
accions que justifica de la següent manera: “Els nostres pressupostos només
podrien veure's modificats de manera seriosa si es produïssin canvis
fonamentals en l'Estat espanyol. No és aquest el cas. No obstant això, som
conscients que s'està obrint noves perspectives que ens obliguen a perfilar
acuradament la nostra línia tàctica actual. Tractarem d'analitzar i denunciar
els límits de la maniobra governamental i de perfilar clarament davant del
poble basc que, en el fons, les coses no han canviat, que serà la lluita
l'única forma de llibertat per Euskadi. La treva d'ETA finalitza amb el segrest de José Luis Arrasate, però ja mostra que la lluita armada
és considerada com un element tàctic i vàlid mentre no es doni una democràcia
“real” (burgesa) al País Basc.
L'agost de 1975 neix KAS (Coordinadora Abertzale Socialista) amb la
finalitat de crear un òrgan de coordinació de les forces independentistes
revolucionàries i l'agost de 1976 es
presenta l'Alternativa Kas, els punts de les quals es considera que no són rebaixables ni negociables, són
el mínim que es pot exigir a l'Estat espanyol:
1. Establiment de llibertats democràtiques.
2. Amnistia.
3. Adopció de mesures destinades a millorar les condicions de vida de les
masses populars i en particular de la classe obrera.
4. Dissolució dels cossos repressius.
5. Reconeixement de la Sobirania Nacional d'Euskadi, la qual cosa comporta el
dret del poble basc a disposar amb tota llibertat de la seva destinació
nacional i la creació d'un Estat propi.
6. Establiment immediat i a títol provisional d'un Estatut d'Autonomia que faci
efecte en Àraba, Guipúscoa, Nafarroa i Bizkaia.
7. Constitució, en el marc de tal Estatut, d'un Govern Provisional d'Euskadi.
Després de les eleccions legislatives de 1977, els polimilis surten de Kas, ja que consideren que dins de
l'Estat espanyol ja es donen les condicions d'una democràcia burgesa,
creant Euskadiko Ezkerra, per més tard acabar en el
Partit Socialista d'Euskadi (PSOE). Dins de Kas, ETA, HASIi LAIA per contra consideren que
l'única garantia per al poble basc d'una democràcia burgesa és l'alternativa KAS,
i que la lluita armada és fonamental. En 1978 les organitzacions que componen KAS
són ETA, HASI, LAB, ASK i LAIA, en 1979 s'incorpora Jarrai.
Per a ETA l'Alternativa KAS és condició necessària per aconseguir la
independència i el socialisme de forma “menys violenta”, en millors condicions
per al poble basc, passant primer per una etapa de democràcia burgesa “real”.
En 1978, ETA torna a reafirmar-se en la lluita armada i en l'Alternativa Kas
com a garantia d'una democràcia “real” que permeti la lluita per l'objectiu
estratègic: la independència i el socialisme (“l'eliminació de l'explotació
capitalista de l'home per l'home”), i també planteja els seus "perós": “No
obstant això reconeixem que, ni el grau de conscienciació existent en els
treballadors, ni la correlació de forces aconseguides pels sectors abertzales
d'esquerra aconsella plantejar-nos en la conjuntura la immediata lluita per la
consecució de l'objectiu estratègic”. D'aquí surt l'impuls que es dóna des
de KAS a la participació en les eleccions del vell Estat, mantenint encara la
lluita armada com un instrument de lluita fonamental: “interrelacionada amb la
lluita de masses i la lluita institucional al servei aquesta última de les
anteriors, constitueix la clau de l'avenç i del triomf revolucionari, que la
lluita de masses requereix així mateix una aliança històrica d'Unitat Popular
la concreció actual de la qual és HERRI BATASUNA”
(KAS bloc dirigent de la Revolució Basca, 1979). Així neix la coalició
electoral Herri Batasuna (ANV, ESB, HASI, LAIA) que gràcies al prestigi de la
lluita armada d'ETA, rebrà en les eleccions generals un ampli suport popular;
en 1979 uns 172.000 vots (el PNB tindrà uns 275.000 vots) i abans de la seva
il·legalització superarà els 217.000 vots en 1989, molt a prop dels 254.681
vots del PNB.
En síntesi, ETA amb l'Alternativa Kas defensa al País Basc, la mateixa cosa
que l'esquerra revolucionària també planteja en la resta de l'Estat espanyol:
la “ruptura democràtica”. “Ruptura democràtica” que expressava la desconfiança
de l'esquerra revolucionària en les masses, en la voluntat i la capacitat
revolucionària d'aquestes. Bàsicament la “ruptura” consisteix en la reforma de
l'Estat burgès (República, amnistia, dissolució de la guàrdia civil, depuració
dels aparells d'Estat de feixistes, judici als criminals franquistes,
transparència de les institucions, etc.) per a hipotèticament poder acumular
forces sota una correlació suposadament favorable a les forces revolucionàries.
La premissa de la necessitat d'aquesta “etapa intermèdia” de democràcia
burgesa, serà que en aquest moment “no hi ha condicions” revolucionàries o com
afirma ETA “les masses no volen la revolució”, repetim: “... ni el grau de conscienciació existent en els
treballadors, ni la correlació de forces aconseguides pels sectors abertzales
d'esquerra aconsella plantejar-nos en la conjuntura la immediata lluita per la
consecució de l'objectiu estratègic”.
Un cop que l'esquerra revolucionària no imposa la “ruptura democràtica”, al
país basc l'Alternativa Kas, el MLNV amb
ETA al seu cap emprèn el camí de l'institucional, els pactes amb la burgesia
basca (Lizarra, amb la participació d'Otegi) i les negociacions d'ETA amb
l'Estat espanyol. La lluita armada, un fenomen defensiu, només necessari si no
es donen les condicions “democràtiques” per al poble basc: “La nostra actual reivindicació tàctica ve concretada en l'assoliment
d'una Democràcia política que permeti la lliure elecció d'uns vincles i unes
institucions veritablement populars que garanteixin un procés autònom basc, al
marge d'ingerències externes a la
seva voluntat” (Zutik, núm. 69,
1978).
País Basc: després de la mort de Franco
El País Basc després de la mort de Franco és un formiguer revolucionari. Al
costat de la lluita armada com a expressió més alta de la lluita popular, (amb
un gran prestigi d'ETA entre el poble basc), es dóna un enorme moviment de
masses conscients que només amb la lluita revolucionària es pot transformar la
realitat. Les manifestacions il·legals recorren el País Basc. En els Sanfermins els mossos canten: "Askatasuna, presoak etxera" (llibertat,
presos a casa). Les masses van dotant-se d'organismes de lluita al marge de
l'Estat i dels seus aparells. A Guipúscoa i Navarra (1978) en la negociació
dels convenis provincials del metall participen, a parts iguals, els sindicats
i els representants de les assemblees d'obrers. Les patronals de Guipúscoa
denuncien al final de la negociació que aquest ha estat un conveni
“assembleari”, amb pujades salarials per sobre dels Pactes de la Moncloa. A
Renteria una grua mata a una nena, l'assemblea popular acorda la paralització
de les obres i obliga a l'ajuntament a celebrar una sessió extraordinària per
tractar el cas. En Lemona es
força la dimissió de l'alcalde. En Lejona se
celebren el desembre de 1977 unes jornades feministes amb la participació de
més de 3000 dones. Les protestes contra la central nuclear de Lemoiz concentren a milers de persones. La
lluita per l'amnistia en molts llocs genera diverses formes d'organització
popular, les Gestores Proamnistia neixen en 1977 i una gran part sorgeixen
d'assemblees populars. La valoració d'ETA de “no hi ha condicions” en aquesta
realitat, és almenys peculiar.
El procés d'inici de la institucionalització i burocratització del moviment
de masses i dels seus organismes assemblearis està més que documentat, ja que al
seu moment es va presentar com alguna cosa revolucionaria i mereixedora de
deixar testimoniatge. El cas de l'ajuntament de Llodio és un exemple del que es va dir Gestió Municipal
Popular i del camí cap a la integració del moviment popular dins del vell
Estat.
La institucionalització del moviment
popular: un exemple
El 4 de gener de 1977, tres regidors presenten una moció a l'ajuntament
de Llodio, que rep el suport de
sis regidors més i és aprovada el dia 21 de gener. Aprovada la moció es van
convocar en assemblea a les diferents assemblees (de barri, d'associacions,
obrera) oferint la possibilitat d'una “nova” forma de gestió municipal. A la fi
de maig les assemblees van elaborar un llistat de necessitats per als barris,
les seves prioritats, un programa d'actuació i un pressupost que rondava els
1500 milions de pessetes. Amb un pressupost ordinari de 120 milions
l'ajuntament negocia amb la diputació per aconseguir els diners necessaris. Amb
el suport de les assemblees, l'ajuntament el 28 de juliol arriba a un acord amb
la diputació: aquesta aportava 600 milions de pessetes a fons perdut i establia
una sèrie de mecanismes per finançar la resta dels 1200 milions. Després d'una
ofensiva del parlament basc (PNB), que exigeix la dimissió de totes les
corporacions municipals i la seva substitució per gestores compostes per
partits polítics, en Llodio es
crea una Comissió Mixta, on estaven representants de les assemblees i regidors,
els acords es prenen abans del ple municipal i els regidors confirmen l'acordat
per la Comissió Mixta.
Sobre l'experiència de Llodio es
va pronunciar HASI (Herriko Alderdi Sozialista Iraultzailea), assumint “totalment i sense
reserves l'actual tipus de gestió municipal” i, això és important, adverteix
que: “Som conscients de la importància
que tenen les properes eleccions per a un procés d'assentament d'aquesta
alternativa. Això dependrà de si les persones que surtin triades la propiciïn”.
Advertiment de calat com anirem veient.
El camí avançat des de llavors ha estat la cerca d'escletxes dins del vell
Estat, aplicant alguna cosa ja vella: la reforma com a via cap al “socialisme”.
En comptes de rebentar el vell Poder al mateix temps que es construeix nou
Poder, el MLNV s'ha dedicat a
enquadrar a les masses dins del vell Estat, tant dona que aquest sigui basc o
espanyol. S'ha produït un autèntic segrest del moviment de masses per ETA i
el MLNV. Amb el temps,
l'advertiment d'HASI, que només votant a
la gent adequada pot haver-hi Comissió Mixta, es va convertir en tot un
entramat institucional on les associacions populars (ecologistes, musicals,
gastronòmiques, d'ensenyament, veïnals, cooperatives, etc.) lligades al MLNV sobreviuen gràcies al suport
institucional via representants abertzales en les institucions del vell Estat.
On es compleix: si no surto elegit, no hi ha ajudes ni suport institucional. D'altra
banda, les mobilitzacions de les masses són la plataforma per tal que els
més arribistes busquin el seu
espai dins del vell Estat.
En l'actualitat, amb la direcció del MLNV en
mans d'Otegi (Bildu-Sortu) això es
fa més obvi. El cas dels presos és meridià, el que se surt de la via de “l’acord
de pau” perd l'assistència jurídica, als familiars se’ls hi retira l'ajut per
als viatges, etc. En el cas de les mobilitzacions de l'AVE també es pot palpar,
el moviment ecologista lligat a Bildu-Sortu desmobilitza
per no erosionar el poder institucional de Bildu-Sortu i així mantenir les seves subvencions i ajudes, al mateix temps que Bildu-Sortu dona suport, a esquena de
les masses, als acords sobre l'AVE del PNB amb l'Estat espanyol.
El MLNV va anar
construint una xarxa complexa d'ajudes i favors, on el poder institucional ha
estat clau per mantenir tot un teixit associatiu captiu, que al seu torn ha
servit per mantenir una base social de votants. Per això, en 2011, quan ETA
anuncia l'alto-el-foc i afirma que l'Estat imperialista espanyol en
il·legalitzar a l'esquerra abertzale pretenia deixar a aquesta “sense referent polític-institucional, amb
les opcions d'aprofundir en la construcció nacional anul·lades, l'objectiu de
l'Estat consistia a reduir la iniciativa de l'esquerra abertzale només a la
lluita armada, amb l'esperança que la repressió policial la neutralitzés. Tot
això va provocar una aturada en el procés d'alliberament: el bloqueig.”,
ETA té raó des del seu punt de vista reformista. Quan en aparença més forta és
l'esquerra independentista basca, (ETA manté la capacitat per realitzar accions
espectaculars, el MLNV té una
gran capacitat de mobilització de masses i una forta implantació
institucional), la Llei de Partits va demostrar que aquesta fortalesa era només
aparença, una armadura buida. El MLNV no
podia desenvolupar-se com ho estava fent sense el poder institucional. La
lluita armada només era alguna cosa secundaria en l'estratègia d'ETA en aquesta
cerca d'una “majoria social” independentista dins del vell Estat.
En 2002 s'aprova la Llei de Partits Polítics, diu Gaspar Llamazares (IU)
que va votar a favor per error, i en 2003 comença la il.legalització de
l'aparell legal del MLNV. La Llei
de Partits suposa la pèrdua de 891 regidors al País Basc (inclosa Navarra), la
pèrdua de 49 alcaldes i la pèrdua del control d'uns 130.000 milions d'euros (en
quatre anys) dels pressupostos dels municipis gestionats. Diners que a més de
servir per netejar carrers, mantenir el clavegueram, etc., van servir per
contractar personal proper al MLNV, subvencionar associacions, cooperatives, contractar grups musicals, teatrals,
etc. i perquè activistes dels moviments socials acabessin dins de
l'administració amb un bon sou. En Llodio,
l'esquerra abertzale va perdre la gestió sobre uns 22 milions d'euros anuals.
Però aquesta cerca de “condicions” òptimes per a la “revolució”, “d’acumulació
de forces” i de "cretinisme parlamentari”,
fins a crear una “majoria social” com hem vist va començar fa dècades, Otegi és
només el final d'un camí amb només dues destinacions possibles: la capitulació
o la derrota, i per descomptat no és el camí cap al mar armat de masses.
El fonament del maoisme: el Poder
ETA i el MLNV, ara i des de fa
dècades, “confonen” guanyar eleccions amb tenir el Poder. Així, HASI sobre la “gestió popular” a Llodio (Gestió Municipal Popular) es va
expressar de la següent forma: “... respecte
al model d'organització d'una Euskadi Socialista, considera necessària i copiem
textualment de les nostres bases `la superació de les clàssiques formes d'Estat
i de la burocràcia per una democràcia popular sota l'hegemonia de la classe
treballadora, que promogui la participació directa en la gestió del poble,
mitjançant un sistema de delegació controlada des de les assemblees (de fàbrica,
de barri, etc.) fins a la constitució d'una societat sense classes´. Així
mateix la línia d'acció del nostre partit se centra en la creació i enfortiment
del poder popular, en la gestió i control a tots els nivells, amb prioritat
sobre les formes electoralistes d'intervenció pública i política, com a base de
l'efectiva hegemonia de la classe treballadora. Per tot això, HASI assumeix totalment i sense reserves
l'actual tipus de gestió municipal”.
D'aquesta forma es tergiversa el significat de Nou Poder i sota la figura del
“poder popular”, es vol fer passar majories electorals en les institucions de
l'Estat burgès (basc o espanyol) com a Nou Poder (dictadura del proletariat).
No és difícil imaginar-se aquesta república basca d'ETA i el MLNV. El poble desarmat i participant en
eleccions, vella economia, vella cultura (molta herriko taverna, rock radical i poca formació comunista de
la joventut), vella política, i en els llocs on governés l'esquerra abertzale,
el desenvolupament d'una xarxa clientelar d'associacions
i cooperatives finançades des de l'Estat burgès basc i un “moviment popular”
dedicat a la gestió del quotidià, sense apuntar a la destrucció del vell Estat,
sense apuntar a resoldre la contradicció capital-treball.
Anar cap a la part més elevada del
maoisme: la Gran Revolució Cultural Proletària
Començàvem amb el “no hi ha condicions” d'ETA i acabarem posant sobre la taula
la línia ideològica de la direcció del MLNV fins
a l'actualitat.
Hi ha hagut una clara insistència des del MLNV per presentar com una necessitat construir el País Basc des del
municipal, d'aquí iniciatives com Udalbiltza (Assemblea
de Municipis Bascos), presentada com un embrió del nou Estat Basc i de la mà de
la burgesia basca (PNB i Eusko Alkartasuna). Sent palpable la influència del
vell revisionisme dins del MLNV i
especialment del cubà.
El 22 d'agost de 1974, Raúl Castro en la clausura del
Seminari per als delegats del Poder Popular de la província de Matances,
plantejava el nou paper que havia d'assumir el poder local: “Els òrgans de poder popular han d'assumir a
escala de municipi, de la regió o de la província, l'erradicació del
centralisme burocràtic existent en moltes parts del nostre aparell estatal…”
“el Poder popular local comptarà amb Comissions que actuaran de manera
permanent i existiran altres extraordinàries per solucionar problemes en
qualsevol dels tres nivells o instàncies territorials ja citades”, Raúl
Castro també va aclarir quins són els límits del “poder local”, no té poder de
decisió sobre les fàbriques de sucre, ni sobre la planificació agrícola, que
d'això s'encarreguen ja els russos. Per tant, la proposta de Raúl Castro
confirmada en la Constitució de 1977, “l’autogestió” a Iugoslàvia o el “control
obrer” a Albània, plantegen que el paper de les masses és centrar-se en
l'immediat per no apuntar cap amunt, a l'alt de l'Estat, a bombardejar la
caserna general burgesa. D'aquesta forma el Poder de la burgesia es fa
invisible tapat pels nombrosos problemes quotidians i locals. És a dir, les
decisions trascendents es deixen en mans d'uns pocs,
mentre les masses es dediquen a gestionar el més proper, romanent alienes al
fonament del maoisme el Poder, el Poder per la classe sota la direcció del seu
Partit.
El poble basc compta amb una rica i heroica història de
lluita. Avui mateix estan sorgint en tot el País Basc organitzacions, com ATA,
oposades a el “procés de pau” i a la rendició d'ETA, molt a contra corrent i
amb l'oposició tant de l'Estat espanyol com de Bildu-Sortu. La
campanya per l'Amnistia encara és reduïda, tot i que va prenent cos i guanyant suport
social. És clar que en tots aquests anys el que no han faltat són les
“condicions”, les masses volen la revolució i ho van sacrificar tot per ella,
la cosa que va faltar al país Basc va ser Partit Comunista, un Partit que
enarborés, defensés i apliqués el maoisme. Encara que és preocupant escoltar
encara a membres d’ATA defensar el projecte feixista de Chávez-Madur a
Veneçuela i altres coses, sens dubte, els revolucionaris bascos faran balanç de
la seva història, sobre el revisionisme armat d'ETA, “l’acumulació de forces”,
el cretinisme parlamentari i aixafaran el
revisionisme com a enemic principal, per iniciar la guerra popular fins al
comunisme.
Cada dia que passa, es fa més palès la
importància de la crida del CC del PCP a apuntar a la part més important del
maoisme, la Gran Revolució Cultural Proletària, com a fonamental per una
conquesta total del Poder mitjançant la guerra popular, mantenir el Poder en
mans del proletariat evitant la restauració capitalista i amb guerra popular
arribar fins al comunisme.
