lunes, 30 de julio de 2018

SOBRE LA QÜESTIÓ CATALANA


Han passat uns mesos i el "Procés" independentista català sembla superat, almenys temporalment. És l’hora d'ampliar el nostre balanç pel que fa a la lluita de classes a Catalunya en els últims temps.
Els marxistes-leninistes-maoistes afirmem el caràcter de nació de Catalunya i el seu dret a la separació de l'Estat Espanyol. A més, hem estat i estarem en tot moment en la lluita contra la repressió estatal per defensar i intentar exercir aquest dret.
D'altra banda, la qüestió de les nacionalitats a l'Estat (i en concret de la catalana) ha estat històricament, i és, un dels grans temes de la lluita de classes espanyola i ressorgeix periòdicament, coincidint precisament amb els moments de crisi de l’Estat. Per tant, cal analitzar algunes qüestions al respecte:

Catalunya
La situació de Catalunya respecte a l'Estat Espanyol no és la d'una dependència colonial o semicolonial, sinó dominació imperialista. La burgesia catalana (i altres classes i fraccions de classe com l'aristocràcia obrera) s'han beneficiat també de l'imperialisme de l'Estat, desenvolupat principalment a Llatinoamèrica i Àfrica, Per citar un exemple, en les "maquiles" de Tànger tenen la seva activitat unes 600 empreses espanyoles deslocalitzades, explotant brutalment i en situació de semiesclavitud a la mà d'obra marroquina, principalment camperola i femenina. D'elles, unes 100 són catalanes (tot i que la Generalitat només reconeix unes 50 empreses pel canvi de seu social de Catalunya a altres llocs d'Espanya arran del "Procés"). Tenim, doncs, una dominació imperialista però no colonial o semicolonial (almenys en els casos gallec, basc i català, situació diferent és el de les africanes Illes Canàries en possible situació semicolonial, a més d'altres petits enclavaments colonials).

La direcció del "Procés"
"La burgesia de la nació oprimida, que es veu assetjada per tot arreu, entra, naturalment en moviment. Apel·la  als “de baix al seu país" comença a cridar sobre la "pàtria", volent fer passar la seva pròpia causa per la causa de tot el poble ... I "els de baix" no sempre romanen sords a les seves trucades.
"Així comença el moviment nacional.
"Que el proletariat es col·loqui sota la bandera del nacionalisme burgès, depèn del grau de desenvolupament de les contradiccions de classe, de la consciència i de l'organització del proletariat. El proletariat conscient té la seva pròpia bandera ja provada, i no necessita marxar sota la bandera de la burgesia"
Stalin, "El marxisme i la qüestió nacional", 1912-1913, pag. 23

Les masses populars catalanes són un exemple per la seva constància i per l'envergadura de les seves mobilitzacions en aquests últims 6 anys (incloses les mobilitzacions posteriors a l'aplicació de l'article 155 i la supressió de l'autonomia). Però, una cosa és el caràcter de classe dels mobilitzats pel "Procés" (bàsicament petita burgesia, tot i que s’arrosseguen importants suports populars, fins i tot sectors obrers) i una altra la direcció del moviment. Una part de la gran burgesia catalana (representada per PP i Ciutadans, però també per patronals, cercles d'empresaris, entitats bancàries més o menys autònomes, etc.) és contrària a la independència, però una altra part d'aquesta gran burgesia catalana (emergent i representada per Jordi Pujol i CiU) dirigeix ​​el "Procés" ·
Ja en 1975, Jordi Pujol va convidar els seus partidaris "a participar en la política" i des de llavors, Convergència, aliada amb els seus socis de l'Opus Dei (Unió), ha estat peça clau i un dels puntals del règim nascut en l'anomenada "Transició Democràtica" (amb l'advocat Roca com un dels pares de l'actual Constitució Espanyola, a més de l'intent fracassat de fer de Convergència un partit estatal). Aquest va ser un sector emergent de l'oligarquia financera (Banca Catalana i altres entitats menors, totes integrades juntament amb bona part dels seus consells d'administració finalment en el BBVA).
Jordi Pujol va unificar i va dirigir de manera mafiosa la sanitat catalana, va col·laborar amb els successius partits que van dirigir l'Estat contra els interessos dels treballadors i els pobles, inclòs el poble català. Pujol va ser vist com "un gran home d'Estat" a Madrid i va exercir un eficaç control polític i ideològic sobre el poble català en aquests 40 anys de democràcia burgesa. Artur Mas va començar les retallades en sanitat i educació abans que ho fes el PP a tot l'Estat. Assetjat per la seva corrupció Convergència va canviar el seu nom per "Partit Demòcrata de Catalunya" (PDECat), tot i que ha seguit la seva política antiobrera i antipopular tant a Catalunya com a Madrid.
Amb l'entrada a la Unió Europea i al deixar de ser Espanya el gairebé únic mercat de la indústria catalana, i amb l'arribada de la crisi del 2008, aquest sector ha apostat com a mesura de defensa dels seus interessos pel "Procés" i l'ha dirigit en la pràctica. Les vacil·lacions i la poca consistència independentista d'aquesta direcció (com ells mateixos han reconegut) s'han vist amb posterioritat a l'aplicació de l'article 155 per l'Estat.

La direcció proletària de la revolució
"D'altra banda, els socialistes de les nacions oprimides han de defensar i posar en pràctica amb especial afany la unitat completa i incondicional, incloent-hi la unitat organitzativa, dels obrers de la nació oprimida amb els de la nació opressora. Sense això, no és possible defensar la política independent del proletariat i la seva solidaritat de classe amb el proletariat d'altres països, en vista de tots els enganys, traïcions i fraus de la burgesia".
Lenin, "El dret de les nacions a l'autodeterminació", 1914
"La nació té dret a organitzar-se autonòmicament. Té dret fins i tot a la separació. Però això no vol dir que hagi de fer-ho sota qualssevol condicions, que l'autonomia o separació siguin sempre i a tot arreu avantatjoses per a la nació, és a dir, per a la majoria d'ella, és a dir per a les capes populars".
Stalin, "El marxisme i la qüestió nacional", 1912-1913, pag. 28

La postura de la classe obrera de la nació oprimida que aspira a la seva independència ha de ser la de màxima unitat amb la classe a l'Estat i en l'àmbit internacional. I la lluita pels seus interessos, amb una política independent de classe.
El dret a l'autodeterminació de les nacions no implica que el proletariat de la nació oprimida i el seu partit no hagi de denunciar els tripijocs imperialistes, les maniobres del seu burgesia i la direcció del procés d'autodeterminació. I defensi una opció independent en tot aquest procés. Ha d'explicar amb força la situació política global (lluita i guerra interimperialista per un nou repartiment del món) i la necessitat de la revolució social, fins i tot per aconseguir una autèntica llibertat per al poble català.
Estem en l'època de la revolució proletària, en concret en l'ofensiva estratègica de la revolució proletària mundial. El que va succeir fa un segle (el 1917) a Rússia marca aquest moment històric. Però també el marquen les circumstàncies històriques de Catalunya i Espanya en aquella època. Amb el potent despertar del moviment obrer organitzat (per exemple, la vaga de "La Canadenca") i la seva trajectòria posterior, la burgesia catalana va comprendre (i mai ho ha oblidat) que les contradiccions amb la classe obrera eren més importants, agudes i decisives que les que tenia amb les classes que dominen l'Estat Espanyol.
La revolució proletària és la necessària i inevitable en aquesta època i l'única que pot garantir la fi de l'opressió nacional i una veritable independència i llibertat. No obstant això, fins i tot sense revolució proletària és possible un procés d'independència formal com el que s'ha intentat actualment sota la direcció de la gran burgesia catalana (la petita burgesia és incapaç de dirigir el "Procés"), però cal veure amb quins costos i les contrapartides del necessari suport imperialista per aconseguir-ho. Vegeu el cas dels Balcans o de determinades independències formals africanes.

El Front Patriòtic
S'entén per "Front Patriòtic" (FP) als intents de la petita burgesia independentista d'un país avançat d'arribar a acords o involucrar en la seva lluita nacional a la seva burgesia imperialista, profundament enemiga del proletariat i dels pobles.
El FP ha tingut i té profundes arrels a Catalunya i a l'Estat Espanyol. A la fi dels 80 va haver-hi un dur enfrontament entre les dues formacions independentistes més importants, el "Moviment de Defensa de la Terra" (MDT) sector "Independentistes dels Països Catalanes" (IPC) i Catalunya Lliure. Aquestes dues formacions independentistes en diversos 11 de setembre (Diada - Festa nacional catalana) es van enfrontar pel control del "Fossar de les Moreres" (símbol i lloc emblemàtic de la resistència catalana al rei Felip V el 1714, on es recorda cada any, precisament el 11 de setembre, aquest fet històric). Catalunya Lliure defensava l'aliança amb la seva gran burgesia per a la independència, és a dir, subordinava la lluita de classes a les necessitats de la lluita nacional. Era l'època dels tímids intents dels independentistes catalans, llavors minoritaris d'emular a Catalunya la lluita armada contra l'Estat que desenvolupava Euskal Herria. En aquella ocasió, els maoistes, que col·laborarem amb alguns independentistes al "Comitè Català de Solidaritat amb la Revolució Peruana", vam participar indirecta però activament en el debat i considerem que la nostra influència va ser important.
De major calat, van ser deu anys més tard els acords d'Estella al País Basc, acords que van representar allà el preludi de la situació actual. A Catalunya, aquests acords a Euskal Herria van representar la ruptura de la unitat d'acció de maoistes amb sectors independentistes i la dissolució de la "Plataforma de Solidaritat Catalunya - Euskal Herria", de la qual els maoistes vam ser creadors.
En plena crisi final de l'imperialisme és fonamental combatre amb força l'aliança per a la independència de la petita burgesia catalana i sectors populars amb l'enemic de classe local (la gran burgesia catalana), aliança que és una subordinació als interessos d'aquesta gran burgesia contra els interessos de la classe obrera i del poble.
En aquests mesos que han passat d'aplicació de l'article 155, s'ha confirmat la traïció a la seva pròpia gent i als sectors populars d'aquesta direcció gran burgesa del "Procés",
Com a alternativa cal promoure les lluites de la classe i de les masses populars pels seus interessos en l'objectiu d'una revolució que canviï el podrit, caduc i cruel sistema imperialista que porta a la gran majoria de la població a la misèria. Podem trobar petits però importants centelleigs en el combat de la "Marea Pensionista" (a escala estatal “Coordinadora Estatal por la Defensa del Sistema Público de Pensiones”), en la lluita dels escorxadors de Vic o en la dels immigrants.

Catalunya i la immigració
Catalunya és una terra d'immigrants. No s'entendria l'actualitat d'aquesta nació sense Estat sense les potents immigracions del segle XX i inicis de l'actual. De menys de 2 milions d'habitants de 1900 s'ha passat als 7.600.000 actuals Les successives arribades, procedents principalment de sectors camperols, han anat nodrint uns pocs les files de la petita burgesia urbana (botiguetes i bars), i la majoria, de la classe obrera.
La qüestió nacional té sempre un component sentimental i cultural com assenyala Stalin en la seva definició de nacionalitat. Però, per la mateixa direcció política del "Procés" s'ha plantejat la independència gairebé exclusivament des dels sentiments de nació, evitant en tot moment la politització i mobilització de la classe obrera, tot sabent que aquests sentiments són gairebé inexistents dins de la immigració dels anys seixanta del segle XX, i més en la recent, originària en la seva gran majoria de fora de l'Estat. Aquesta última immigració, que viu i treballa des de fa molts anys a Catalunya, manca de tot tipus de drets, des feina digna a habitatge adequat, amb moltes dificultats per legalitzar la seva situació, mà d'obra sobreexplotada, sense DNI, ni tan sols va poder votar l’1 d'octubre, en el referèndum independentista, ni el 23 de desembre, a les eleccions autonòmiques convocades per l'Estat espanyol.
No és estrany, doncs, que gran part dels treballadors explotats i oprimits, afectats per la crisi i plantejant-los-hi només, sense altres contrapartides, la dicotomia sentimental Catalunya - Espanya, es radicalitzessin en contra del "Procés" o, senzillament, passaren del tema.
Cal assenyalar que en la crisi final de l'imperialisme, el que està en primer pla és la revolució proletària i no hi ha ja passos intermedis ni transformacions pendents per arribar-hi. L'Estat Espanyol és imperialista, encara que subordinat a altres imperialismes, però en cap cas és un país semicolonial. No representa ja un avanç una república burgesa, com alguns revisionistes defensen, ni la supressió de la monarquia. A Catalunya i a tot l'Estat cal la constitució d'un partit marxista-leninista- maoista, principalment maoista que asseguri la independència de la classe obrera i dirigeixi a la classe i a les masses en el camí de la Guerra Popular i de la presa del poder, destruint l'Estat imperialista i assegurant la veritable llibertat dels pobles de l'Estat.

Mar armada de masses
Juliol 2018