LA GRAN BURGESIA ESPANYOLA I CATALANA SÓN ENEMIGUES DEL POBLE CATALÀ. L'IMPERIALISME ÉS L'ENEMIC DELS POBLES DEL MÓN.

(Publicat en SOL ROJO 45, www.solrojo.org)

“Només ara és evident per tots que la burgesia nacional no aspira a alliberar al seu poble del jou nacional, sinó a la llibertat d'extreure d'ell guanys, a la llibertat de conservar els seus propis privilegis i capitals

Només ara és clar que l'alliberament de les nacionalitats oprimides és inconcebible sense trencar amb l'imperialisme, sense enderrocar a la burgesia de les nacionalitats oprimides, sense que el Poder passi a les masses treballadores d'aquestes nacionalitats. (…)

D'aquesta manera, la Revolució d'Octubre, en acabar amb el vell moviment burgès d'alliberament nacional va inaugurar l'era d'un nou moviment, del moviment socialista dels obrers i camperols de les nacionalitats oprimides, dirigit contra tota opressió i, per tant, també contra tota opressió nacional, contra el Poder de la burgesia, de la `pròpies i de l'estranya, contra tot imperialisme en general”

 (Stalin. La revolució d'Octubre i la qüestió nacional. 1918) 

En els últims anys s'han produït grans mobilitzacions de masses a Catalunya, milions de persones han participat en aquest moviment de masses dirigit per la burgesia catalana. Demostrant una vegada més la debilitat de l'imperialisme espanyol, de la seva profunda crisi política, econòmica i moral.

A partir de 2011 se succeeixen massives mobilitzacions en tot l'Estat, la manifestació del 15 de maig de Madrid serà l'origen del Moviment 15-M. Al costat de la lenta desmobilització del que va ser el 15-M, a Catalunya la mobilització per la independència de Catalunya s'ha mantingut durant tots aquests anys. En aquest temps, el poble català no ha cessat de lluitar i així s'han succeït les vagues, mobilitzacions contra el desmantellament de la sanitat, de l'educació pública, contra les retallades socials, en defensa del català, contra els desnonaments, lluites que s'han donat conjuntes amb el moviment independentista. En alguns casos la radicalitat d'aquestes mobilitzacions han arribat fins i tot a prendre la forma de guerrilla urbana, com en la vaga d'universitaris de febrer de 2012 o en la vaga general del 29-M de 2013. Cal destacar que les lluites de les masses per les seves reivindicacions han anat en paral·lel a la lluita per la independència i no sempre juntes. Que el moviment obrer en la seva major part ha estat al marge de la mobilització independentista. Un exemple ha estat la vaga general del dia 3 d'octubre, on les forces independentistes portaven banderes independentistes catalanes mentre que en els blocs obrers dels sindicats convocants (CGT, CNT) no es veia cap bandera catalana. Vaga que va comptar amb dues convocatòries, la dels sindicats CGT, CNT i la dels representants de l'aristocràcia obrera (CC.OO. i UGT) al costat d'empresaris catalans, anomenada “vaga del país”. El proletariat també existeix en Catalunya, encara que als revisionistes i la burgesia els hi pesi.

Qui dirigeix el moviment independentista? 

La direcció del moviment independentista català està a les mans dels representants de la gran burgesia catalana. Són els mateixos que van participar en l'elaboració de la Constitució espanyola de 1978 (Miquel Roca per part del Pacte democràtic per Catalunya), els mateixos que porten pactant i sostenint als diferents governs centrals del PSOE o del PP. Els mateixos que han aplicat tot tipus de retallades, i cal no oblidar que les retallades van començar a Catalunya, fins i tot abans que en la resta de l'Estat, de la mà de Convergència Democràtica de Catalunya. Coneixem el que ha fet la Convergència de Pujol i Mas, per exemple destruint la sanitat catalana i imposant-li una estructura mafiosa al servei dels seus "negocis", o sobreexplotant als immigrants en les falses cooperatives de la indústria càrnia de Vic.

La corrupció de Convergència és tan escandalosa que obligà al canvi de nom del Partit (Convergència es va convertir en l'actual Partit Demòcrata Europeu Català, 
les sigles del qual són PdeCAT) i al fet que el procés independentista aparegui com dirigit per organitzacions ciutadanes (ANC i Òmnium) i no per polítics.

En les mobilitzacions d'aquests anys les organitzacions independentistes no han fet cap esforç per mobilitzar la immigració clàssica i encara menys la més recent. La Generalitat, governada per les forces independentistes, incomplint fins i tot les resolucions del Parlament català en aquest aspecte, s'ha negat a desobeir l'Estat i ha aplicat sistemàticament les lleis de l'Estat espanyol (la tan nefasta i criticada Llei d'Estrangeria) als més d'1.000.000 de residents estrangers que viuen i treballen a Catalunya. Segurament perquè no tenen dret al vot, i per tant no conten per als polítics burgesos, perquè la burgesia catalana, com totes, és racista i xenòfoba, i també perquè és conscient que portar a la lluita política a la part més baixa de la classe obrera és un problema per la burgesia catalana, i per a totes, com ja ha passat en altres moments de la història de Catalunya.

La catadura moral d'aquests individus s'ha demostrat després del referèndum, les masses han donat la cara, s'han enfrontat a la policia del vell Estat, s'han comptabilitzat gairebé 1000 ferits que han requerit ingrés hospitalari, perquè Puigdemont, President de la Generalitat, davant l'ofensiva de l'Estat espanyol, l'aïllament internacional, es desdigui, “no es vegi en cor” de proclamar el nou Estat català i cridi a negociar. 
De la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), els anomenats antisistema per la premsa de la gran burgesia, estan complint el paper d'embellir el “Procés” creant falses il·lusions al poble català i contenint les mobilitzacions de les masses. Així és recurrent el discurs del camí pacífic i la no-violència.

 
El camí del referèndum

 
En les eleccions pel Parlament de l'autonomia catalana del 27 de setembre de 2016, el front  independentista (PdeCAT-ERC i CUP) van presentar aquestes eleccions com un plebiscit i un substitut del referèndum negat per l'Estat Espanyol. Els resultats van donar una majoria parlamentària al bloc independentista, no obstant això no es va proclamar la independència, sinó que s'aprovava per la via del parlament català un itinerari, que després d'un referèndum, i els suficients vots en favor de la independència, es proclamaria la República catalana. El referèndum ja s'ha realitzat i el govern català s'ha saltat la seva pròpia llei en no proclamar el naixement d'un Estat català en els terminis fixats per la llei que ells mateixos van aprovar.

Els motius d'aquesta marxa enrere i de tornar a demanar un diàleg no són cap misteri. El moviment independentista al servei de la gran burgesia catalana ha tractat per tots els mitjans de trobar el suport d’altres imperialismes, inclòs el suport del sionisme. Enfront d'un Estat membre de l'OTAN, l'espanyol, que no permetrà la independència d'una part del seu territori i que compta amb un exèrcit modern, sense el suport de cap altre imperialisme, l'únic camí que li queda a la burgesia catalana és organitzar a les masses i armar-les, i la gran, la mitjana i petita burgesia temen més al mar armat de masses que a cap altra cosa.

El paper del revisionisme

Els revisionistes han usat unes quantes cites de Lenin i Stalin per atacar les seves posicions i les del MCI sobre la qüestió nacional, per justificar el seu alineament amb la burgesia catalana i el seu treball de posar a la classe obrera darrere de la seva burgesia. 
Tant Lenin, Stalin i el President Mao, són molt clars. Amb la I Guerra Mundial i la Revolució d'Octubre s'obre una nova era per a la humanitat, la de la Revolució Proletària Mundial. L'imperialisme, “reacció en tota línia” (Lenin), ja no permetrà cap nova revolució burgesa, l'únic camí per a les colònies i les semicolonies és la revolució de Nova Democràcia dirigida pel proletariat. Si abans, en l'etapa de lliure competència, tot moviment d'alliberament nacional era revolucionari, doncs es desenvolupava aixafant el feudalisme, després de la Revolució d'Octubre: “Del que es tracta és de donar suport als moviments nacionals encaminats a afeblir l'imperialisme, a enderrocar-ho i no a reforçar-ho i mantenir-ho. Hi ha casos en què els moviments nacionals de determinats països oprimits xoquen amb els interessos del desenvolupament del moviment proletari.” (Stalin). 

A Catalunya la burgesia ha buscat amb obstinació un Estat català en una aliança amb l'imperialisme, amb l'únic objectiu de crear una Catalunya imperialista de tercer ordre, en aliança amb una superpotència o potència imperialista, com a plataforma per a les grans empreses catalanes dins del repartiment del món que s'està produint La gran burgesia catalana té interessos propis i contraris a la classe obrera i el poble de Catalunya, els fets canten, la sortida de Catalunya de sis de les set empreses catalanes de l'Ibex 35, tornen a demostrar que aquesta és part de la gran burgesia imperialista espanyola, aquesta oligarquia formada per l'aliança de capitals de terratinents andalusos i castellans, d'industrials vascos i catalans. Mostrant que amb aquesta direcció el “Procés”, dins d'aquesta disputa entre faccions de la gran burgesia espanyola, té els límits i la perspectiva de la seva direcció reaccionària.

No obstant això, el revisionisme ha cridat a donar suport al “procés” d'independència de forma cega i perquè sí. Els arguments han estat varis, el primer, que Catalunya és un país “oprimit”, cau pel seu propi pes. Catalunya és una nació que ha aconseguit un alt desenvolupament capitalista, on es desenvolupa un capitalisme monopolista, on la gran burgesia catalana com a part de la gran burgesia espanyola participa de l'explotació dels pobles del tercer món, i no un país on el proletariat hagi d'escombrar les tres muntanyes (el capitalisme burocràtic, la semifeudalitat  i l'imperialisme).

Altres arguments de tipus “tàctic”, com el que si Catalunya s'independitza seria un gran cop per l’imperialisme espanyol, deixa de costat que l'Estat no es deixarà perdre el 16% de la seva població i el 19% del seu PIB encara que es facin vint referèndums i votin el 99% dels catalans a favor de la independència. Però a més, oculten una realitat, que l'Estat espanyol ja està en una profunda crisi sent Catalunya una mostra d'això, per no assumir la tasca principal, la reconstitució del Partit Comunista per iniciar guerra popular. En comptes de complir amb aquesta tasca, una altra vegada tornen, tretze són tretze, amb la “transició pacífica” cap al socialisme. Primer un Estat Català i després el socialisme, o un procés constituent per a la resta de l'Estat, on es “democratitzaria” tot el vell Estat i hi hauria millors condicions de lluita per al socialisme. El fet és que per aquesta via la classe obrera arriba a aquesta “etapa intermèdia” sense Partit, sense Front, sense exèrcit, sense nou Poder, és a dir sense res. A canvi uns pocs revisionistes arribaran a llocs dintre del vell Estat, espanyol o català. En definitiva el moviment independentista a Catalunya, mostra una vegada més que només la classe obrera amb el seu Partit és capaç i està disposada a arribar fins al final. Que els revisionistes compleixen el paper de posar a la classe obrera darrere d'una o una altra burgesia. Alguns nous revisionistes ja tenen àmplia experiència en això. Només cal recordar la defensa de Prachandra i les seves “tàctiques” fins a la capitulació final. Després, és fàcil, fer llenya de l'arbre caigut, que si era una traïció, etc.

El que diem els maoistes

Enfront del revisionisme que ha vingut sembrant falses il·lusions, els comunistes portem des del 2011 participant en les mobilitzacions per la independència. Reconeixem i defensem el dret d’autodeterminació de Catalunya, però advertint que els grans enèmics del poble català són la gran burgesia espanyola i la catalana. Que no es conquista la independència ni el socialisme amb un referèndum. Que amb l'actual camí per la independència, en el cas utòpic de conquistar-la, el poble català no té gens que guanyar. Que en la crisi final de l'imperialisme no és possible ni tan sols la poca socialdemocràcia que promet la CUP, ni en un hipotètic Estat català, ni en cap.

Hem denunciat el “Procés” per la seva reaccionaria direcció. És necessari aprendre de la història perquè les actuals lluites de les masses i del proletariat no serveixin per tornar a reeditar un altre “pacte català” (1) o caminar cap a un Estat Català capitalista, amb totes les seves les xacres i misèries per a les masses i al servei d'una minoria. La repressió i la traïció dels revisionistes no detindran la lluita del poble català. La classe obrera necessita el seu Partit Comunista, marxista-leninista-maoista per a preparar i iniciar guerra popular i aixafar tota il·lusió de reforma del capitalisme. El medul·lar de la guerra popular és el Nou Poder, expressant-se ja sigui en l'assemblea popular, els soviets, etc., i la garantia dels drets del poble són l'exèrcit vermell i el poble armat, la milícia. 
____________________________ 
(1) En 1975, es fa públic el “pacte català”. Encapçalen el “pacte”: Jordi Pujol, Josep Pallacxh, Joan Reventós i el PSUC, amb Solé-Barbarà. És a dir els banquers, grans industrials i el revisionisme. El context del “pacte català” és una profunda crisi política i econòmica de l'Estat imperialista espanyol. A la “declaració conjunta” es demana “autogovern” i “llibertats” alhora que es demana la llei de punt final espanyola aprofitant les lluites per “l’amnistia”. El “pacte català” va tenir l'objectiu de contenir la mobilització de les masses, donar una sortida a les seves lluites dins de l'ordre burgès i negociar el lloc de la gran burgesia catalana dins de l'Espanya “democràtica”.

PAIS BASC

(publicat a SOL ROJO 45, www.solrojo.org)

En el context d'una profunda crisi política, social, econòmica i moral de l'Estat imperialista espanyol es fa necessari abordar el "procés de pau" al País Basc, per diversos i importants motius. Com a exemple que amb la lluita armada no n'hi ha prou, perquè planteja la qüestió de la direcció de la revolució, i en aquests moments en què gran part del poble català es mobilitza darrere de la seva  burgesia és un exemple per les masses de Catalunya de quin serà el final del "Procés" si el dirigeix ​​la burgesia i el revisionisme, final que no és altre que la traïció i la capitulació. Finalment, Otegi i Bildu-Sortu són un exemple més del baix paper dels revisionistes en els "processos de pau" impulsats per l'imperialisme a tot el món,, paper posat en evidència amb el autonombrament dels capituladors i traïdors al poble Basc com a representants "oficials" de l'esquerra abertzale, i la persecució per tots els mitjans dels activistes i militants contraris al "procés de pau": xantatges als familiars dels presos d'ETA; pressions als mateixos presos amb l'amenaça de la retirada dels ajuts: advocats, visites de familiars, etc.; agressions físiques als activistes contraris a la rendició d'ETA i de l'esquerra abertzale; denúncia davant l'Estat espanyol com a terroristes a quins s'oposen al "procés de pau"; ... A tall d’exemple aprofitant l'acrònim d'ATA, es parla de "l’entorn d'ATA", com el Jutge Garzón va parlar de "l’entorn d'ETA". Sagnant és la posició adoptada respecte als presos, que no és altra que la sortida individual per a cada pres, col·laborant primer amb l'Estat (la Llei és clara: delació) mentre s'abandona i aïlla als presos que no capitulin.

El "Procés de pau"

El "Procés de pau" ha seguit el mateix patró que d’altres que s’han fet i s'estan fent (Perú amb la LOD, Nepal, Filipines, etc.), amb el suposat objectiu de "superar les conseqüències del conflicte" i abjurar de l'ús de la violència. Els actes de "reconciliació nacional" que s’han fet a tot l'Estat espanyol, que inclòs han demanat perdó a la família de Carrero Blanco (acte realitzat a Madrid al barri d’Entrevías), són proves clares dels objectius del "procés de pau": intentar reblar en les masses que la violència revolucionària no és necessària, mai serà necessària i mai ho va ser. El camí és la conquesta d'una democràcia burgesa i "guanyar" eleccions. Otegi aspira que en un hipotètic escenari "democràtic" l'esquerra independentista basca pugui ser una alternativa electoral majoritària dins del vell Estat: "... hi ha, en aquest país, les condiciones socials i polítiques perquè, en un escenari democràtic, la unitat popular esdevingui una alternativa de poder a Euskal Herria" (Otegi. HIKA, octubre de 1999).

Respecte el patró seguit pel procés no hi ha misteris. El 2011, en el comunicat de treva unilateral d'ETA s'afirma que ha sorgit un nou escenari després del pacte de "Lizarra", del qual formava part el PNB (partit del qual ja Pepe Rei va documentar la seva estreta relació amb el Mossad israelià), i que:

 "Així mateix va sorgir una nova realitat. El potencial que va mostrar l'experiència de Lizarra-Garazi va encendre totes les alarmes a l'Estat, que va decidir fer un salt qualitatiu en la seva estratègia: Deixar a l'esquerra abertzale, a través de la il·legalització, fora de l'escenari polític. Sense base social, sense referent institucional, amb les opcions d'aprofundir en la construcció nacional anul·lades, l'objectiu de l'Estat consistia a reduir la iniciativa de l'esquerra abertzale a la lluita armada, amb l'esperança que la repressió policial la neutralitzés.

Tot això va provocar una aturada en el procés d'alliberament: el bloqueig. I el que era encara més perjudicial, va col·locar en greu perill els condiciones creades. L'esquerra abertzale havia de prendre la iniciativa, per escapar de este parany i posar les bases d'un nou cicle polític, l'Objectiu havia de ser materialitzar el canvi (...)  Calia tancar un cicle per obrir del tot el nou. I això incidia de ple en la lluita armada "(...)

"Com hem assenyalat en el comunicat de finals de setembre, fa molt de temps que treballem per impulsar el procés de solució i, per aconseguir-ho, resultava molt important incrementar la participació de la comunitat internacional. Per això, no només hem tingut relació amb aquesta comunitat, sinó que hem agafat compromisos amb ella".

(Entrevista a ETA. Gara. 11 de novembre de 2011. Pàg. 11)

“Canvi de condicions”, com sempre, “comunitat internacional”, és a dir “compromís” (capitulació) davant l'imperialisme i recórrer a l’argument de la “tàctica” com a disfressa a la conciliació amb la reacció. El paper d'Otegi és el mateix que el dels Mandela, Gerry Adams, Ocalan i altres promotors de “processos de pau”, que han estat durant anys en mans del vell Estat. Sobre la “comunitat internacional”, cal assenyalar que només és un eufemisme per referir-se als països imperialistes, i és cert, el “procés de pau” no només ha comptat amb la participació de països imperialistes a través de les seves ONG´s i els seus agents, sinó que ha comptat amb la participació de l'Estat Espanyol. És difícil pensar que Otegi i el grup de polimilis que copen en l'actualitat la direcció “oficial” del Moviment d'Alliberament Nacional Basc (MLNV) hagués pogut arribar a agafar la direcció de l'esquerra abertzale sense la detenció la cúpula de HB al1997. La detenció és el que permet l'arribada d'aquest grupet de polimilis a ocupar la direcció d'Herri Batasuna i avui de Bildu-Sortu.

Les entrades i sortides d'Otegi de les presons espanyoles han estat part del paper de l'Estat Español per impulsar el “procés”, creant la imatge d'un màrtir, alhora que Otegi feia el seu treball dins del col·lectiu de presos “preparant” el suport d'aquest col·lectiu a la nova “tàctica”, la capitulació davant l'Estat Español. L'atemptat d'ETA a l'aeroport de Barajas el desembre de 2007 és aprofitat per aquest grupet per llançar una nova ofensiva a favor de l'abandonament de la lluita armada. El 2009, ETA comença de forma oberta el procés de rendició que culmina amb el lliurament d'armes el 8 d'abril de 2017. A principis de 2009 és detingut Otegi, però ja està tot lligat. En 2010 s'aprova a resolució "Zutic Euskal Herria” que recull les posicions del grup polimili. Ara bé, explicar la rendició d'ETA només pel factor “traïció” és no voler aprendre. El problema és ideològic i polític, en concret de la falta d'una direcció proletària del MLNV la falta de Partit Comunista. La traïció és només un dels dos possibles finals, la derrota o la capitulació, sota una direcció revisionista. 


El naixement de KAS

Després de la mort del dictador feixista, es reuneix l'Euskadiko Herrikoi Batzarra (Assemblea Popular d'Euskadi), organisme compost per ETA, EHAS, Partit Carlista d'Euskadi, Moviment Comunista i l'Organització Revolucionària de Treballadors, presentant al poble basc els següents punts mínims perquè pogués parlar-se d'un canvi democràtic: llibertats democràtiques, amnistia total per a presos i exiliats, millora de les condicions de vida i treball per als treballadors i treballadores bascos i basques, reconeixement del País Basc com a nacionalitat amb dret a l'escissió de l'Estat espanyol, implantació immediata d'un estatut provisional d'autonomia amb un grau superior a l'Estatut de 1936 i la formació d'un govern provisional basc.

Amb la coronació de Juan Carlos I, i això és important, ETA deté les seves accions que justifica de la següent manera: “Els nostres pressupostos només podrien veure's modificats de manera seriosa si es produïssin canvis fonamentals en l'Estat espanyol. No és aquest el cas. No obstant això, som conscients que s'està obrint noves perspectives que ens obliguen a perfilar acuradament la nostra línia tàctica actual. Tractarem d'analitzar i denunciar els límits de la maniobra governamental i de perfilar clarament davant del poble basc que, en el fons, les coses no han canviat, que serà la lluita l'única forma de llibertat per Euskadi. La treva d'ETA finalitza amb el segrest de José Luis Arrasate, però ja mostra que la lluita armada és considerada com un element tàctic i vàlid mentre no es doni una democràcia “real” (burgesa) al País Basc.

L'agost de 1975 neix KAS (Coordinadora Abertzale Socialista) amb la finalitat de crear un òrgan de coordinació de les forces independentistes revolucionàries i  l'agost de 1976 es presenta l'Alternativa Kas, els punts de les quals es considera que no són rebaixables ni negociables, són el mínim que es pot exigir a l'Estat espanyol:

1. Establiment de llibertats democràtiques.
2. Amnistia.
3. Adopció de mesures destinades a millorar les condicions de vida de les masses populars i en particular de la classe obrera.
4. Dissolució dels cossos repressius.
5. Reconeixement de la Sobirania Nacional d'Euskadi, la qual cosa comporta el dret del poble basc a disposar amb tota llibertat de la seva destinació nacional i la creació d'un Estat propi.
6. Establiment immediat i a títol provisional d'un Estatut d'Autonomia que faci efecte en Àraba, Guipúscoa, Nafarroa i Bizkaia.
7. Constitució, en el marc de tal Estatut, d'un Govern Provisional d'Euskadi.

Després de les eleccions legislatives de 1977, els polimilis surten de Kas, ja que consideren que dins de l'Estat espanyol ja es donen les condicions d'una democràcia burgesa, creant Euskadiko Ezkerra, per més tard acabar en el Partit Socialista d'Euskadi (PSOE). Dins de Kas, ETA, HASIi LAIA per contra consideren que l'única garantia per al poble basc d'una democràcia burgesa és l'alternativa KAS, i que la lluita armada és fonamental. En 1978 les organitzacions que componen KAS són ETA, HASI, LAB, ASK i LAIA, en 1979 s'incorpora Jarrai.

Per a ETA l'Alternativa KAS és condició necessària per aconseguir la independència i el socialisme de forma “menys violenta”, en millors condicions per al poble basc, passant primer per una etapa de democràcia burgesa “real”. En 1978, ETA torna a reafirmar-se en la lluita armada i en l'Alternativa Kas com a garantia d'una democràcia “real” que permeti la lluita per l'objectiu estratègic: la independència i el socialisme (“l'eliminació de l'explotació capitalista de l'home per l'home”), i també planteja els seus "perós": “No obstant això reconeixem que, ni el grau de conscienciació existent en els treballadors, ni la correlació de forces aconseguides pels sectors abertzales d'esquerra aconsella plantejar-nos en la conjuntura la immediata lluita per la consecució de l'objectiu estratègic”. D'aquí surt l'impuls que es dóna des de KAS a la participació en les eleccions del vell Estat, mantenint encara la lluita armada com un instrument de lluita fonamental: “interrelacionada amb la lluita de masses i la lluita institucional al servei aquesta última de les anteriors, constitueix la clau de l'avenç i del triomf revolucionari, que la lluita de masses requereix així mateix una aliança històrica d'Unitat Popular la concreció actual de la qual és HERRI BATASUNA” (KAS bloc dirigent de la Revolució Basca, 1979). Així neix la coalició electoral Herri Batasuna (ANV, ESB, HASI, LAIA) que gràcies al prestigi de la lluita armada d'ETA, rebrà en les eleccions generals un ampli suport popular; en 1979 uns 172.000 vots (el PNB tindrà uns 275.000 vots) i abans de la seva il·legalització superarà els 217.000 vots en 1989, molt a prop dels 254.681 vots del PNB.

En síntesi, ETA amb l'Alternativa Kas defensa al País Basc, la mateixa cosa que l'esquerra revolucionària també planteja en la resta de l'Estat espanyol: la “ruptura democràtica”. “Ruptura democràtica” que expressava la desconfiança de l'esquerra revolucionària en les masses, en la voluntat i la capacitat revolucionària d'aquestes. Bàsicament la “ruptura” consisteix en la reforma de l'Estat burgès (República, amnistia, dissolució de la guàrdia civil, depuració dels aparells d'Estat de feixistes, judici als criminals franquistes, transparència de les institucions, etc.) per a hipotèticament poder acumular forces sota una correlació suposadament favorable a les forces revolucionàries. La premissa de la necessitat d'aquesta “etapa intermèdia” de democràcia burgesa, serà que en aquest moment “no hi ha condicions” revolucionàries o com afirma ETA “les masses no volen la revolució”, repetim: “... ni el grau de conscienciació existent en els treballadors, ni la correlació de forces aconseguides pels sectors abertzales d'esquerra aconsella plantejar-nos en la conjuntura la immediata lluita per la consecució de l'objectiu estratègic”. 

Un cop que l'esquerra revolucionària no imposa la “ruptura democràtica”, al país basc l'Alternativa Kas, el MLNV amb ETA al seu cap emprèn el camí de l'institucional, els pactes amb la burgesia basca (Lizarra, amb la participació d'Otegi) i les negociacions d'ETA amb l'Estat espanyol. La lluita armada, un fenomen defensiu, només necessari si no es donen les condicions “democràtiques” per al poble basc: “La nostra actual reivindicació tàctica ve concretada en l'assoliment d'una Democràcia política que permeti la lliure elecció d'uns vincles i unes institucions veritablement populars que garanteixin un procés autònom basc, al marge d'ingerències externes a la seva voluntat” (Zutik, núm. 69, 1978).

País Basc: després de la mort de Franco

El País Basc després de la mort de Franco és un formiguer revolucionari. Al costat de la lluita armada com a expressió més alta de la lluita popular, (amb un gran prestigi d'ETA entre el poble basc), es dóna un enorme moviment de masses conscients que només amb la lluita revolucionària es pot transformar la realitat. Les manifestacions il·legals recorren el País Basc. En els Sanfermins els mossos canten: "Askatasuna, presoak etxera" (llibertat, presos a casa). Les masses van dotant-se d'organismes de lluita al marge de l'Estat i dels seus aparells. A Guipúscoa i Navarra (1978) en la negociació dels convenis provincials del metall participen, a parts iguals, els sindicats i els representants de les assemblees d'obrers. Les patronals de Guipúscoa denuncien al final de la negociació que aquest ha estat un conveni “assembleari”, amb pujades salarials per sobre dels Pactes de la Moncloa. A Renteria una grua mata a una nena, l'assemblea popular acorda la paralització de les obres i obliga a l'ajuntament a celebrar una sessió extraordinària per tractar el cas. En Lemona es força la dimissió de l'alcalde. En Lejona se celebren el desembre de 1977 unes jornades feministes amb la participació de més de 3000 dones. Les protestes contra la central nuclear de Lemoiz concentren a milers de persones. La lluita per l'amnistia en molts llocs genera diverses formes d'organització popular, les Gestores Proamnistia neixen en 1977 i una gran part sorgeixen d'assemblees populars. La valoració d'ETA de “no hi ha condicions” en aquesta realitat, és almenys peculiar.

El procés d'inici de la institucionalització i burocratització del moviment de masses i dels seus organismes assemblearis està més que documentat, ja que al seu moment es va presentar com alguna cosa revolucionaria i mereixedora de deixar testimoniatge. El cas de l'ajuntament de Llodio és un exemple del que es va dir Gestió Municipal Popular i del camí cap a la integració del moviment popular dins del vell Estat.

La institucionalització del moviment popular: un exemple

El 4 de gener de 1977, tres regidors presenten una moció a l'ajuntament de Llodio, que rep el suport de sis regidors més i és aprovada el dia 21 de gener. Aprovada la moció es van convocar en assemblea a les diferents assemblees (de barri, d'associacions, obrera) oferint la possibilitat d'una “nova” forma de gestió municipal. A la fi de maig les assemblees van elaborar un llistat de necessitats per als barris, les seves prioritats, un programa d'actuació i un pressupost que rondava els 1500 milions de pessetes. Amb un pressupost ordinari de 120 milions l'ajuntament negocia amb la diputació per aconseguir els diners necessaris. Amb el suport de les assemblees, l'ajuntament el 28 de juliol arriba a un acord amb la diputació: aquesta aportava 600 milions de pessetes a fons perdut i establia una sèrie de mecanismes per finançar la resta dels 1200 milions. Després d'una ofensiva del parlament basc (PNB), que exigeix la dimissió de totes les corporacions municipals i la seva substitució per gestores compostes per partits polítics, en Llodio es crea una Comissió Mixta, on estaven representants de les assemblees i regidors, els acords es prenen abans del ple municipal i els regidors confirmen l'acordat per la Comissió Mixta.

Sobre l'experiència de Llodio es va pronunciar HASI (Herriko Alderdi Sozialista Iraultzailea), assumint “totalment i sense reserves l'actual tipus de gestió municipal” i, això és important, adverteix que: “Som conscients de la importància que tenen les properes eleccions per a un procés d'assentament d'aquesta alternativa. Això dependrà de si les persones que surtin triades la propiciïn”. Advertiment de calat com anirem veient.

El camí avançat des de llavors ha estat la cerca d'escletxes dins del vell Estat, aplicant alguna cosa ja vella: la reforma com a via cap al “socialisme”. En comptes de rebentar el vell Poder al mateix temps que es construeix nou Poder, el MLNV s'ha dedicat a enquadrar a les masses dins del vell Estat, tant dona que aquest sigui basc o espanyol. S'ha produït un autèntic segrest del moviment de masses per ETA i el MLNV. Amb el temps, l'advertiment d'HASI, que només votant a la gent adequada pot haver-hi Comissió Mixta, es va convertir en tot un entramat institucional on les associacions populars (ecologistes, musicals, gastronòmiques, d'ensenyament, veïnals, cooperatives, etc.) lligades al MLNV sobreviuen gràcies al suport institucional via representants abertzales en les institucions del vell Estat. On es compleix: si no surto elegit, no hi ha ajudes ni suport institucional. D'altra banda, les mobilitzacions de les masses són la plataforma per tal que els més arribistes busquin el seu espai dins del vell Estat.

En l'actualitat, amb la direcció del MLNV en mans d'Otegi (Bildu-Sortu) això es fa més obvi. El cas dels presos és meridià, el que se surt de la via de “l’acord de pau” perd l'assistència jurídica, als familiars se’ls hi retira l'ajut per als viatges, etc. En el cas de les mobilitzacions de l'AVE també es pot palpar, el moviment ecologista lligat a Bildu-Sortu desmobilitza per no erosionar el poder institucional de Bildu-Sortu i així mantenir les seves subvencions i ajudes, al mateix temps que Bildu-Sortu dona suport, a esquena de les masses, als acords sobre l'AVE del PNB amb l'Estat espanyol.

El MLNV va anar construint una xarxa complexa d'ajudes i favors, on el poder institucional ha estat clau per mantenir tot un teixit associatiu captiu, que al seu torn ha servit per mantenir una base social de votants. Per això, en 2011, quan ETA anuncia l'alto-el-foc i afirma que l'Estat imperialista espanyol en il·legalitzar a l'esquerra abertzale pretenia deixar a aquesta “sense referent polític-institucional, amb les opcions d'aprofundir en la construcció nacional anul·lades, l'objectiu de l'Estat consistia a reduir la iniciativa de l'esquerra abertzale només a la lluita armada, amb l'esperança que la repressió policial la neutralitzés. Tot això va provocar una aturada en el procés d'alliberament: el bloqueig.”, ETA té raó des del seu punt de vista reformista. Quan en aparença més forta és l'esquerra independentista basca, (ETA manté la capacitat per realitzar accions espectaculars, el MLNV té una gran capacitat de mobilització de masses i una forta implantació institucional), la Llei de Partits va demostrar que aquesta fortalesa era només aparença, una armadura buida. El MLNV no podia desenvolupar-se com ho estava fent sense el poder institucional. La lluita armada només era alguna cosa secundaria en l'estratègia d'ETA en aquesta cerca d'una “majoria social” independentista dins del vell Estat.

En 2002 s'aprova la Llei de Partits Polítics, diu Gaspar Llamazares (IU) que va votar a favor per error, i en 2003 comença la il.legalització de l'aparell legal del MLNV. La Llei de Partits suposa la pèrdua de 891 regidors al País Basc (inclosa Navarra), la pèrdua de 49 alcaldes i la pèrdua del control d'uns 130.000 milions d'euros (en quatre anys) dels pressupostos dels municipis gestionats. Diners que a més de servir per netejar carrers, mantenir el clavegueram, etc., van servir per contractar personal proper al MLNV, subvencionar associacions, cooperatives, contractar grups musicals, teatrals, etc. i perquè activistes dels moviments socials acabessin dins de l'administració amb un bon sou. En Llodio, l'esquerra abertzale va perdre la gestió sobre uns 22 milions d'euros anuals.

Però aquesta cerca de “condicions” òptimes per a la “revolució”, “d’acumulació de forces” i de "cretinisme parlamentari”, fins a crear una “majoria social” com hem vist va començar fa dècades, Otegi és només el final d'un camí amb només dues destinacions possibles: la capitulació o la derrota, i per descomptat no és el camí cap al mar armat de masses.

El fonament del maoisme: el Poder

ETA i el MLNV, ara i des de fa dècades, “confonen” guanyar eleccions amb tenir el Poder. Així, HASI sobre la “gestió popular” a Llodio (Gestió Municipal Popular) es va expressar de la següent forma: “... respecte al model d'organització d'una Euskadi Socialista, considera necessària i copiem textualment de les nostres bases `la superació de les clàssiques formes d'Estat i de la burocràcia per una democràcia popular sota l'hegemonia de la classe treballadora, que promogui la participació directa en la gestió del poble, mitjançant un sistema de delegació controlada des de les assemblees (de fàbrica, de barri, etc.) fins a la constitució d'una societat sense classes´. Així mateix la línia d'acció del nostre partit se centra en la creació i enfortiment del poder popular, en la gestió i control a tots els nivells, amb prioritat sobre les formes electoralistes d'intervenció pública i política, com a base de l'efectiva hegemonia de la classe treballadora. Per tot això, HASI assumeix totalment i sense reserves l'actual tipus de gestió municipal”.

D'aquesta forma es tergiversa el significat de Nou Poder i sota la figura del “poder popular”, es vol fer passar majories electorals en les institucions de l'Estat burgès (basc o espanyol) com a Nou Poder (dictadura del proletariat). No és difícil imaginar-se aquesta república basca d'ETA i el MLNV. El poble desarmat i participant en eleccions, vella economia, vella cultura (molta herriko taverna, rock radical i poca formació comunista de la joventut), vella política, i en els llocs on governés l'esquerra abertzale, el desenvolupament d'una xarxa clientelar d'associacions i cooperatives finançades des de l'Estat burgès basc i un “moviment popular” dedicat a la gestió del quotidià, sense apuntar a la destrucció del vell Estat, sense apuntar a resoldre la contradicció capital-treball.

Anar cap a la part més elevada del maoisme: la Gran Revolució Cultural Proletària

Començàvem amb el “no hi ha condicions” d'ETA i acabarem posant sobre la taula la línia ideològica de la direcció del MLNV fins a l'actualitat.

Hi ha hagut una clara insistència des del MLNV per presentar com una necessitat construir el País Basc des del municipal, d'aquí iniciatives com Udalbiltza (Assemblea de Municipis Bascos), presentada com un embrió del nou Estat Basc i de la mà de la burgesia basca (PNB i Eusko Alkartasuna). Sent palpable la influència del vell revisionisme dins del MLNV i especialment del cubà.

El 22 d'agost de 1974, Raúl Castro en la clausura del Seminari per als delegats del Poder Popular de la província de Matances, plantejava el nou paper que havia d'assumir el poder local: “Els òrgans de poder popular han d'assumir a escala de municipi, de la regió o de la província, l'erradicació del centralisme burocràtic existent en moltes parts del nostre aparell estatal…” “el Poder popular local comptarà amb Comissions que actuaran de manera permanent i existiran altres extraordinàries per solucionar problemes en qualsevol dels tres nivells o instàncies territorials ja citades”, Raúl Castro també va aclarir quins són els límits del “poder local”, no té poder de decisió sobre les fàbriques de sucre, ni sobre la planificació agrícola, que d'això s'encarreguen ja els russos. Per tant, la proposta de Raúl Castro confirmada en la Constitució de 1977, “l’autogestió” a Iugoslàvia o el “control obrer” a Albània, plantegen que el paper de les masses és centrar-se en l'immediat per no apuntar cap amunt, a l'alt de l'Estat, a bombardejar la caserna general burgesa. D'aquesta forma el Poder de la burgesia es fa invisible tapat pels nombrosos problemes quotidians i locals. És a dir, les decisions trascendents es deixen en mans d'uns pocs, mentre les masses es dediquen a gestionar el més proper, romanent alienes al fonament del maoisme el Poder, el Poder per la classe sota la direcció del seu Partit.

El poble basc compta amb una rica i heroica història de lluita. Avui mateix estan sorgint en tot el País Basc organitzacions, com ATA, oposades a el “procés de pau” i a la rendició d'ETA, molt a contra corrent i amb l'oposició tant de l'Estat espanyol com de Bildu-Sortu. La campanya per l'Amnistia encara és reduïda, tot i que va prenent cos i guanyant suport social. És clar que en tots aquests anys el que no han faltat són les “condicions”, les masses volen la revolució i ho van sacrificar tot per ella, la cosa que va faltar al país Basc va ser Partit Comunista, un Partit que enarborés, defensés i apliqués el maoisme. Encara que és preocupant escoltar encara a membres d’ATA defensar el projecte feixista de Chávez-Madur a Veneçuela i altres coses, sens dubte, els revolucionaris bascos faran balanç de la seva història, sobre el revisionisme armat d'ETA, “l’acumulació de forces”, el cretinisme parlamentari i aixafaran el revisionisme com a enemic principal, per iniciar la guerra popular fins al comunisme.

Cada dia que passa, es fa més palès la importància de la crida del CC del PCP a apuntar a la part més important del maoisme, la Gran Revolució Cultural Proletària, com a fonamental per una conquesta total del Poder mitjançant la guerra popular, mantenir el Poder en mans del proletariat evitant la restauració capitalista i amb guerra popular arribar fins al comunisme.

CONFERÈNCIA INTERNACIONAL A BARCELONA EL 3 DE NOVEMBRE DE 2017:

EXITOSA CELEBRACIÓ DEL
CENTENARI DE LA REVOLUCIÓ D’OCTUBRE!

El 3 de novembre de 2017 es va fer amb èxit la Conferència Internacional de Barcelona en celebració del centenari de la Revolució d’Octubre, convocada pel Movimiento  Popular Perú. L’acte es va fer amb el suport d’activistes i persones de les masses de  Barcelona i d’altres països, i es va caracteritzar  en gran part per l’assistència d’obrers  i estudiants joves que van participar en el fructífer debat al voltant d’importants  qüestions per la revolució mundial. També, a part de las intervencions centrals,  es varen presentar un seguit de salutacions i documents enviats per altres Partits i  organitzacions comunistes i revolucionaries. Es va distribuir diferents volants i  documents, entre ells el nou exemplar (nº 45) de la revista Sol Rojo i els articles  referents a les lluites de Catalunya i del País Basc. Considerem que la Conferència  fou un èxit contundent en la urgent tasca de desenvolupar la lluita de dues línies en el Moviment Comunista Internacional per esclafar al revisionisme i unir als comunistes  de tot el món al voltant d’una línia general marxista-leninista-maoista, principalment  maoista. Veieu a www.solrojo.org els documents i intervencions de la conferència, i les  salutacions i documents rebuts per tal motiu. També la revista Sol Rojo nº 45.

VISCA EL LXXXIX ANIVERSARI DEL PARTIDO COMUNISTA DEL PERÚ!

Comitè Central
Partido Comunista del Perú
Octubre de 2017

Edicions Bandera Roja

reproduït pel MOVIMIENTO POPULAR PERÚ Novembre de 2017

---

Proletaris de tots els països uniu-vos!

VISCA EL LXXXIX ANIVERSARI DEL PARTIDO COMUNISTA DEL PERÚ!

"El feixisme és la guerra"; això és completament cert. No hi haurà cap interrupció en la transformació de la guerra actual en una guerra mundial; la humanitat no podrà eludir la calamitat de la guerra. Per què diem llavors que aquesta guerra està pròxima a la pau perdurable? La guerra actual és el resultat del desenvolupament de la crisi general del capitalisme mundial, que va començar amb la Primera Guerra Mundial; aquesta crisi general empeny els països capitalistes a entrar en un nou conflicte bèl·lic i, sobretot, als països feixistes a emprendre noves aventures bèl·liques. Es pot preveure que aquesta guerra no salvarà al capitalisme, sinó que l'aproximarà a la seva ruïna: Aquesta guerra serà més vasta i aferrissada que la de fa vint anys, abastarà inevitablement a totes les nacions i serà molt perllongada; la humanitat suportarà grans sofriments. Però en el curs d'ella, a causa de l'existència de la Unió Soviètica i a l'elevació de la consciència política dels pobles del món sorgiran sens dubte grandioses guerres revolucionàries per oposar-se a totes les guerres contrarevolucionàries, conferint així a aquesta guerra el caràcter de lluita per una pau perdurable."
                         President Mao Tse-tung - SOBRE LA GUERRA PERLLONGADA

"Nosaltres solem dir que el que tenim és mill (cereal) més fusells. Els EUA, en canvi, posseeixen avions més bombes atòmiques. Però, si els EUA, amb els seus avions i bombes atòmiques, desencadenen una guerra d'agressió contra la Xina, aquesta, amb el seu mill i els seus fusells, sortirà triomfant. Els pobles del món sencer ens donaran suport. Com a resultat de la Primera Guerra Mundial, a Rússia es va liquidar al tsar, així com als terratinents i els capitalistes. La Segona Guerra Mundial va conduir a l'enderrocament de Chiang Kai-shek i dels terratinents a la Xina i a l'emancipació dels països d'Europa Oriental i d’alguns altres països asiàtics. Si els EUA desfermen una tercera conflagració mundial - admetem que duri vuit o deu anys -, el resultat serà la liquidació de les classes dominants dels EUA i d'Anglaterra i d’altres països còmplices i la transformació de la major part del món en països dirigits per partits comunistes. Les guerres mundials mai acaben en favor dels bel·licistes, sinó dels partits comunistes i dels pobles revolucionaris del món. Si els bel·licistes desencadenen la guerra, no han de culpar-nos de la revolució en què ens alçarem, és a dir, culpar-nos “d 'activitats subversives", terme tan emprat per ells. Mentre no comencin la guerra, podran prolongar una mica la seva existència en aquest planeta. Com més d'hora la iniciïn, més aviat seran escombrats de la faç de la Terra. Arribat aquest moment, es fundarà una ONU dels pobles, amb seu possiblement a Xangai o en algun lloc d'Europa o en la mateixa Nova York, si llavors els bel·licistes nord-americans han estat liquidats totalment."

President Mao Tse-tung – LA BOMBA ATÒMICA NO INTIMIDA AL POBLE XINÈS

El Comitè Central eleva la seva salutació i la subjecció plena i incondicional a la nostra “Jefatura”, el President Gonzalo, Cap del Partit i la revolució, a l'heroic Partit Comunista del Perú, a tot el sistema de direcció partidària. Així mateix, estén la seva salutació a cadascun dels dirigents, quadres i militants del Partit Comunista del Perú, com també als combatents de l'Exèrcit Popular d'Alliberament, als Comitès Populars i a les masses que treballen amb el Partit al Perú i a l'estranger, i al poble en general, la nostra subjecció incondicional a la nostra totpoderosa ideologia, el marxisme-leninisme-maoisme, pensament gonzalo, principalment el pensament Gonzalo. Amb exultant optimisme celebrem el LXXXIX ANIVERSARI DEL PARTIT COMUNISTA DEL PERÚ que desenvolupa Guerra Popular al Perú, que com a part de la revolució proletària mundial està resolent problemes nous que la revolució demanda. Combatent implacablement al revisionisme dins i fora de les nostres files.

El Partit Comunista del Perú és un partit militaritzat per tres raons:

• Primer, perquè estem en l'ofensiva estratègica de la revolució mundial,

• Segon, perquè cal conjurar la restauració capitalista.

• Tercer, perquè marxem a una societat militaritzada.

La construcció ideològica és la tasca principal

El desenvolupament de la revolució en el món es dóna de forma desigual al Perú, Índia, Nepal, Filipines, Turquia, i està requerint que prestem atenció al punt de Direcció, partint de la construcció ideològica com a principal i la construcció política.

Sobre la direcció. L'imperialisme té dos principis per destruir la revolució: aniquilar direcció i aïllar la guerrilla de les masses, però en síntesi el seu problema és aniquilar direcció, ja que és la que permet mantenir el rumb i materialitzar-ho. El nostre Partit ha definit que la direcció és clau i és obligació de tots els militants bregar constantment per defensar i preservar la direcció del Partit.

Davant dels problemes que enfronta la revolució mundial dels partits esmentats correspon aplicar la preservació de la direcció i garantir tot el sistema de direcció.

Sobre la Lluita de dues línies. En el comitè central es troba el vòrtex de la lluita de classe que repercuteix en tot el partit. Del seu funcionament correcte, sagaç i del seu maneig just deriva el que l'esquerra s'imposi.

Aquest any, és el 100 aniversari de la Revolució d'Octubre, amb la qual es va establir el primer Estat socialista i va marcar una fita extraordinària en la història mundial, la fi de la revolució burgesa i el començament de la revolució proletària mundial. Exigeix agafar l'experiència del proletariat internacional. La Revolució d'Octubre es va desenvolupar al mig i en contra d'una guerra mundial imperialista de repartiment i de rapinya, amb l'armament ampli de les masses russes va ser una guerra revolucionària prolongada contra les forces contrarevolucionàries; el triomf de la Revolució d'Octubre està basat en la lluita implacable dirigida pel gran Lenin contra el revisionisme, l'oportunisme de Bernstein, Kautsky i de Trotsky. La contesa es dóna en el comitè central. No veure-ho així porta a la tesi de convivència amb el revisionisme i a engendrar dirigents seguidors del camí capitulacionista al seu si.

Aquest aniversari es dóna enmig del procés de conteses entre l'imperialisme ianqui, xinès, i rus, això implica veure les especificacions i particularitats que es donen en aquesta dècada de repartició del món i de recerca per aconseguir la superioritat estratègica. I que despleguen les seves polítiques reaccionàries de Feixisme, xantatge nuclear, amnistia i la divisió dins dels pobles tant en les nacions oprimides com als països europeus, que els revisionistes anomenen "secessió", que no és altra cosa que crear "els seus estats fallits" per balcanitzar com a Iugoslàvia, Líbia, l'Iraq Síria, Catalunya, etc., estats promogudes per la CIA i no per l'interès del proletariat.

Avui els governants feixistes dels països imperialistes d'EU, la Xina i Rússia desenvolupen el feixisme contra la llibertat i independència de totes les nacions del món. Els Partits comunistes que desenvolupen Guerra Popular van lliurant una guerra de resistència contra l'agressió feixista, defensant també a totes les nacions que lluiten per alliberar-se de l'esclavització feixista, que es presenta avui com a llibertadora al mig orient.

Tenim els comunistes, una gran responsabilitat de mobilitzar als diversos pobles amb vista a organitzar un front únic internacional per lluitar contra el feixisme i en defensa de la llibertat i independència de totes les nacions.

Davant la situació actual el PCP demanda:

1. Aplicar la consigna de què “El Maoisme passi a comandar la Nova gran Onada de la Revolució Mundial!”

2. Combatre decididament tota activitat anticomunista dels elements reaccionaris de la gran burgesia a cada país.

3. Unir-nos i mobilitzar totes les organitzacions populars dins de cada país que s'oposin als governants feixistes d'EU, la Xina i Rússia, que es barallen per l'hegemonia mundial

4. Aplicar amb fermesa l'experiència de la revolució del Proletariat Internacional que ens ensenya: Que si un poble revolucionari i un exèrcit revolucionari no temen les dificultats, si lluiten heroicament sense treva contra l'enemic, conquistaran la victòria.

Sobre el xantatge nuclear que udolen els països imperialistes, partim del principi de la guerra establert pel President Mao Tse-tung:

"L'objectiu de la guerra, és a dir, la conservació de les forces pròpies i la destrucció de les de l'enemic, aquesta és l'essència de la guerra i la base de totes les activitats bèl·liques, i aquesta essència impregna a totes elles, des de la tècnica de combat fins a l'estratègia. L’esmentat objectiu constitueix el principi bàsic de la guerra, i cap fonament o principi de la tècnica de combat, la tàctica, les campanyes i l'estratègia poden separar-se d'ell ... "

Així desemmascara i aixafa els plantejaments reaccionaris de Henry Kissinger i dels revisionistes que plantegen en el seu “totxo”: "Armes nuclears i Política Internacional", esmentant que "... una guerra limitada entre les grans potències, inevitablement, es transformaria en una guerra total"

El xantatge nuclear és per obligar a les nacions oprimides i països que no tinguin armes modernes a sotmetre’s a l'imperialisme ianqui, xinès, rus o una altra potència. Aquest xantatge no es pot fer contra altres potències imperialistes, sobretot si posseeixen armes nuclears.

Saludem a l'heroic poble peruà que avui segueix combatent i resistint a aquest govern més “vendepatria”, més desenfrenadament pro imperialista. Que aplica la política de "l’economia de lliure mercat i la globalització de l'economia", "neoliberalisme", "drets humans", "democràcia burgesa", "pau", "medi ambient", etc., el mateix que el Movadef de la LOD repeteix. El seu programa explotador i corrupte, que "convida" als països imperialistes a aixecar el país en pes, anomenat INVERTEIX PERÚ, només beneficia a un grapat d'explotadors del país i de l'estranger, impulsant a terratinents i camperols rics, mentre la gran majoria dels pagesos pobres segueixen marginats. Aquest govern pretén arrossegar el poble al sistema feixista que l'imperialisme ianqui està desenvolupant en la seva contesa pel repartiment del món.

La lluita del magisteri va desemmascarar la reaccionària política d'educació del govern cap al poble i el suport que dóna a la privatització, mostrant que al capitalisme burocràtic l'educació del poble mai li importarà.

Així mateix la lluita del sector salut va posar en evidència que la única cosa que  preocupa a Pablo Kuczynski són les inversions a través de les associacions públiques privades, usant els desastres naturals per al benefici dels seus negocis. Mentre els treballadors mantenen els seus salaris congelats fa dècades, per això la consigna és “Lluitar per un augment dels salaris!”, i desemmascarar i aixafar els plans d'aquest govern pro imperialista.

Finalment fem una crida als partits comunistes a Unir als pobles sota la direcció del proletariat contra tots els imperialistes, correspon un avanç audaç, sense estalviar energia, i amb optimisme total. Saludem l'èxit de l'esdeveniment CONFERÈNCIA INTERNACIONAL A BARCELONA 3 DE NOVEMBRE DE 2017.

La situació és clara, l'imperialisme està reculant juntament amb els seus mercenaris, la revolució s’està temperant i avança en encarnar el fonamental del Maoisme, el poder. L'imperialisme ha comès el seu error de sempre facilitant les coses al portar gran quantitat de fusells al medi orient, a les mans de les nacions oprimides per arrancar-se-les.

QUE EL MAOISME PASSI A COMANDAR LA NOVA GRAN ONADA DE LA REVOLUCIÓ PROLETARIA MUNDIAL!!

VISCA EL PARTIT COMUNISTA DEL PERÚ!

VISCA EL LXXXIX ANIVERSARI DEL PARTIT COMUNISTA DEL PERÚ!

GLÒRIA AL MARXISME-LENINISME-MAOÍSME, PENSAMENT GONZALO!

LA GUERRA POPULAR INEVITABLEMENT GUANYARÀ!

FORA EL FEIXISME!

FORA EL XANTATGE NUCLEAR!

Octubre de 2017    PCP-Comitè Central