Segueix sent vàlid que la revolució proletària
mundial es desenvolupa dins de l'ofensiva estratègica de la revolució mundial,
així que aquesta ofensiva [contrarevolucionària general] és dona dins d'aquesta
situació. Cal no deixar-se enganyar, veure com està l'imperialisme, no ens hem
de creure el que ens expliquen. Recordem a Marx, diu que quan estudiem a la
reacció hem de fer-ho amb esperit crític, no amb lliure crítica, tot el que
estudiem ho fem amb esperit de classe. Ningú pot dir-nos que l'imperialisme
ianqui està bé, està podrit del cap als peus. Tampoc poden dir que
l'imperialisme alemany és un "miracle". No, l’anomenada unitat
alemanya, que és devorar el que va ser la RDA prostituïda pel revisionisme, a
on ha portat a l'imperialisme alemany? A tenir problemes, a empantanegar-se.
Molt cloquegen del mite japonès, que no està en recessió. És fals, Japó està
decreixent el seu increment; quin rumb porta?: està en procés de recessió. no
deixar-se enganyar pel que diuen i criden. La revolució mundial segueix sent
tendència principal històrica i política, ells estan a la defensiva, però ens
volen presentar que les coses no són així, no els creurem i entendrem si partim
de la posició de la classe. Es cert, hi ha ofensiva contrarevolucionària
general i durarà diversos anys. L'etapa de l'ofensiva estratègica són decennis,
l'ofensiva contrarevolucionària general seran anys, més pocs que molts.
Així a nivell mundial s'accentua la lluita, la
reacció mundial necessita consolidar les seves posicions; el que han devorat en
aquests estiracabells, necessiten consolidar-lo tot somiant que el comunisme
mai més aixecarà el cap, somiant que el seu capitalisme regirà per sempre més,
que la seva democràcia burgesa serà per sempre (...) prostituïda i, sigui
l'única; que la seva bastarda ideologia, la seva concepció proterva sigui única
Escola sobre la terra. Aquests són els seus somnis.
En tots els plans es desenvolupen les
contradiccions. Nosaltres guanyarem, ells no poden guanyar. La classe obrera és
l'última classe de la història, això és inexorable. La burgesia pretendrà
incendiar per acabar amb ella, però la burgesia serà la soterrada, el seu
cadàver és convertirà en cendres i s'escamparà als quatre vents per fructificar
la terra, no té cap altre destí l'imperialisme. Així que el problema és redueix
a remolins contra un poderós riu que és la Revolució Mundial; si no pensem així
no som comunistes, no som revolucionaris, som una miserables amb els ulls a
l'esquena, som uns beneits ignorants portadors
dels penjolls de la reacció. Som comunistes, tenim la ideologia de la classe
i no podem jutjar sinó és a partir dels interessos de la classe, la nostra
millor comprensió ens permet veure els racons, els remolins que genera la
reacció davant el nostre avanç inexorable. No és que estiguem cecs davant les
grans derrotes que hem tingut, però això no va a aturar la història; els
remolins no són més que pertorbacions, què és més gran, un remolí o un riu ?:
un riu, és clar."
(President Gonzalo, III Ple del Comitè Central
del Partit Comunista del Perú, 1992)
Les contradiccions s'aguditzen: els pobles s'aixequen i
els imperialistes pugnen.
En el nostre anàlisi
de la situació internacional partim en primer lloc de la contradicció
principal, és a dir la contradicció entre les nacions oprimides del tercer món
per una banda i les superpotències i potències imperialistes per l'altre
costat. El desenvolupament i la present agudització d'aquesta contradicció
principal és la que determina i influeix en el desenvolupament de totes les
altres contradiccions fins a la destrucció final de l'imperialisme. Actualment,
com una part de la crisi general i última de l'imperialisme, veiem
l'agudització ràpida de la contradicció interimperialista, i som conscients que
pot convertir-se en contradicció principal transitòriament o en determinats
països segons les circumstàncies. Simultàniament, aquesta crisi i les guerres
genocides de rampinya contribueixen a aguditzar la contradicció proletariat -
burgesia, com es manifesta en les contínues mobilitzacions heroiques de la
classe, als països imperialistes així com als països oprimits, i en la lluita a
la mort per la direcció proletària de la revolució, que s'expressa com a lluita
entre el marxisme - avui el marxisme-leninisme-maoisme, principalment el
maoisme - i el revisionisme dins dels Partits Comunistes.
Com s'expressa aquest
desenvolupament de totes les contradiccions en la situació actual?
L'imperialisme ianqui, que després de la fallida del revisionisme soviètic es
va establir com a gendarme únic, avui està enfonsant-se en una crisi profunda i
una lluita desesperada per mantenir-se com a superpotència hegemònica. Per
tractar de salvar la seva economia parasitària, els vampirs imperialistes
ianquis necessiten inevitablement enfortir i expandir el seu control de les
matèries primeres i la seva explotació dels pobles. Per aquests objectius,
desenvolupen més guerra de rampinya, més agressió genocida contra els pobles
oprimits i més guerra pel repartiment del botí, fets que s'expressen avui en
les seves guerres contra Síria i tot l'Orient Mitjà i en el seu encerclament
militar de Rússia i Xina. Rússia, l'altra superpotència nuclear, i
l'imperialisme xinès intensifiquen el seu caràcter parasitari per poder
sostenir-se, reforçant el seu armament i les seves forces armades i buscant
noves aliances imperialistes per poder desafiar la superpotència ianqui. Les
potències imperialistes europees mantenen fins ara la seva aliança amb
l'imperialisme ianqui - perquè així poden assegurar la seva part del botí i
desenvolupar, a través de la Unió Europea, la seva explotació de l'Europa
Oriental en pugna amb Rússia - però elles també mantenen el seu somni de un
futur on reemplaçarien als ianquis com a superpotència hegemònica mundial, i hi
ha fraccions de la classe dominant en aquests països que ja plantegen unir-se
amb Rússia i Xina per realitzar aquest somni.
Revolució
mundial i col·lusió imperialista
Mentre aquesta pugna
interimperialista s'aguditza, tots els imperialistes són conscients que el seu
sistema s’està enfonsant, que els milers de milions de masses explotades del
món no es van a sotmetre i que com més s'intensifica l'explotació, l'opressió i
les guerres genocides, més s'aixequen els pobles en rebel·lió contra els tigres
de paper. Per això, enmig de la seva pugna, els imperialistes es col·ludeixen
permanentment en els seus vans intents de salvar el sistema imperialista en el
seu conjunt. Mentre que els ianquis promouen la seva hegemonia mundial eterna
com a solució del problema, els imperialistes russos i xinesos volen vendre el
conte del "món multipolar" com una nova edició del "ultra
imperialisme" de Kautsky, - un suposat imperialisme estable i harmònic -
però tots els imperialistes col·laboren en diferents formes per impedir que els
pobles s'uneixin contra ells i ensorrin el seu sistema.
"Aviat,
per als Estats Units, la geoestratègia eurasiàtica implicarà l’ús decidit
d’Estats geoestratègicament dinàmics i el maneig acurat d'Estats
geopolíticament catalítics, d'acord amb els interessos dobles d'Amèrica a curt
termini: preservació del seu poder global únic i la transformació de llarg termini
d'això en una cooperació global cada vegada més institucionalitzada. Per
expressar-ho en una terminologia que evoca la època més brutal dels imperis
antics, els tres grans imperatius de la geoestratègia imperial és prevenir la
col·lusió i mantenir la dependència de seguretat entre els vassalls, mantenir
els tributaris dòcils i protegits, i impedir que els bàrbars s'uneixin." (Zbigniew Brzezinski)
La realitat és, com va establir el President
Gonzalo, que l'imperialisme s’enfonsa i que estem en l'ofensiva de la revolució
mundial. I, com també va establir el President, a partir dels finals de la
dècada 80 i els anys següents, tots els imperialistes es van unir en una
ofensiva contrarevolucionària general, encapçalada per l'imperialisme ianqui,
que va pretendre conjurar la revolució com a tendència principal amb l'objectiu
de salvar el sistema d'opressió i explotació a nivell mundial. Conscients de la
necessitat d'impedir que els pobles s'uneixin, i del paper decisiu de la direcció
proletària en la lluita mundial contra l'imperialisme, els imperialistes van
centrar la seva ofensiva a atacar al moviment comunista, la nostra ideologia i
la nostra Prefectura per escapçar-ho. És un fet innegable que aquesta ofensiva
continua avui, i que la detenció del president Gonzalo - i la campanya conjunta
de l'imperialisme, la reacció i el revisionisme contra la revolució a Perú i
l'aplicació del maoisme al món - han contribuït a perllongar aquesta ofensiva
contrarevolucionària i retardar l'avanç del moviment comunista internacional.
Però això no canvia el fet que estem en l'ofensiva estratègica de la revolució
mundial, i que amb tota la seva ofensiva no han pogut aniquilar la guerra
popular a Perú, no han pogut impedir el començament i el desenvolupament de les
guerres populars a l'Índia i altres llocs, i no han pogut impedir que els
pobles segueixin aixecant-se contra l'imperialisme.
No obstant això, els comunistes no podem estar
cecs, hem de veure com els imperialistes avui segueixen desenvolupant la seva
ofensiva contrarevolucionària general, i com aquesta serveix per a impedir que
els pobles s'uneixin, iniciïn les guerres populars i les coordinin per poder
desenvolupar la guerra popular mundial que enterri l'imperialisme. Aquesta
ofensiva contra els principis marxistes és la que ha facilitat desenvolupar els
actuals plans imperialistes d'utilitzar a moviments o organitzacions d'imatge
"revolucionària" com fitxes d'escacs a les guerres imperialistes.
Organitzacions que abandonen la lluita contra l'imperialisme com a enemic
principal, que abandonen la guerra revolucionària per buscar "acords de
pau", que combaten una potència imperialista però es venen a una altra, o
que obertament es declaren partidaris de la "civilització occidental"
imperialista (veure l'article sobre el PKK penjat anteriorment en aquest blog).
Així també, és l'ofensiva contrarevolucionària
general la que ha fomentat la formació d'una "esquerra" revisionista
encara més socialxovinista i proimperialista en els països imperialistes, un
revisionisme que després de les grans protestes en 2003 contra l'agressió
imperialista a l'Irak ha servit per a desmuntar gairebé del tot la mobilització
popular antiimperialista, una "esquerra" que en gran part - molt
significativament - ha abandonat el seu suport al poble palestí per al seu lloc
promoure, per exemple, el PKK / PYD i la lluita "contra l'islamisme".
Als països europeus més afectats per la crisi de l'imperialisme s'ha creat nous
partits o "coalicions" com Podem i Syriza com "vàlvules
d'escapament" per contenir les lluites de les masses i evitar que es
plantegi el problema de la revolució com a primer punt. Simultàniament, totes
les superpotències i potències imperialistes, principalment des de, més o
menys, el 2000 han fomentat i facilitat la creixent mobilització feixista i
racista "en defensa dels valors occidentals" i contra els pobles del
tercer món - principalment de l'Orient Mitjà - una altra vegada amb el pretext
de "lluita contra l'islamisme". És a dir, una campanya ideològica i
política de tots els imperialistes en col·lusió, enfortint la rereguarda
imperialista amb revisionisme i feixisme per reprimir i contenir les lluites
del proletariat i per poder desenvolupar més guerra genocida contra els pobles
oprimits - i juntament amb això, l'abandonament accelerat dels principis
democràtics burgesos, la intensificació de la repressió violenta i la
vigilància electrònica, la militarització dels Estats, com hem vist a Ferguson,
EUA i a altres llocs.
Orient Mitjà
El que veiem a Síria
i altres països de l'Orient Mitjà és una guerra imperialista de rampinya,
iniciada per l'imperialisme ianqui per assegurar el seu accés a les matèries
primeres i expulsar l'imperialisme rus. Malgrat tot el genocidi imperialista i
la seva ofensiva contrarevolucionària, els vampirs no han pogut sufocar la
resistència heroica dels pobles de la regió. Per això, enmig de la pugna
interimperialista, s'expressa també la col · lusió entre els imperialistes
ianquis, russos i altres en acords i coalicions per contenir a les masses i
assegurar el repartiment de la regió entre els imperialistes. L'Estat Islàmic -
un monstre creat dins del pla ianqui d'emprar l'islamisme per desviar les
lluites d'alliberament nacional i convertir-les en fitxes d'escacs - avui serveix
com a pretext per a l'agressió imperialista no solament per als ianquis sinó
també per l'imperialisme rus i tots els altres imperialistes. Els mitjans de
comunicació imperialistes, ianquis així com europeus i russos, porten a terme
una campanya racista, xovinista i bel·licista "contra el terrorisme
islàmic" per justificar la seva agressió i fer callar tota oposició
antiimperialista. En aquest context veiem el paper dels atacs a Paris i altres
llocs per mobilitzar les masses a favor de la guerra imperialista i la
repressió feixista en els mateixos països imperialistes - i ja sabem que
l'enemic és capaç i disposat a muntar operacions de falsa bandera amb aquesta
finalitat.
Els comunistes hem de rebutjar totes les
posicions que s'uneixen amb aquest pla imperialista sota el pretext de
"guerra contra el terrorisme" i es centren en la ideologia
reaccionària de l'EI en lloc de combatre l'imperialisme com a enemic principal.
Així també hem de rebutjar les posicions que criden a donar suport a l’EI o a d’altres
mercenaris presentant-los com "progressistes" o
"antiimperialistes". Destaquem que l'EI, Al Nusra i els altres no
combaten ni amb una sola bala als sionistes; no els toquen. Els comunistes no
podem de cap manera donar suport cap canvi d’un policia per un altre i menys
ser fitxa d'escacs o peó de potències imperialistes. Donem suport a la lluita
d'alliberament nacional dels pobles del món, amb guerra d'alliberament
nacional. El que correspon quant a l’Orient Mitjà és principalment denunciar i combatre tota l'agressió
imperialista, unir-nos amb els pobles i contribuir a la forja de Partits
Comunistes militaritzats per iniciar i desenvolupar la guerra popular, la qual
cosa inevitablement implica insistir en la lluita implacable contra el
revisionisme i l'oportunisme.
Amèrica Llatina
A Amèrica Llatina, hem de veure com els
anomenats "governs d'esquerra", tan aclamats pel revisionisme,
desenvolupen el feixisme (Equador, Veneçuela etc.) amb l'objectiu de contenir
les lluites de les masses al servei de l'imperialisme. És a dir, organitzant a
les masses en forma corporativa sota la dictadura burgesa. El suposat
"antiimperialisme" de tals governs, per una banda és una demagògia
necessària per poder guanyar la confiança de les masses, i per l'altra banda
expressa la contradicció interimperialista i la lluita entre les fraccions de
la gran burgesia, lligades a diferents superpotències o potències
imperialistes. Aquests països segueixen sent plenament sotmesos a
l'imperialisme, econòmica i políticament, i els règims feixistes
"esquerrans" són part d'un pla imperialista per intentar prevenir que
es repeteixi l'exemple del Perú: que les masses s'uneixin sota la direcció del
proletariat, amb partits comunistes que iniciïn i desenvolupin guerra popular.
A Amèrica Llatina, la influència del PCP segueix sent un problema per a
l'imperialisme i la reacció, expressant-se en la lluita actual dels comunistes
a Xile, Equador i altres països per reconstituir els seus Partits Comunistes
com partits marxistes-leninistes-maoistes militaritzats per iniciar i
desenvolupar la guerra popular. Aquí, veiem el nefast paper de la LOD i la LOI
al Perú per desviar del seu camí als comunistes a tot el continent, i el paper
de la campanya internacional, iniciada per Avakian i avui continuada per alguns
"maoistes" a Europa i altres parts, per aïllar i atacar al PCP, el
seu Comitè Central i el seu organisme generat pel treball internacional, el
MPP. A Amèrica Llatina, així com a tot el món, els comunistes hem d'insistir en
la lluita a mort contra el revisionisme, els seus "acords de pau" i
el seu conte de que "no hi ha condicions", per poder contribuir a la
reconstitució dels Partits i l'inici de la guerra popular a tot el continent.
La lluita per la unitat del moviment comunista
internacional
Per poder aixafar
finalment l'ofensiva contrarevolucionària general i avançar en la tasca d'unir
els pobles sota el maoisme, és imprescindible superar la present dispersió en
el moviment comunista internacional. El Partit Comunista del Perú, persistint
en la contraofensiva marxista-leninista-maoista, pensament gonzalo, insisteix
que no podem arribar a la unitat a través de la conciliació, sinó només amb la
constant lluita de dues línies, amb el nostre mètode marxista de crítica i
autocrítica, amb la lluita a mort contra el revisionisme com a perill
principal. Partim del nostre inextingible optimisme proletari; veiem que
malgrat tota l'ofensiva contrarevolucionària i tot el negre treball del nou
revisionisme i el seu negre paper en la destrucció del Moviment Revolucionari
Internacionalista, no han pogut aturar la marxa del maoisme, com es veu
principalment en les guerres populars a Perú, Índia i altres llocs, i també en
la formació de noves organitzacions que aixequen la bandera del maoisme en
diferents països.
Però no poden els comunistes acontentar-se amb això. La
dispersió del MCI és un fet, i les convergències amb l'ofensiva
contrarevolucionària i les posicions revisionistes de Avakian i Prachanda es
segueixen expressant dins dels Partits Comunistes. Un signe evident del
problema és precisament l'oposició a desenvolupar el debat, i obertament i
honestament dur a terme la crítica i autocrítica. Un altre exemple és la
tendència actual d'aplicar la tesi revisionista de "dos s'uneixen en
un", a la "fusió" de Partits sense desemmascarar i derrotar les
línies contràries. Alguns diuen que "la unitat entre els Partits maoistes
està creixent", però, unitat sobre què? Com s'ha produït aquesta suposada
unitat? Quines línies revisionistes han estat aixafades per arribar a aquesta
unitat? No diuen ni piu.
En compte d'assumir la lluita per unir-nos a nivell
mundial a l’entorn d'una correcta línia general del MCI, alguns volen que cada
Partit es centri exclusivament en la seva lluita local, sense veure el conjunt
de la revolució mundial. Emprant la vella tesi revisionista del "culte a
la personalitat" neguen la necessitat de la Prefectura en cada revolució i
a nivell internacional, perquè no volen una unitat clarament definida i
concreta, sinó una suposada unitat "lliure", sense principis. Així
com Jrushchov, Avakian i altres, alguns plantegen que els Partits no han de
debatre els seus desacords públicament, sinó que prefereixen difondre rumors de manera oculta i discutir entre bastidors en
comptes de fer-ho obertament, mobilitzant les masses en la lluita ideològica i
política. És així com alguns, mentre de paraula rebutgen a Avakian i el seu
revisionisme, continuen la campanya iniciada per ell contra el PCP, la seva
Prefectura i el seu Comitè Central. Veiem per exemple com alguns
"maoistes" avui segueixen plantejant les posicions revisionistes que
el PCP i el President Gonzalo són "militaristes", i altres, de forma
oportunista, ataquen al Partit dient que ha estat "usurpat", però es
neguen a prendre posició sobre el que el Partit planteja.
“Gorbachov y Teng encabezaron una nueva ofensiva contrarrevolucionaria
revisionista contra el marxismo y la revolución, la que posteriormente, en
medio de la colusión y pugna de las dos superpotencias, devino en una nueva
ofensiva contrarrevolucionaria convergente del imperialismo, el revisionismo y
la reacción mundial, para derivar hoy en ofensiva contrarrevolucionaria general
que pretende conjurar la revolución como tendencia principal, histórica y
política; ofensiva encabezada por el imperialismo yanqui en su condición de hegemonista
único y gran gendarme, podrido gigante con pies de barro; ofensiva
contrarrevolucionaria general que apunta a negar la ideología de la clase a
través de negros engendros como "caducidad del marxismo",
"fracaso del socialismo", "totalitarismo de la dictadura del
proletariado", "inutilidad del Partido Comunista" que muestran
la incapacidad teórica y práctica de la burguesía que en medio de su borrachera
de triunfador arrogante y su sueño antihistórico sólo puede levantar sus
podridas y traposas banderas de neoliberalismo, de democracia burguesa y
pragmatismo ecléctico e idealista. Así esta ofensiva contrarrevolucionaria
general está destinada al fracaso y no es sino prólogo de un nuevo desarrollo y
avance del marxismo. El marxismo-leninismo-maoísmo es la única, invicta e
inmarcesible ideología del proletariado, de ahí que enarbolar defender y
aplicar el marxismo-leninismo-maoísmo es lo decisivo para desarrollar la
revolución proletaria mundial, demoler al imperialismo y la reacción
internacional y aplastar el revisionismo. Y, ser marxista hoy es ser
marxista-leninista-maoísta, principalmente maoísta.”
(¡Viva el maoísmo! - Resolución, Comité Central,
Partido Comunista del Perú 1993)
Un exemple d'un punt que és decisiu i urgent debatre és
el de la validesa universal de la guerra popular. El PCP i altres camarades, en
diferents llocs, fermament enarboren que la guerra popular perllongada és la
més alta estratègia i teoria militar del proletariat internacional, per aplicar
a tots els països, imperialistes i oprimits, segons les condicions
específiques. Uns altres, sota la capçalera del maoisme, segueixen plantejant
que als països imperialistes cal "acumular forces" utilitzant els
espais legals i "democràtics" per a un futur indefinit fer la
"insurrecció". Com mostra tota l'experiència des dels anys 70, això
vol dir impedir la construcció de Partits Comunistes capaços de dirigir la
revolució. El President Gonzalo, aplicant i desenvolupant el maoisme, va
plantejar la militarització dels Partits Comunistes com a solució del problema,
una contribució de validesa universal que el Partit i el MPP estan disposats a
debatre amb els altres Partits del MCI. A part de les acusacions vulgars de
"militarisme", on és el debat sobre aquest punt en el MCI?
Sense desenvolupar la lluita de dues línies al MCI sobre
punts importants, com la validesa universal de la guerra popular, els principis
de construcció del Partit Comunista, el caràcter i el paper de règims com el
“chavista” a Veneçuela, el problema de la Prefectura, el paper dels
"acords de pau", el balanç de l'aplicació del maoisme i el rumb del
MRI, el paper i el caràcter del revisionisme de Avakian i Prachanda, el
problema de la "fusió" de Partits i diversos altres punts; el
moviment Comunista Internacional no podrà superar la dispersió i arribar a una
unitat més gran. Amb el mètode de "creu i ratlla", sense analitzar el
rumb de les lluites en cada partit i a nivell internacional i fer el balanç, no
podrem imposar el maoisme com a únic comandament i guia de la revolució mundial.
L'aspecte principal per a l'avanç del MCI és l'inici i desenvolupament de les
guerres populars - però l’us correcte de la lluita de dues línies és
indispensable precisament per poder garantir aquest desenvolupament. "El que sigui correcta o no la línia
ideològica i política ho decideix tot. Quan la línia del Partit és correcta, ho
tenim tot: si no tenim homes, els tindrem, si no tenim fusells, els
aconseguirem, i si no tenim el Poder , el conquistarem. Si la línia és
incorrecta, perdrem el que hem obtingut" (MaoTse-tung)
Sol Rojo nº 43, gener 2016
solrojo.org
