martes, 22 de noviembre de 2016

Desenvolupar el debat al moviment comunista sobre l'aplicació del maoisme

VISCA EL MAOISME, ENFONSEM EL REVISIONISME!
DESENVOLUPAR EL DEBAT AL MOVIMENT COMUNISTA INTERNACIONAL
SOBRE L'APLICACIÓ DEL MAOISME!

AVANÇ DE LA REVISTA SOL VERMELL Nº 44
(Veure solrojo.org)




1. Sobre la lluita de dues línies al Moviment Comunista Internacional i el paper del President Gonzalo i del Partit Comunista del Perú

Quan veiem la situació actual del món i en particular les guerres populars i lluites armades que avancen sota la bandera del maoisme, podem constatar que s'està realitzant el que estableix el President Gonzalo, que "el maoisme, encarnant-se en els pobles del món, marxa inconteniblement a comandar la nova gran onada de la revolució proletària mundial". Al Perú, l’Índia, les Filipines, Nepal i altres països, centenars de milers d'obrers i camperols s'han aixecat en armes sota la bandera vermella del marxisme-leninisme-maoisme, donant heroicament les seves vides per acabar amb el vell i podrit sistema imperialista d'explotació i opressió, mentre els imperialistes busquen desesperadament mantenir el seu sistema amb un nou repartiment del món, amb més guerra genocida de rapinya. Es confirma, com diu el President Gonzalo, que estem en l'ofensiva de la revolució proletària mundial, que la revolució és la tendència històrica i política principal i que el que correspon per acabar amb la guerra imperialista és la guerra popular mundial.

Significa això llavors, que el camí és recte i fàcil? Què mentre que els Partits Comunistes adoptin el nom "maoista" i iniciïn la lluita armada, la nostra unitat i els triomfs estan garantits? És clar que no. Dins d'aquesta ofensiva de la revolució mundial es desenvolupa encara una ofensiva contrarevolucionària general, iniciada i dirigida per l'imperialisme ianqui i el revisionisme contemporani; i la seva ideologia i política s'expressa també             - inevitablement - dins del Moviment Comunista Internacional i dins de cada Partit Comunista . El problema principal no és la guerra contrarevolucionària, la força militar i política de l'imperialisme i la reacció; i a més, com a marxistes entenem que és inevitable que "per triomfar la revolució engendra i aixafa una poderosa contrarevolució" (President Gonzalo). Per això, per veure el que es necessita per garantir el triomf de la guerra popular a cada país i per escombrar l'imperialisme a nivell mundial, hem d'assumir que les qüestions internes son les decisives, i que el perill principal és el revisionisme, i que el nou revisionisme d'avui - sota la capçalera del 'maoisme' - fonamentalment planteja les mateixes tesis revisionistes del passat; diferents variacions del "camí pacífic", del "partit de tot el poble", de qüestionar i negar la direcció proletària de la revolució, de "acords" o "coexistència pacífica" amb l'imperialisme, de substituir el nou Poder per democràcia burgesa i, al cap i a la fi, de negar la necessitat de la revolució cultural proletària i atacar-la; tot això per servir als interessos d'un grapat de dirigents, no de la classe i dels pobles. Combatre i aixafar al revisionisme dins i fora de les nostres files - i veure que el Comitè Central és el vòrtex de la lluita de classes - és el fet decisiu per poder confrontar i aixafar tota ofensiva de l'enemic. Cada salt de la guerra popular - l'inici de la lluita armada, la construcció del nou Poder i principalment el salt per conquerir el Poder a tot el país - sense excepció generarà línies contràries i els seus dirigents traïdors i capituladors, la seva oposició revisionista ( recolzada sempre per la reacció) que ha de ser aixafada per a poder avançar. "El que sigui correcta o no la línia ideològica i política ho decideix tot" (President Mao Tse-tung).

La inflexió i l'actual situació complexa de la guerra popular al Perú, així com la traïció al Nepal són fets que confirmen el que es planteja abans, i és indispensable treure’n lliçó i aprendre dels exemples negatius, així com dels positius. En el cas del Perú, tot i la detenció del President Gonzalo, la traïció i el treball contrarevolucionari de la LOD i la LOI i tota la situació complexa actual, comptem avui amb un Partit i un Comitè Central que ha analitzat, sintetitzat i denunciat el negre rumb d'aquestes línies revisionistes, una direcció que manté el rumb de la revolució enarborant, defensant i aplicant al pensament gonzalo per resoldre els problemes, reprendre el que s’ha perdut amb guerra popular i seguir complint el seu paper de fracció vermella en el MCI, combatent al revisionisme a escala mundial.

Des de fa dècades el PCP, basant-se en el que estableix la seva Línia Internacional, ha portat a terme una lluita implacable dins del MCI contra el revisionisme: per la comprensió del marxisme-leninisme-maoisme com a tercera, nova i superior etapa del marxisme; per l'aplicació concreta del maoisme a les condicions de cada país, contra les tendències hegemonistes del PCR (EUA) al MRI i la seva oposició en assumir el maoisme; per la vigència universal de la guerra popular; per les contribucions universals del President Gonzalo, principalment la militarització dels partits comunistes, i altres punts. En els anys 80, "el PCP va ser l'únic partit al món que va estar a l'avantguarda en la defensa del maoisme i va assumir bregar per la unitat dels marxistes-leninistes-maoistes del món perquè aquesta ideologia sigui comandament i guia de la revolució peruana i mundial" (PCP - Línia Internacional), i des de voltants de l'any 2000 va ser el PCP el que va encapçalar i va insistir en la lluita contra els "acords de pau" i el revisionisme de Prachanda i els altres dirigents revisionistes al Nepal, quan altres en el MRI van callar, van prendre una posició vacil·lant o fins i tot van defensar la política revisionista com una "tàctica" (per exemple, en la Conferència d'Hamburg el 2010 el Partit Comunista d'Itàlia - Maoista va plantejar el següent sobre els "acords de pau" al Nepal: "L'aplicació creadora de la guerra popular al Nepal va portar altres avenços i lliçons útils per al nostre moviment. Cap guerra popular pot ser igual a una altra: els principis són similars, però l'aplicació ha de ser coherent amb la realitat de cada país, ha de ser aplicació dinàmica en teoria, política i acció.")
.
Aquesta lluita, portada a terme pel PCP, i a través del seu organisme generat el MPP, va tenir repercussions contundents entre els comunistes i masses revolucionàries de tot el món, i conseqüentment també inevitablement va generar una "contraofensiva" dels dirigents revisionistes de diversos partits i organitzacions. Encapçalats pel PCR (EUA) i el seu cap revisionista, Bob Avakian, un grapat de dirigents al MCI van iniciar una campanya negra per aïllar i difamar al PCP i a la seva direcció, en convergència (i fins i tot en contacte directe) amb les rates traïdores de la LOD al Perú, i recorrent als mateixos atacs i pretextos revisionistes de Khrusxov, Teng Hsiao-ping, Hoxha i altres: l'anomenat "culte a la personalitat", d'una suposada lluita contra el "dogmatisme" i "sectarisme", etc. Així com els hoxhistas, els autoproclamats "marxistes-leninistes" i fins i tot els "pensament Mao-Tse Tung" rebutgen al maoisme i la Gran Revolució Cultural Proletària amb el pretext que "el maoisme va fracassar" quan els revisionistes van restaurar el capitalisme a la Xina, de manera igual alguns "maoistes" avui rebutgen al PCP i al pensament gonzalo prenent el replec i la inflexió al Perú com a pretext.

2. Aprendre de la Gran Polèmica sobre la Línia General del Moviment Comunista Internacional

Avui, la majoria dels Partits del MCI - i fins i tot alguns dels exdirigents del CoMRI - en una sèrie de declaracions i documents han denunciat el revisionisme de Avakian i Prachanda. Alguns fins i tot reconeixen - almenys de paraula - les contribucions del President Gonzalo i el paper del PCP. Però quan el PCP insisteix que es necessita fer un balanç de les lluites en el MRI i de l'aplicació del maoisme, analitzant els problemes del passat en lluita de dues línies, amb una actitud d'autocrítica per a poder identificar i aixafar el revisionisme d'avui; aquests dirigents s'oposen, i així com Avakian prenen la situació complexa de la guerra popular al Perú com a pretext per a continuar la campanya d'aïllament i difamació contra el PCP i així protegir el seu propi oportunisme enfront de la crítica dels marxistes-leninistes-maoistes. Els mateixos que abans han acusat el PCP de ser "dogmàtic" i "sectari" ara repeteixen el mateix en forma vetllada: "lluitem contra tota tendència que aixeca la bandera vermella del PCP, la guerra popular i el President Gonzalo com una icona dogmàtica [ ...] Ningú ha d'atribuir al President Gonzalo les simplificacions de molts dels seus seguidors al Perú i l'estranger" (Partit Comunista Maoista - Itàlia, setembre del 2016). Quins són aquests "seguidors" als què es refereixen aquí? Com s'expressa aquest "dogmatisme"? Per què no fer una crítica clara i específica? El que queda clar de declaracions com aquesta - on repeteixen gairebé literalment el plantejat per Avakian quan el seu PCR (EUA) dirigia el CoMRI - és que segons aquests camarades, el problema urgent del MCI avui no està en la política “d’acords de pau", el cretinisme parlamentari o en partits "maoistes" que promouen el "camí pacífic" i la col·laboració amb l'imperialisme, sinó en un suposat “dogmatisme "del qual no expliquen res de res.

En aquest context és instructiu veure els documents de la Gran Polèmica dels anys 60, la lluita encapçalada pel president Mao i el PCX contra el revisionisme contemporani. Estudiar les següents cites del document "Un altre cop sobre les divergències entre el camarada Togliatti i nosaltres" (de la revista Bandera Roja, RP Xina 1963)

"Sempre hem estat de l'opinió que les divergències entre els Partits germans s'han de resoldre per la via de les consultes entre els Partits, per mitjà de converses bilaterals, multilaterals o conferències de partits germans. Sempre hem sostingut que cap Partit pot fer càrrecs públics i unilaterals a un altre Partit germà, ni de bon tros llançar atacs o calúmnies contra aquest. Hem estat ferms i resolts en la nostra defensa de la unitat. Contra el que esperàvem, el camarada Togliatti i altres camarades van aprofitar l'oportunitat del Congrés del seu Partit per llançar atacs públics contra el Partit Comunista de la Xina. Atès que, d'aquesta manera, ells ens van desafiar directament a un debat públic, que podíem fer? Per ventura podíem seguir callats com abans? Per ventura 'només es permet als mandarins calar foc a les cases mentre a la gent comuna se'ls prohibeix encendre els seus llums?  No!,  no! i no! Certament havíem de contestar: No ens van deixar una altra alternativa que fer una resposta pública"

Així com Togliatti, Khrusxov i altres revisionistes; Avakian i altres dirigents del MRI  han intentat fer callar la crítica dels marxistes-leninistes-maoistes amb el pretext de "no debatre les divergències entre els partits en públic". I així com el Partit Comunista de la Xina, el PCP ha mantingut i manté avui que davant d'atacs calumniosos - en convergència i contacte directe amb traïdors i delators, com en el cas de Avakian - el que correspon és fer la lluita pública i oberta, mobilitzant les masses contra el revisionisme i en defensa del marxisme. Això segueix sent vàlid avui, quan la lluita contra el revisionisme és una necessitat urgent per l'avanç i el triomf de la guerra popular a cada país, per conjurar la capitulació, traient lliçó de la traïció al Nepal i la perspectiva negra que s'albira en alguns dels Partits del MCI, i per a poder unir-nos i forjar-nos per a la guerra popular mundial contra la guerra mundial imperialista.

"El camarada Togliatti i alguns altres camarades del PCI [...] ens han acusat de 'dogmàtics i sectaris que amaguen el seu oportunisme darrere d'una fraseologia ultrarrevolucionaria', etc., etc.. [...]

En una paraula, és inadmissible que certes persones actuen com els mandarins que van ordenar 'calar foc a les cases de la gent mentre es prohibia a la gent fins a encendre els seus llums'. Des de temps immemorials, semblant arbitrarietat mai ha estat sancionada pel públic. No es pot en absolut resoldre les divergències entre els comunistes adoptant l'actitud de l'amo cap als seus criats; aquestes divergències només es poden resoldre col·locant els fets sobre la taula i explicant-los amb arguments. Tots els proletaris i comunistes de món sencer han d'unir-se, però només poden unir-se sobre la base de les dues Declaracions de Moscou, sobre la base de plantejar els fets i discutir-los racionalment, sobre la base de consultes en peu d'igualtat i reciprocitat, i sobre la base del marxisme-leninisme. Si alguns actuen com a amos que branden el seu bastó sobre els caps dels seus criats, invocant 'unitat, unitat', el que de fet volen dir és 'escissió, escissió'. El proletariat internacional no acceptarà aquest escissionisme. Desitgem la unitat i mai permetrem que un grapat de gent continuï les seves activitats escissionistes."

Tal com veiem aquí, les acusacions de "dogmatisme" i "sectarisme" són part d'un vell mètode revisionista per evitar la lluita oberta i honesta i rebutjar la crítica ideològica i política en comptes de "col·locar els fets sobre la taula i explicar-se amb arguments" com és el mètode dels comunistes. I avui veiem també com alguns camarades dirigents de diferents Partits regularment es refereixen a la suposada "unitat" del MCI, però eviten parlar de les divergències. Busquen una "unitat" no basada en els principis de la ideologia universal del proletariat, el marxisme-leninisme-maoisme principalment el maoisme, sinó en la conciliació, en concessions, a la recerca d'un "creixement ràpid", del suport de fraccions de la burgesia i els seus intel·lectuals. Això, com ja sabem, no porta a la unitat dels comunistes i dels pobles del món, sinó a la seva escissió i a l'oportunisme.

Per a poder unir-nos, els comunistes a escala mundial no podem veure cada revolució, cada guerra popular, com quelcom aïllat i independent del desenvolupament de la revolució mundial. Estem per la independència, l'autodecisió i l'autososteniment de cada Partit Comunista per no dependre de cap bastó de comandament, però no prenem aquest principi com a pretext per a rebutjar la crítica d'altres partits o negar la necessitat d'unitat a escala mundial i de desenvolupar la lluita sobre la línia general del MCI. De fet, la lluita contra el revisionisme és una lluita internacional, com diu el document citat:

"Els esdeveniments han mostrat que la tendència revisionista moderna és un producte, sota noves condicions, de les polítiques de l'imperialisme. Així, inevitablement aquesta tendència té caràcter internacional, i, així com els debats anteriors, el debat actual entre els marxistes-leninistes i els revisionistes moderns inevitablement està esdevenint un debat internacional."

Avui, veiem que l'imperialisme, en el seu negre i impossible somni de salvar el seu sistema, busca complir la tasca reaccionària d'evitar que les seves guerres de repartiment, rapinya i genocidi generin més resistència i més revolució; i els imperialistes son conscients que això en concret implica tractar d'impedir que el proletariat a través dels seus Partits Comunistes assumeixi la direcció de les guerres d'alliberament nacional, realitzant les revolucions democràtiques i continuant-les com revolucions socialistes i culturals fins a la fi escombrar l'imperialisme i tota explotació de la faç de la terra. Aquesta tasca reaccionària, com sempre, significa en concret combatre la ideologia del proletariat, el marxisme, avui el maoisme. Per això l'imperialisme inevitablement, en forma conscient i planificada, i també en forma espontània, segueix generant i fomentant el revisionisme dins de les files del proletariat internacional, especialment a les zones del Tercer Món més importants per a l'imperialisme en la seva guerra de repartiment, i en els països imperialistes on necessiten enfortir la rereguarda en funció de la guerra. Les formes que pren aquest revisionisme es corresponen amb les necessitats de l'imperialisme en cada moment. Correspon als comunistes de cada país identificar i precisar com aquest revisionisme s'expressa en cada moment, al seu país així com en altres països, per poder desemmascarar i aixafar-lo. Anem a veure algunes de les seves principals expressions actuals i com hem de combatre-ho.

3. El revisionisme d'avui: cretinisme parlamentari, capitulació, fitxes d'escacs.

El cretinisme parlamentari: Una de les formes principals que l'imperialisme, la reacció i el revisionisme apliquen per soscavar i desviar dels seus objectius als Partits Comunistes i a les guerres populars és la difusió d'il·lusions parlamentàries, d'un "camí pacífic" com hem vist al Nepal i en el muntatge electoral de la LOD al Perú, el "Movadef". Els revisionistes habitualment busquen sustentar el seu cretinisme parlamentari referint-se a cites de Lenin i fins i tot del president Mao i del Partit Comunista de la Xina per prendre polítiques que han estat aplicades en condicions específiques del passat i convertir-les en dogmes suposadament de validesa general i universal. Tot i que aquests nous revisionistes assumeixen la capçalera del "maoisme", en realitat s'oposen a la tercera, nova i superior etapa del marxisme i a l'aplicació de la nostra ideologia a les condicions concretes d'avui; volen quedar-se als temps del "leninisme" o del "pensament mao tse-tung" per justificar la seva política revisionista. Vegem el que els comunistes xinesos van plantejar el 1963 (el subratllat és nostre):

"Hem plantejat sempre que la participació en la lluita parlamentària és un mitjà de la lluita legal que, en certes condicions, la classe obrera ha d'utilitzar"

"Defensem que els parlaments burgesos, inclòs l'actual parlament italià, tenen el seu caràcter de classe i serveixen d'ornament per la dictadura de la burgesia. Com va dir Lenin [...] 'Els parlaments burgesos estan tant més sotmesos a la Borsa i als banquers com més desenvolupada està la democràcia (burgesa)'”

Llavors, la posició marxista sobre el caràcter dels parlaments burgesos queda clara, però, seguint el que va dir Lenin, quines van ser les condicions necessàries per poder utilitzar aquesta lluita parlamentària en servei de la revolució?

"Tenint en compte els seus propis interessos, en determinades condicions, la burgesia admet en el seu parlament a representants dels partits de la classe obrera [...]”

“En la lluita parlamentària, els partits de la classe obrera han de mantenir una alta vigilància i persistir en tot moment en la seva independència política".

Llavors, el que els comunistes hem de determinar ara és: hi ha avui, en algun país al món, aquestes condicions en les quals la burgesia pot admetre a veritables partits proletaris en els seus parlaments? Existeixen avui en algun país al món les condicions perquè el proletariat pugui mantenir "la seva independència política" dins el sistema parlamentari de la burgesia? La conclusió de tots els marxistes-leninistes-maoistes és que en la present època - de l'ofensiva de la revolució mundial i de la crisi general i última de l'imperialisme - tals condicions no existeixen en cap país; al contrari, tota l'experiència del MCI demostra que en les dècades passades des del document citat, no hi ha ni un sol exemple que indiqui que la participació en el parlament burgès pugui servir per a desenvolupar la revolució. De fet, hi ha innombrables exemples de "partits comunistes" que en els parlaments s'han venut per un plat de llenties, convertint-se en partits burgesos, venent la preciosa sang de la classe per aconseguir llocs per a un grapat de dirigents revisionistes dins el vell Estat. Així són les condicions sota l'imperialisme d'avui. El mètode “d'admetre a partits de la classe obrera" en els seus parlaments perquè abjurin de la violència i lliurin les armes del poble avui és part d'una política contrarevolucionària sistemàtica de l'imperialisme a tot el món, les eleccions dins el sistema reaccionari serveixen com una part de la guerra contrarevolucionària, i la política que correspon als comunistes en cada país és desenvolupar el boicot en funció de la guerra popular.

Per això, avui definim com cretinisme parlamentari tota política que promou la participació dels Partits Comunistes a les eleccions i els parlaments burgesos sota la dictadura de la burgesia i / o els terratinents, i és un cretinisme parlamentari directament lligat a la política dels "acords de pau", a les il·lusions de "règims progressistes" o  “antiimperialistes" com el xavista a Veneçuela o el de Duterte a Filipines, i a la tendència revisionista de vendre’s a una potència imperialista o l'altra, convertint els moviments revolucionaris en fitxes d'escacs de la guerra imperialista de repartiment.

Sobre el Front Únic i els règims burgesos "antiimperialistes": A la llum d'aquesta realitat, hem de veure la política actual del Partit Comunista de les Filipines (PCF), que planteja: "Centenars de milers de camperols han de ser mobilitzats, així que les converses de pau puguin servir com a plataforma per a imposar la veritable reforma agrària ... "(Bayan No. 10, May 21, 2016). Això vol dir "reforma agrària" dins del vell sistema en comptes de la revolució de nova democràcia. El fenomen no és nou, al Perú tenim prou experiència de les "reformes agràries" feixistes i corporatives de Velasco, que té els seus equivalents també en altres països d'Amèrica Llatina i en altres parts del món. El PCF diu: "Imposar les reformes necessàries per resoldre els problemes que estan a l'arrel de la present guerra interna". (Ibid.) El que plantegen aquí, així com la LOD al Perú ("solució política dels problemes derivats de la guerra") o Prachanda al Nepal, és que les contradiccions fonamentals poden resoldre’s sense la destrucció del vell Estat, sense conquerir el poder a través del triomf de la guerra popular. El suport d'aquesta política del PCF suposadament és que el nou règim de Duterte té "particularitats" que "engendren" una "situació favorable" per a la "promoció dels interessos del poble a través de l'avanç de la revolució democràtica popular" (Ibid. ). En el mateix número de la revista esmentada - portaveu oficial del PFC - s'informa que Duterte ha oferta al PCF quatre llocs al consell de ministres del govern reaccionari. El PFC considera que "una aliança o coalició entre el règim de Duterte i el PCF i les forces revolucionàries pugui realitzar-se sobre la base de principis com la sobirania nacional i la justícia social".
A part de la xerrameca de "justícia social" - en realitat res més que reformisme - veiem aquí com aquests dirigents tergiversen la política maoista del Front Únic contra l'imperialisme per presentar a règims com el de Duterte com "antiimperialistes" i posar el proletariat i el poble a la cua de la gran burgesia. En el document "Proposició sobre la línia general del Moviment Comunista Internacional" de 1963, el Partit Comunista de la Xina va plantejar el següent (el subratllat és nostre):

"El proletariat i el seu partit, sobre la base de l'aliança obrera-camperola, han d'unir totes les capes socials que puguin ser unides i organitzar un ampli front únic contra l'imperialisme i els seus lacais. Per consolidar i ampliar aquest front únic, és necessari que el partit del proletariat conservi la seva independència ideològica, política i d'organització i mantingui fermament la seva hegemonia en la revolució. [...]”

“En alguns d'aquests països [països nacionalistes que han conquerit recentment la independència política], la burgesia nacional patriòtica segueix al costat de les masses populars en la lluita contra l'imperialisme i el colonialisme, i pren algunes mesures en bé del progrés social. Això exigeix ​​que el partit del proletariat apreciï en el seu just valor el paper progressista de la burgesia nacional patriòtica i consolidi la unitat amb ella.”

“En alguns països recentment independitzats, a mesura que s'aguditzen les contradiccions socials internes i la lluita de classes a la palestra internacional, la burgesia, i sobretot la gran burgesia, tendeix cada vegada més a lliurar-se a l'imperialisme i a aplicar una política antipopular, anticomunista i contrarevolucionària. Això exigeix ​​que el partit del proletariat s'oposi resoludament a aquesta política reaccionària.”

“En general, la burgesia d'aquests països té un doble caràcter. El partit del proletariat, quan estableix un front únic amb la burgesia, ha de seguir una política tant d'unitat com de lluita. La seva política ha de ser la d'unir-se amb la burgesia a mesura que aquesta s'inclina a ser progressista, antiimperialista i antifeudal, i de lluitar al mateix temps contra les tendències reaccionàries de la burgesia al compromís i col·lusió amb l'imperialisme i les forces del feudalisme. La concepció del món del partit proletari en relació amb la qüestió nacional és l'internacionalisme, i no el nacionalisme."

És a dir, que en els països semicolonials i semifeudals el proletariat ha de construir un Front Únic, absolutament dirigit pel proletariat a través del seu Partit, basada en primer lloc en l'aliança obrera-camperola, amb la petita burgesia com a aliat i, sota certes condicions, incloent-hi a la burgesia mitjana o nacional. Representen llavors els règims de Duterte, de Chavez / Maduro a Veneçuela i altres similars la burgesia mitjana o nacional?  És cert que tenen un aspecte "antiimperialista"? No! En realitat aquests governs representen fraccions de la gran burgesia, burocràtica i compradora; representen al capitalisme burocràtic, i conseqüentment són totalment sotmesos a l'imperialisme. Són fraccions de la burgesia que poden tentinejar entre diferents superpotències o potències imperialistes, però mai poden convertir-se en antiimperialistes. Mentre és cert que el proletariat pot utilitzar les contradiccions entre les fraccions de la gran burgesia compradora i entre les superpotències o potències imperialistes, això no vol dir entrar en "aliances" o "coalicions" amb ells. Primer, l'imperialisme no pot ser l'únic blanc de la revolució democràtica, perquè no és una revolució nacionalista del vell tipus, dirigida per la burgesia. Segon, les fraccions de la gran burgesia del capitalisme burocràtic poden oposar-se a la dominació d'una superpotència o l'altra, o potència imperialista, però només per a reemplaçar-la amb la dominació d'altres imperialistes - per molt "nacionalistes" que vulguin pintar-se. Aplicant la tesi marxista-leninista-maoista de la revolució democràtica, el PCP planteja:

"Ens ensenya el President Gonzalo que hi ha tres blancs en la revolució democràtica, l'imperialisme, el capitalisme burocràtic i la semifeudalitat, sent un d'ells principal segons el moment pel qual travessa la revolució; avui en el període de la guerra agrària el blanc principal és la semifeudalitat. L'imperialisme, per a nosaltres el ianqui principalment perquè és l'imperialisme principal que ens domina i que ve assegurant més el seu domini i reblant la nostra situació de país semicolonial; però també conjurar la penetració del socialimperialisme rus i d'altres potències imperialistes; utilitzar les diverses faccions del vell Estat per aguditzar les seves contradiccions i aïllar l'enemic principal per colpejar-lo. El capitalisme burocràtic permanent muntanya contra la revolució democràtica que actua mantenint la semifeudalitat i la semicolonialitat, al servei de l'imperialisme. I la semifeudalitat que subsisteix sota noves modalitats però que constitueix el problema bàsic del país. (...) El President Gonzalo defineix les classes socials a les quals unir: proletariat, pagesia principalment pobra, petita burgesia i la burgesia mitjana segons les condicions de la revolució. I les classes contra les quals apuntar, terratinents de vell i nou encuny i gran burgesia burocràtica o compradora.”
                        (Revolució Democràtica, PCP 1988) [El subratllat és nostre -SR]


Avui veiem que alguns dirigents en diferents països, distorsionant els principis del marxisme-leninisme-maoisme i negant la seva aplicació a les condicions concretes actuals, promouen un anomenat "Front" amb una facció o l'altra de la gran burgesia sota el pretext d'un suposat "front antiimperialista". El resultat d'aquesta política és inevitable; porta a encavalcar-se sobre la lluita heroica del proletariat i els pobles, venent la seva preciosa sang vessada per aconseguir llocs en el vell ordre per a un grapat de dirigents anomenats "maoistes", com ja hem vist al Nepal, convertint les guerres populars i lluites armades revolucionàries en fitxes d'escacs de l'imperialisme. Mentre que els comunistes confiem en les masses i en la revolució per escombrar l'imperialisme en una guerra popular mundial, aquests dirigents s'uneixen amb la posició de la LOD al Perú - que estem en el "replegament de la revolució mundial" - per justificar la capitulació. En el seu afany d'integrar-se i aconseguir llocs en el vell sistema, posen la seva confiança en altres potències imperialistes (russos, xinesos i altres) per subjectar-se a un nou ordre "multipolar" que suposadament permetrà el desenvolupament de la "justícia social" de una manera "gradual" i "menys violenta", o com diu el PCF:

"L'amistat de Duterte amb la Xina pot ajudar al poble filipí en la seva lluita per alliberar-se del control i domini nord-americà i acabar amb la dependència de l'imperialisme dels EUA Però això només ocorrerà si la lluita nacional democràtica del poble filipí continua avançant i si el règim de Duterte forja una aliança patriòtica amb ells. [...]
En nom de la seva unitat amb el poble filipí contra l'imperialisme EUA, cal apel·lar a la Xina perquè assigni una considerable quantitat d'inversions per recolzar la industrialització nacional i la veritable reforma agrària per així fer que l'economia local pugui desenvolupar-se independentment." (http://www.cpp.ph/two-aspects-friendship-china/)

Enarborar, defensar i aplicar el maoisme i aixafar al revisionisme

Fonamentalment, aquests problemes ideològics i polítics al MCI tenen el seu origen en la negació del maoisme com a tercera, nova i superior etapa del marxisme. Només Partits Comunistes construïts sobre el marxisme-leninisme-maoisme, principalment el maoisme poden mantenir el rumb de la revolució. Això no pot significar assumir el maoisme solament com capçalera, o prendre les tesis del president Mao com fórmules mecàniques sense aplicar-les a les condicions concretes d'avui, i així negar l'essència del maoisme. El maoisme no s'imposa a través de la conciliació, amb "acords" entre dirigents o amb fusions o amalgames de Partits, sinó en lluita ideològica i política constant dins dels Partits perquè l'esquerra s'imposi, nodrida per les heroiques masses del poble . Avui veiem que alguns dels dirigents i organitzacions que s'han oposat a assumir el maoisme, insistint en el "marxisme-leninisme" o en el "pensament mao tse-tung" ara s'han integrat en els Partits marxistes-leninistes-maoistes. Posicions que han estat criticades al MCI aparentment "desapareixen", però sense autocrítica, sense fer el balanç de les lluites per així arribar a la veritable unitat. D'aquesta manera no es resolen les divergències i la dreta només s'amaga; així es permet que el liberalisme substitueixi al marxisme, s'obre la porta per l’entrisme i la infiltració, i porta a la degeneració dels Partits i a l'escissió del MCI.

Així veiem com a l'Índia els camarades del PCI (M), enfrontant-se a problemes de descohesió i de posicions "no proletàries", han llançat una campanya de "bolxevització", quan el que es necessita és una campanya de rectificació per imposar el maoisme i identificar, combatre i aixafar les posicions revisionistes, oportunistes o de dretes; campanya de rectificació en plena campanya militar de cèrcol i anihilament, en les collites que es realitza amb la pagesia, a les fàbriques en les vagues, perquè el polític segueix a l'ideològic, i l'orgànic segueix al polític. I destaquem que la campanya de rectificació, i tota la lluita contra el revisionisme, es fa a tot el partit, i el Comitè Central és el vòrtex de la lluita de classes. Veure el document "Sobre campanya de rectificació amb 'Eleccions, no! Guerra Popular, si!'" (PCP 1991):

"Necessitem principalment el maoisme i posar-lo molt amunt, més cada vegada; això demanda defensar-lo, no n'hi ha prou enarborant-lo, nosaltres enarborem banderes per defensar-les, però, el principal és aplicar-lo.
Necessitem el maoisme per aixafar el revisionisme; junts, l'imperialisme i el revisionisme aniran a parir panteres, però no es pot combatre l'imperialisme sense combatre al revisionisme. [...]
Tot estudi del marxisme remou, s'expressa la contradicció entre les dues concepcions, colpeja la part no proletària, atia la forja en la ideologia. I, com en tota tasca es presenten tres moments, cadascun amb la seva contradicció. En començar es dóna iniciar o no, l'inici ja és un 50% d'avanç; després, en desenvolupar es presenta el fet de prosseguir o deixar-ho, una altra lluita; i aquí es presenta el fet de donar-li llargues, fins a esdevenir un fardell i això és dolent, és consentir que el vell, el burgès s'imposi, En aquell moment discutirem i vam acordar culminar-ho com a tasca de xoc. Aquest mètode és molt útil, és part de l'estil de treball marxista-leninista-maoista, pensament gonzalo, consisteix a concentrar totes les nostres energies en la tasca incompleta i multiplicar el temps a invertir fins a acabar-la, és com quan apliquem marxa forçada davant la persecució de l'enemic, aquí superem la mitjana i no ens deixem agafar; en l'estudi és igual, no consentim que la burgesia, que lluita en el nostre cap, derroti al proletariat sinó que amb aquesta nova ideologia que alimentem derrotem l'enemic idealista, burgès, estrany a la classe. Es dóna, doncs, resistència del vell i cadascun lliura la batalla en la seva ment conscient i voluntàriament fins que la derrota, fallida aquesta resistència en un mateix; el vell diu: Com pots deixar el que ja coneixes? Com no seguir el que és més fàcil? Com abandonar el que durant anys t'ha alletat? I el vell pinta de rosa el podrit per estovar-te. La tasca de xoc ajuda a trencar aquesta resistència.
I, en un tercer moment, a la rematada, també es presenta la contradicció per o contra la culminació de la tasca fins que es defineix per culminar i es culmina. Haver acabat l'estudi ja és un salt. I la tasca de xoc ha estat un bon instrument per coadjuvar al salt de rematar.
S’ha complert amb la campanya de rectificació que no és sinó una forma de desenvolupar la lluita de dues línies per ajustar-se a la ideologia del proletariat. "[El subratllat és nostre -SR]
En aquest context vegem un exemple il·lustratiu actual de l'Índia. Com diu el PCP a la cita de dalt "no es pot combatre l'imperialisme sense combatre al revisionisme". Com a maoistes entenem que la política del revisionisme està directament lligada a les necessitats de l'imperialisme i els seus plans contrarevolucionàries. La contradicció entre els comunistes i els dirigents i partits revisionistes - que són part del vell sistema, del vell Estat reaccionari - no és una contradicció en el si del poble, sinó entre nosaltres i l'enemic. A l'agost del 2016, "Bachsa Prasad Sing, un membre del buró polític del PCI (Maoista), que va ser detingut a Kanpur el 2010 i recentment alliberat sota fiança, ha expressat la seva disposició a formar “un front unit més ampli” en una entrevista després de la seva excarceració”. És a dir, un membre del buró polític del PCI (M), que va ser "alliberat sota fiança" ara - pel que sembla en una iniciativa individual - expressa la seva disposició a unir-se amb els partits revisionistes que són enemics declarats de la guerra popular. Diu: "Al meu entendre la manera d'enfrontar el present escenari és formar una forta resistència i un front unit més ampli contra les forces Hindutva. Tant se val si el front inclou els partits d'esquerra parlamentaris. És el moment de mantenir-nos units, d'oblidar les nostres diferències dogmàtiques i ideològiques..." És a dir que per a aquest membre del buró polític del PCI (M), les diferències entre els marxistes-leninistes-maoistes i els revisionistes són res més que  “diferències dogmàtiques i ideològiques" que “hem d’oblidar"? Va ser això llavors un error aïllat, un dirigent individual que sota la pressió de la reacció va abandonar la ideologia i la política del Partit maoista? No, segons l'article, "en resposta a les preguntes enviades per HT, un dirigent maoista de rang elevat deia, 'No és la seva opinió personal. Expressa la posició del partit’”
Sigui com sigui el caràcter específic dels diferents partits revisionistes a l'Índia o de les particularitats de la construcció del Front al país, aquestes declaracions dels dirigents del PCI (M), i les circumstàncies i la forma en què s'han fet, per a nosaltres és una indicació clara dels problemes que hem assenyalat a dalt. Amb el pretext d'una suposada "unitat" o "tàctica" enfront de "terroristes fonamentalistes" o contra una facció o l'altra de les classes dominants, aquests dirigents proposen "oblidar" la nostra lluita contra el revisionisme. Sí aquest és el missatge que aquests dirigents difonen a les masses revolucionàries de l'Índia, com mobilitzaran les masses contra el revisionisme i les forjaran en la nostra ideologia per a la conquesta del poder?
Contra aquesta política els marxistes-leninistes-maoistes, a l'Índia així com en tots els països, haurien de considerar i aplicar el que estableix el President Gonzalo: "Som absolutament oposats a la teoria revisionista que apliquen a Amèrica Central, i volen difondre a altres parts de 'tots són revolucionaris', 'tots són marxistes', 'no hi ha necessitat de Partit Comunista que dirigeixi', 'n'hi ha prou simplement amb unir a tots i basar-se en un front per conduir una revolució'. Aquesta és la negació del marxisme, és la negació de Marx, és la negació de Lenin, és la negació del President Mao"  (l'entrevista amb el President Gonzalo)
Aquests són alguns exemples de per què és una necessitat urgent i indispensable desenvolupar el debat entre els Partits del MCI sobre l'aplicació del maoisme, i desenvolupar la lluita a mort contra el revisionisme en cada partit, forjant a les masses en defensa de la nostra ideologia per a poder conquerir el Poder, armar-nos per a la guerra popular mundial i escombrar a l'imperialisme, la reacció i el revisionisme de la faç de la terra. Fem una crida als comunistes de cada país i cada Partit a rebutjar amb fermesa els intents per part d'alguns dirigents d'evitar la lluita de dues línies i rebutjar les crítiques amb acusacions de "dogmatisme" i "sectarisme", recorrent a la vella tesi revisionista de la "lluita contra el culte a la personalitat" per negar l'aplicació concreta del maoisme i "invocant 'unitat, unitat', quan el que de fet volen dir és 'escissió, escissió".

solrojo.org
novembre 2016


No hay comentarios:

Publicar un comentario