VISCA EL XXXII ANIVERSARI DEL MAGISTRAL DISCURS DEL PRESIDENT GONZALO, QUE RESPLENDEIX VICTORIÓS I AMB CADA COP MÉS FORÇA DAVANT EL MÓN COM A ARMA DE COMBAT!

 

Proletaris de tots els països, uniu-vos!

VISCA EL XXXII ANIVERSARI DEL MAGISTRAL DISCURS DEL PRESIDENT GONZALO, QUE RESPLENDEIX VICTORIÓS I AMB CADA COP MÉS FORÇA DAVANT EL MÓN COM A ARMA DE COMBAT!

“Finalment, ara escoltem això, com veiem en el món, el maoisme marxa inconteniblement a comandar la nova onada de la revolució proletària mundial entengui's bé i comprengui's!, els que tenen oïdes, usin-los, els que tenen enteniment i tots en tenim manegin-los, n'hi ha prou de necieses n'hi ha prou de foscors!, entenguem això!, què es desenvolupa en el món?, què necessitem?, necessitem que el maoisme sigui encarnat i l'està fent i que passi a generar Partits Comunistes, a manejar, a dirigir, aquesta nova gran onada de la revolució proletària mundial que ens ve.

Tot el que ens van dir, la xerrameca buida i nècia de la famosa "nova etapa de pau" en què ha quedat?, què de Iugoslàvia?, què d'altres llocs? Tot es va polititzar; això és mentida. Avui dia la realitat és una, els mateixos contendents de la I i de la II Guerra Mundials, estan generant, estan preparant la III nova guerra mundial. Això hem de saber i nosaltres com a fills d'un país oprimit som part del botí. No ho podem consentir! Ja n'hi ha prou d'explotació imperialista! Hem d'eliminar-los! Som del Tercer Món i el Tercer Món és la base de la revolució proletària mundial, amb una condició, que els Partits Comunistes enarborin i dirigeixin. És el que cal fer!”

(El Discurs del President Gonzalo, 24 de setembre de 1992)

 

El Moviment Popular Perú, organisme generat del Partit Comunista del Perú per al treball a l'estranger, celebra juntament amb els comunistes i revolucionaris del món aquest aniversari del magistral Discurs de la nostra Direcció, el President Gonzalo, centre d'unificació partidària i l'home més important de la present època. El “Discurs”, sintetitzant les experiències dels primers dotze anys de victoriosa guerra popular al Perú i de les decisions justes i correctes del III Ple del Comitè Central, avui continua servint com a arma de combat per als comunistes del món, armant-nos amb l'aplicació concreta de la ideologia universal de la nostra classe, el marxisme-leninisme-maoisme, a les condicions concretes del Perú: el pensament gonzalo. Aquest pensament és vàlid i constitueix la garantia de triomf per a la revolució peruana, però també aporta importants contribucions universals al marxisme i a la revolució proletària mundial: la militarització dels Partits Comunistes i la seva construcció concèntrica són uns dels més importants. Però també cal destacar els punts que el President i el Partit Comunista del Perú sempre emfatitzen: el paper del Tercer Món com a base de la revolució proletària mundial; la validesa universal de la guerra popular com la més alta estratègia i teoria militar del proletariat, per a aplicar en tots els països; la crisi de la democràcia burgesa i la importància del boicot electoral; i la necessitat urgent i implacable de combatre el revisionisme dins i fora dels Partits Comunistes.

La present agudització de la contradicció principal en el món – entre l'imperialisme i les nacions oprimides – i de la lluita de classes en general, està destacant encara més la importància d'aquests punts. L'heroica resistència del poble palestí contra el genocidi imperialista/sionista, la ràpida reaccionarització i fascistització dels Estats reaccionaris a tot el món, el risc d'una nova guerra mundial imperialista, i la creixent lluita i resistència de la classe i els pobles, són fets que revelen encara més el caràcter genocida, podrit i moribund de l'imperialisme i de tots els seus lacais i agents, especialment els revisionistes de tota mena. En aquesta situació d'una creixent situació revolucionària de desenvolupament desigual – que s'expressa en diferents formes en tots els països, als imperialistes així com als oprimits – el que urgentment correspon als comunistes és construir o reconstituir els Partits Comunistes per a ser capaços d'assumir la seva tasca central: de dirigir la revolució, és a dir el derrocament de la burgesia, la destrucció del seu Estat i la construcció del nou Estat per mitjà de la lluita armada.

Per això, mentre cada vegada més comunistes i revolucionaris en el món ja estan lluitant per assumir i aplicar el maoisme i les contribucions del President Gonzalo, els revisionistes de tota mena es dediquen precisament a negar la seva validesa. Sent que les tasques del revisionisme són precisament prevenir la revolució, embellir a l'imperialisme, facilitant la contínua explotació i les guerres genocides de rampinya; els revisionistes avui insisteixen que “ja no hi ha feixisme”, que l'imperialisme encara és “democràtic” i que per això només falta mobilitzar a les masses dins del sistema, a través de les eleccions reaccionàries i així suposadament “canviar” el sistema. Aquesta vella i podrida tesi revisionista del “camí pacífic” és precisament el que s'expressa també dins del Moviment Comunista Internacional, on per exemple alguns que es diuen “maoistes” encara neguen el caràcter universal de la guerra popular, insistint en el “camí d'octubre” per als països imperialistes, i rebutgen la militarització dels Partits així com el boicot de les eleccions reaccionàries. Ho presenten com si serien només diferències de mètode o de tàctica, però en realitat el que estan negant és la veritat central del marxisme; la necessitat indispensable de la violència revolucionària. Neguen el que estableix Marx, Lenin i el President Mao, que la revolució és impossible sense la guerra revolucionària, i en el seu lloc aquests revisionistes imaginen una suposada “insurrecció” ràpida i amb un mínim de violència, després d'un llarg període “d’acumulació de forces” a través del treball legal i electoral dins del sistema imperialista – és a dir el mateix camí revisionista que ja hem vist milers de vegades, i que només ha portat a la degeneració dels partits i a la seva caiguda total en el pantà revisionista. El que tots els revisionistes, no importa si es diuen trotskistes o “socialistes democràtics” o fins i tot si es presenten com a “maoistes”, tenen en comú: no volen fer la revolució, sinó postergar-la indefinidament.

Per això encoratgem un cop més a tots els comunistes i revolucionaris del món a assumir plenament la ideologia universal de la nostra classe, el marxisme-leninisme-maoisme, principalment el maoisme, i les contribucions universals del President Gonzalo; per a combatre implacablement al revisionisme dins de les files proletàries i aplicar la ideologia a les condicions concretes per a quan (com més aviat millor) preparar, iniciar i desenvolupar la guerra popular en cada país. Només així posarem fi als genocidis i a les guerres de rampinya, i a tot el sistema imperialista d'explotació i opressió.

VISCA EL MAGISTRAL DISCURS DEL PRESIDENT GONZALO!

VISCA EL MAOISME, ENFONSEM EL REVISIONISME!

GUERRA POPULAR FINS AL COMUNISME!

 

Moviment Popular Perú

Setembre de 2024

11 de setembre de 2024: La "pacificació" de Catalunya i els jutges feixistes

 

Proletaris de tots els països uniu-vos!

Arribem a un altre 11 de setembre, el de 2024, amb importants canvis en la política catalana. El "socialista" Illa accedeix a la Presidència de la Generalitat com el pacificador de Catalunya i l'enterrador del Procés. S’han acabat anys de vel•leïtats independentistes i contraris a Espanya i a les seves institucions. El president de la Generalitat va acudir a saludar i a presentar els seus respectes a Sa Majestat, Felip VI, que va acudir a Barcelona a la inauguració del xou de la Copa Amèrica de Vela. Després, ha sortit en suport de la policia catalana, molt confusa i desprestigiada per la lluita partidista.

El Partit Socialista és l'únic dels grans partits estatals que podien actuar amb aquest paper pacificador (el PP té molt poca presència a Catalunya). Els socialistes ja havien aconseguit la important alcaldia de Barcelona.

El fracàs electoral i la posterior pèrdua de la Presidència, no li ha sortit barata a ERC. Centenars d'alts càrrecs amb un sou no menyspreable i moltes "oportunitats de negoci" no és un tema fútil. Van intentar allargar el seu mandat pràctic especulant amb unes noves eleccions, però finalment s'han vist abocats a fer costat a Illa i al govern de Sánchez en un acord pel qual rebran bona part de les seves pèrdues econòmiques.

Ja fa anys que ERC juga la carta de la integració en la política espanyola. Aquesta formació practica en molts aspectes una mala còpia de la política de Bildu, integrar-se en la política espanyola enterrant la lluita armada basca, que durant molt de temps va ser gairebé l'única oposició al règim sortit de la Transició. Però hi ha una gran diferència entre tots dos partits, bascos i catalans: Bildu gaudeix encara una mica de prestigi i fins i tot pot rebre dividends de la seva traïció a la lluita armada de la seva nació i de la submissió a Espanya. A més té més experiència pel govern durant anys de molts ajuntaments. ERC ja va aconseguir, a canvi dels seus serveis, el canvi legislatiu necessari per a treure de la presó a varis dels seus dirigents.

La situació de Junts és una cosa diferent. Han jugat més la carta de l'exili de Puigdemont i l'enfrontament amb l'Estat. Darrerament, han fet costat al govern del PSOE a canvi de la llei d'amnistia, però no s'acaben de fiar de la política del bastó i la pastanaga (El PSOE els tramita la llei d'amnistia, però els jutges franquistes i altres institucions es neguen a aplicar-la). I és per a no fiar-se.

N'hi ha prou amb veure als jutges per a entendre la Transició i el seu règim. Aquí no va haver-hi, com a altres llocs, una depuració dels jutges, policies, militars..., de l'Antic Règim. I així ens ha anat!

D'altra banda, ningú es preocupa de la situació de la classe obrera i del poble català. En els últims anys, tant Junts com ERC (quan els uns o els altres tenien la Presidència) han oblidat la gestió del dia a dia de la Generalitat, perjudicant principalment els més vulnerables. El cas més destacat és la situació de l'última emigració, la procedent de fora de l'Estat, sobretot d'Àfrica.

 

Àfrica i l'emigració

A tota Europa el procés de fascistització ha anat endurint les mesures contra aquesta emigració estrangera. Àfrica és un punt essencial. Anglaterra, França, Bèlgica, Alemanya, Portugal, Espanya, Itàlia,... van ser les potències que van colonitzar Àfrica, i Europa vol continuar dominant i explotant aquest continent. Les guerres, fams i la inestabilitat dels països africans, provocada en gran part per l'imperialisme europeu, ha motivat una arribada massiva d'emigrants a Europa a la recerca d'un futur millor. És un viatge, sempre difícil i complicat, que s'ha cobrat un altíssim i incalculable peatge en morts al Sàhara, al Mediterrani i, ara a l'Atlàntic (cap a Canàries).Fa pocs dies el president del govern espanyol, Sánchez, ha visitat Mauritània, Gàmbia i el Senegal. És una política típica d'Europa a Àfrica. Es tracta de subornar a les elits locals perquè acceptin devolucions d'emigrants i evitin i dificultin les emigracions massives. L'objectiu és el de "traslladar les fronteres europees a aquests països africans". A Espanya els feixistes acusen de forma demagògica als emigrants, el PP demana més devolucions. Sánchez va reconèixer la necessitat de l'arribada dels emigrants africans, però també dona suport a les devolucions i ha defensat crims com els de la platja del Tarajal o de la tanca de Ceuta. Tots defensen quasi el mateix.

Aquest passat any, organitzacions de suport als emigrants van recollir 700.000 signatures demanant una regularització de l'emigració arribada a Espanya. El Parlament espanyol no ha fet res i el govern "progressista" del PSOE i Podemos tampoc. Podria donar el permís de treball i residència sense passar pel Parlament (això van fer amb els emigrants procedents d'Ucraïna) i només han posat més obstacles. La població espanyola creix gràcies a l'emigració estrangera, que ocupa parcel•les cada vegada més grans i essencials de l'economia. Per a l'imperialisme espanyol són necessaris, essencials; però els volen sense drets. Volen esclaus africans que vinguin a ser brutalment explotats a Espanya i tan bon punt acabin retornin als seus països.

A Catalunya, la població emigrant nascuda fora de l'Estat ja és més del 20% i puja contínuament per noves arribades i molta més gran natalitat. Cobreix sectors amb dèficit de personal com els transports, la construcció, la indústria no qualificada, el turisme, l'agricultura, la neteja de cases i de la cura de majors..., entre molts altres. Paguen IVA i cotitzen a la Seguretat Social (si se'ls deixa) Però, molt pocs poden votar. Quan, durant el Procés, es parlava de si hi havia majoria independentista o no, gairebé ningú va tenir en compte aquest 20% de catalans. Els uns i els altres van passar d'ells. Cada vegada es posen més traves a la seva arribada i es dificulta la seva permanència aquí. Augmenta el racisme institucional i el racisme social.. Es dificulta el seu obligat empadronament, destacant poblacions amb alcalde i majoria municipal socialista o de Junts, però també dels Comuns i de Podemos, o d'ERC). De regularització res. Sense drets se'ls pot explotar millor i treure'n més plusvàlua. I sí, un cop espremuts al màxim, se'ls pot retornar als seus països, millor. Ningú combat les faules feixistes i es procura l'enfrontament entre sectors de la classe obrera i del poble, els uns contra els altres, oblidant que quasi tots hem estat emigrants.

L'atac als emigrants, i el racisme institucional i el racisme social, en definitiva són atacs a tota la classe obrera, als seus drets. Són intents d'enfrontar pobres contra pobres, treballadors contra treballadors, sectors del poble contra altres sectors. Divideix i guanyaràs. Així, els estats capitalistes i imperialistes poden aconseguir aquesta contínua retallada de llibertats que necessiten per a la guerra de rampinya i el nou repartiment del món. La lluita per totes les llibertats, per la llibertat i els drets de la classe obrera, pels drets democràtics de la majoria de la societat, incloses les llibertats dels països i els drets d'autodeterminació de les nacions.

El proletariat és l'única classe capaç de dirigir i mobilitzar la defensa dels drets i llibertats del poble, no per a promoure la il•lusió de la "democràcia burgesa", sinó per a desemmascarar-la i defensar el nostre dret d'expressar-nos i organitzar-nos al servei de la revolució, per a aixafar i escombrar aquest podrit sistema imperialista d'explotació i opressió de la faç de la Terra i construir la nova societat en el camí fins a la nostra meta final, el Comunisme, la societat sense classes i sense cap mena d'explotació (Moviment Popular Perú, juny 2023).

.

ENFONSEM L'ESTAT BURGÈS I LES POLÍTIQUES FEIXISTES!

PEL JUST DRET A L'AUTODETERMINACIÓ DEL POBLE CATALÀ!

PER LA CONSTRUCCIÓ DEL PARTIT MARXISTA-LENINISTA-MAOISTA!

VISCA EL MAOISME, ENFONSEM EL REVISIONISME!

GUERRA POPULAR FINS AL COMUNISME!

 

Mararmadademasses.blogspot.com

11 de setembre de 2024