LA "GUERRILLA BONA"? LA LLUITA KURDA, EL PKK/PYD I L’IMPERIALISME

Quin és el paper actual del PKK i de la seva secció a Síria, el PYD (i del seu braç armat el YPG), i quina és la perspectiva i el contingut polític del seu projecte? Avui en dia hi ha un consens quasi general entre totes les faccions de “l’esquerra" revisionista i anarquista (principalment dels països imperialistes), d’una gran part dels lliberals i reaccionaris i fins i tot d’alguns dels Partits Comunistes, de que el projecte de l’"autonomia democràtica" del PYD a Rojava es "progressista" o fins i tot "revolucionari". Tot i que l’imperialisme ianqui manté formalment la definició del PKK com una "organització terrorista", els mitjans de comunicació reaccionaris i revisionistes (dels ianquis i altres) han desenvolupat una campanya massiva a nivell mundial promocionant la lluita d’aquestes guerrilles kurdes contra l’Estat Islàmic (EI). Al igual que en el cas dels Zapatistes de Mèxic, es pot veure la necessitat de l’imperialisme de presentar una "guerrilla bona" como una alternativa a las "guerrilles dolentes", és a dir les organitzacions armades que mantenen els principis de la revolució proletària i/o de l’alliberament nacional. Es natural que la petita burgesia revisionista i anarquista rebin aquest mite de las "guerrilles bones" amb els braços oberts, però els comunistes, els marxistes-leninistes-maoístes, tenim la obligació d’analitzar la qüestió des d’una posició proletària i científica, i veure el paper d’aquestes organitzacions en el context de la situació concreta de l’actual agressió imperialista contra Síria y tot l’Orient Mitjà.

La justa lluita d’alliberament nacional kurda

Primer, des del nostre punt de vista marxista-leninista-maoísta, la lluita d’alliberament nacional del poble kurd és una lluita justa. Si partim del fet de que la nació kurda és una nació oprimida que ha estat privada del seu territori per l’imperialisme i els seus lacais, pertoca una guerra d’alliberament nacional; una guerra contra l’imperialisme i els Estats reaccionaris que l’oprimeixen, principalment l’Estat turc; una guerra per a establir l’Estat Kurd. Això necessariament significarà expulsar als Estats reaccionaris (principalment Turquia) del territori kurd, escombrar totes les superpotències i potencies imperialistes i confiscar tota forma de la seva propietat, destruir el capitalisme burocràtic i la semifeudalitat i confiscar tota la seva propietat, tot entregant les terres a la pagesia, sobretot la pobre, segons el principi de "la terra per qui la treballa". Aquestes son les tasques de la revolució democràtica establerta pel President Mao; revolució democràtica que no es pot desenvolupar i acomplir sense una guerra popular prolongada que destrueixi el vell Estat i construeixi el nou Estat. I aquesta guerra popular ha de continuar sense períodes intermedis com a revolució socialista per tal de seguir la marxa fins al Comunisme. Tocarà als comunistes del Kurdistan aplicar aquests principis a la realitat concreta de la seva revolució i definir – conjuntament amb els comunistes de Turquia i d’altres països - la relació entre les revolucions al Kurdistan, a Turquia, etc. Però sense resoldre les abans citades tasques bàsiques de l’alliberament nacional, la lluita del poble kurd restarà traïda, i l’opressió i l’explotació del proletariat i de la pagesia de Kurdistan continuarà (i pot ser amb la participació d’una burgesia kurda, si s’aplica el model de la "reconciliació" de Sud-àfrica).

A més, la lluita del poble kurd pel seu alliberament nacional s’ha de veure en el context de la revolució mundial i de les altres lluites a l’Orient Mitjà, per tal de desenvolupar una lluita coordinada contra l’imperialisme a la regió. La tasca indispensable i principal és definir i combatre l’enemic principal – avui en dia l’imperialisme ianqui i els seus aliats - i conjurar l’acció dels altres imperialistes. Si una lluita d’alliberament nacional es veu com aïllada de la resta, i si no es defineix i es combat l’enèmic imperialista principal conjuntament amb els altres pobles oprimits, no podrem evitar que la lluita sigui utilitzada pels imperialistes com una fitxa d’escacs en les seves guerres pel repartiment del món, aprofitant-se de tot tipus de contradiccions nacionals, religioses i territorials per tal d’enfrontar masses contra masses. Una cosa es el mètode correcte d’ "utilitzar les contradiccions interimperialistes… tot colpejant l’enèmic principal del moment" com diu el President Mao, però una cosa molt diferent és fer tractes de col·laboració amb els imperialistes en lloc d'unir-se amb els altres pobles oprimits contra l’imperialisme. A més s’ha de recordar que des de fa temps l’imperialisme ianqui ha considerat la possibilitat de crear un Estat kurd per a emprar-lo com una posició avançada de l’imperialisme a la regió – el mateix paper que té Israel – un projecte que ja desenvolupa amb els col·laboracionistes kurds a l’Iraq.

El paper del revisionisme en els plans de l'imperialisme

Per a impedir que els pobles oprimits desenvolupin victorioses guerres d'alliberament nacional, l'imperialisme ha d'evitar que el proletariat amb la seva ideologia assumeixi la direcció de les lluites; és a dir, ha d'impedir que es reconstitueixen els Partits Comunistes i que aquests assumeixin la direcció i iniciïn i desenvolupin la guerra popular en tots els països per a complir les tasques de la revolució democràtica i la revolució socialista; i ha d'evitar que els pobles s'uneixin a nivell mundial, coordinant les seves guerres perquè aquestes conflueixin en una guerra popular mundial que enterrarà a l'imperialisme. Per això l'imperialisme - totes les superpotències i potències imperialistes en col·lusió i pugna - està fomentant tot tipus de revisionisme, anarquisme, liberalisme i feixisme a les files del poble, i la forma més eficaç de fer-ho és a través d'organitzacions i dirigents d'imatge "revolucionària". El fet decisiu és que aquestes organitzacions i dirigents rebutgin i abjurin del marxisme, de la direcció proletària de la revolució i de la guerra revolucionària, de la destrucció de les forces de l'imperialisme i de la confiscació de tota la seva propietat. El que necessiten els explotadors imperialistes són organitzacions i dirigents que mantinguin una imatge "revolucionària" i gaudeixin de cert prestigi en les files del poble, mentre accepten i promouen la ideologia i política de la burgesia imperialista: la teoria vulgar i reaccionària del "totalitarisme", la tesi revisionista de la "transició pacífica", i la idea de la "civilització" i "democràcia occidental" (que avui utilitzen per justificar les guerres genocides contra els pobles oprimits a l'Orient Mitjà amb el pretext de "combatre l'Estat Islàmic"). És en aquest context que hem de veure la política actual d'Öcalan i del PKK / PYD i els seus acords amb l'imperialisme.

El rumb ideològic i polític d'Öcalan i el PKK: traïció i capitulació

En l'article de l'escriptor francès Alex de Jong “De piconadora estalinista a papallona llibertària? L'evolució ideològica del PKK”, podem veure el rumb ideològic i polític del PKK / PYD sota la direcció d'Öcalan. El PKK, fundat el 1977, en el seu primer programa es va presentar com un partit "marxista-leninista" per a dirigir la guerra d'alliberament nacional i la revolució socialista:

"En aquests documents es declara que l'objectiu immediat del PKK és una revolució 'nacional democràtica' que condueixi a un 'Kurdistan independent i democràtic'. Rebutja amb fermesa tota opció diferent de la creació d'un Estat nacional kurd, el programa original cridava a denunciar les actituds 'capituladores', que no aspiren a desfer-se del jou colonial de la república turca i proposen coses com la 'autonomia regional' i altres per l'estil, que en essència no són més que una "avinença amb el colonialisme '".

"La revolució prendrà la forma d'una lluita armada prolongada o 'guerra popular basada en la pagesia. La direcció de la revolució incumbeix a la' classe obrera 'sota el lideratge del PKK. (...) Els aliats internacionals de la revolució són els 'països socialistes', els partits obrers dels països capitalistes i els 'moviments d'alliberament dels pobles oprimits del món'. Els seus enemics són l'Estat turc, els seus 'col·laboradors nadius feudals' i les 'potències imperialistes que els sostenen' . Després de la 'revolució nacional democràtica', la lluita es transformarà 'sense solució de continuïtat', en una revolució socialista. Aquest manifest, juntament amb el símbol del partit -una bandera vermella amb la falç i el martell- es mantindran fins al cinquè congrés del partit el 1995. "

"Fins a mitjans de la dècada de 1990, Öcalan i el PKK van mantenir aquest marc estratègic amb un Kurdistan independent com a objectiu." (Alex de Jong, De piconadora estalinista a papallona llibertària? L'evolució ideològica del PKK)

Així, assumint - almenys de paraula - les tasques de la guerra revolucionària contra l'imperialisme i l'Estat reaccionari turc, el PKK es va guanyar la confiança de les masses kurdes:

"La disposició del PKK a prendre les armes i la seva capacitat de dur a terme accions violentes va atreure a molts kurds oprimits. (...) Un fulletó de 1985 va declarar fins i tot que el PKK era una 'organització de venjança revolucionària" i ha assenyalat que " els sermons pseudosocialistes no ens ajudaran més que els sermons religiosos que han vingut a reemplaçar. La violència ... al Kurdistan no només serà la llevadora que faciliti el part [d'una societat nova], sinó que crearà tot de nou. La violència revolucionària ha de exercir aquest paper, i al nostre entendre adoptarà la forma de venjança revolucionària "(Ibid.)  

Abandonament del marxisme i la revolució proletària

Però ja durant els anys 80 la direcció del PKK va començar a rebutjar expressament la ideologia del proletariat i els principis revolucionaris. Va ser clar que les seves anteriors declaracions "marxistes-leninistes" no havien estat més que demagògia, quan va començar a introduir idees descaradament burgeses i idealistes per reemplaçar la consciència de classe amb altres "identitats":

"D'acord amb Öcalan, hi ha una "mentalitat kurda" metafísica, una determinada 'composició de la psique kurda'. Öcalan segueix sostenint que 'moltes de les qualitats i característiques atribuïdes als kurds i la seva societat actualment ja poden observar-se en les comunitats neolítiques de les serralades ciscaucasianas, és a dir, la regió que anomenem Kurdistan'"

"Gradualment, nocions com 'humanització', 'socialització' i 'personalitat alliberada' van substituir als conceptes marxistes de classes i lluita de classes." (Ibid.) [El subratllat és nostre]

El rebuig del marxisme i la revolució proletària va continuar de forma més clara durant els anys 90:

"El programa de 1995 va definir el 'socialisme realment existent' com 'la fase inferior i més brutal del socialisme'"

"El 1993, Öcalan va dir que quan el PKK parlava de 'socialisme científic', no es referia al marxisme, sinó a la seva pròpia ideologia peculiar d'un 'socialisme' que suposadament 'va més enllà dels interessos dels Estats, les nacions i les classes '(Brauns i Kiechle, 2010: p. 77). Simbòlicament, el congrés de 1995 va eliminar la falç i el martell de la bandera del partit: 'En el socialisme realment existent, el martell i la falç només simbolitzaven la classe obrera i la pagesia, i amb això també són una expressió del socialisme realment existent. La nova concepció del socialisme abasta al conjunt de la humanitat'. L'afirmació que lluita pel 'conjunt de la humanitat' segueix sent un trop freqüent en les declaracions del PKK i del PYD. " (Ibid.)

D'acord amb això, els dirigents del PYD a Síria han declarat repetides vegades que no tenen cap intenció d'abolir la propietat privada, i que lluiten per "una Síria democràtica" per a "totes les classes socials". I com veurem, la "Síria democràtica" a la qual es refereixen seria una Síria sota el control de l'imperialisme, principalment ianqui.

Abandonament de la guerra d'alliberament nacional

És a dir que la direcció del PKK va rebutjar obertament el principi fonamental de la lluita de classes i el principi de que el proletariat és l'única classe que necessàriament ha de dirigir a la revolució; plantejant, en comptes de la lluita de classes, una lluita "per sobre" de les classes. Però no només això, sinó que també va abandonar la lluita per l'alliberament nacional kurd, per al seu lloc buscar negociacions i acords amb l'Estat reaccionari turc i amb l'imperialisme:

"Aquest socialisme de l'home nou no només va anar arraconant gradualment al socialisme com a sistema socioeconòmic, sinó que alguna cosa semblant va passar amb les declaracions del PKK sobre l'autodeterminació dels kurds. A la segona meitat de la dècada de 1980, el PKK proclamarà cada cop menys l'objectiu d'un 'Kurdistan independent i unit' i parlarà més sovint d'un 'Kurdistan lliure', una fórmula que introdueix una major ambigüitat entorn de l'objectiu polític. Termes com 'llibertat' i 'independència' van passar a ser utilitzats cada vegada més per parlar d'objectius individuals, 'espirituals', en relació amb la nova personalitat i no amb l'Estat propi. "

"Öcalan assenyala que ja abans de que fos empresonat utilitzava termes com "llibertat"i 'autodeterminació" sobretot per referir-se als individus i no als pobles. Fins i tot va arribar a afirmar que el PKK mai va ser secessionista, afirmació que es contradiu amb la vehement insistència des de 1978 en que qualsevol cosa que no fos un Kurdistan independent (especificant que era el que es trobava ocupat per Turquia, l'Iran, l'Iraq i Síria) seria una traïció." (Ibid.)

El 1993, el mateix any que l'imperialisme i la reacció van muntar al Perú la bola dels "acords de pau", en col·laboració amb les rates de la línia oportunista de dreta (LOD), i es va realitzar el projecte imperialista de "pau i reconciliació" a Sud-àfrica, els dirigents del PKK van prendre el mateix camí de la capitulació:

"A partir de 1993, quan el PKK va oferir un alto el foc a l'Estat turc, Öcalan començaria a parlar d'un arranjament polític del conflicte i va declarar que la separació de l'Estat turc no era una condició necessària per a aquest acord."

"Quan, poc abans de la seva captura, Öcalan va declarar que seria possible una 'alternativa democràtica' sobre la base del reconeixement per Turquia de la identitat kurda, amb un parlament federat dins de les fronteres existents de Turquia, estava contradient el programa oficial del PKK. Quan al 1999 Öcalan va negar insistentment en el seu al·legat de defensa l'objectiu d'un Estat kurd, fins i tot a llarg termini, milers de simpatitzants del PKK van deixar desil·lusionats el partit. " (Ibid.)

Després de la detenció, Öcalan va expressar la seva traïció a la lluita del poble kurd en una forma encara més descarada:

"... Després de la seva captura, Öcalan acceleraria la metamorfosi ideològica del PKK. (...) Les posteriors declaracions d'Öcalan davant del tribunal van resultar xocants. Öcalan va reinterpretar de dalt a baix la història i la ideologia del PKK. Davant el tribunal, Öcalan va expressar el seu penediment per la mort de soldats turcs i quan se li va preguntar si les seves paraules es podien interpretar com una disculpa, no es va mostrar en desacord. Öcalan no va esmentar el patiment dels kurds, però va trobar temps per a lloar Atatürk, el fundador de la República turca, i es va referir a la cooperació entre kurds i turcs en la guerra d'independència de principis dels vint."

"Öcalan no només va revisar la història. Va insistir en dir que l'objectiu d'un Estat kurd independent era impossible, fins i tot a llarg termini, i que ni tan sols era desitjable. Fins i tot les idees d'una autonomia kurda o un parlament federal, qüestions que Öcalan havia suggerit poc abans de la seva captura, van ser llançades per la finestra. La 'solució democràtica' que va proposar Öcalan en el seu al·legat de defensa, publicat amb el títol de Declaració sobre la solució democràtica de la qüestió kurda, era que Turquia reconegués l'existència dels kurds i respectés els seus drets democràtics bàsics com la llibertat d'expressió i l'ús de l'idioma kurd. Això seria suficient segons ell per fer de Turquia una societat democràtica que pogués transcendir el conflicte." (Ibid.)

Els pronunciaments capitulacionistes d'Öcalan i dels altres dirigents del PKK segueixen gairebé al peu de la lletra el model de la mentida dels "acords de pau" a Perú i de processos similars en altres països, afirmant que no només cal acabar amb la lluita armada, sinó que fins i tot que va ser un error iniciar-la:

Öcalan "va afegir que la lluita armada del PKK en els anys noranta va ser un error: 'A Turquia, als anys noranta, hi va haver desenvolupaments positius en matèria de drets humans (tant per kurds com per turcs). Després d'això, l'aixecament va ser un error. Hi havia una via per solucionar el problema'" ( Ibid) .

Col·laboració amb l'imperialisme

Darrere d'aquests canvis en la ideologia i la política oficial de l'organització està el fet que el PKK al mateix temps va començar a col·laborar directament amb l'imperialisme i els seus lacais. El 2010 es va revelar que el PKK des de 2002 havia rebut equip logístic i de vigilància de l'Estat d'Israel, i que diversos representants del PKK / PYD han reconegut que fa temps s'ha celebrat reunions secretes amb representants de les forces armades de l'imperialisme ianqui i de la CIA. El 2012 el PYD es va incorporar al Consell Nacional Kurd, dirigit per les autoritats kurdes de l'Iraq, que al seu torn depenen directament de l'imperialisme (principalment ianqui). El Consell es va formar amb el motiu exprés de "combatre al règim d'Assad" - és a dir, al servei de l'agressió imperialista ianqui contra Síria.

En un article extens (http://en.rnp-f.org/2015/03/24/pkk-and-imperialism/#) sobre les relacions del PKK / PYD amb l'imperialisme, l'escriptor Ivo Kovačeviƈ relata diversos exemples de com el "projecte democràtic" del PYD a Rojava serveix als interessos de l'imperialisme:

"El que va començar com una rebel·lió dels sunnites a l'Iraq s'ha transformat en una marxa reeixida contra el règim neocolonial a Bagdad, els col·laboradors kurds a l'Iraq i Síria, i un conflicte menys reeixit amb les autoritats nacionals a Damasc. Intoxicats per els continus èxits en el territori de la mida d'Europa occidental, els quals amb certesa no serien assolits sense el suport de la població local, els combatents de l'Estat Islàmic amb poc tacte però amb cert èxit van obrir diversos fronts simultàniament, fins a la inclusió de la coalició internacional dirigit pels Estats Units en el conflicte. L'atac contra la ciutat kurda de Kobani va ser "la gota que feia vessar el got", així com va ser l'amenaça contra el Kurdistan iraquià, i sota el pretext de "drets humans, llibertat i democràcia" com sempre, els imperialistes van iniciar la seva campanya militar que servis per a preservar els seus propis interessos.

Els atacs de l'Estat islàmic són, naturalment, dirigits principalment contra les zones riques en petroli, i el 2012 el PYD controlava aproximadament el 60% de les instal·lacions petrolieres de Síria, petroli que es va lliurar contínuament a l'Kurdistan iraquià, on al seu torn es va lliurar als mercats occidentals, com ja hem mostrat.

Reunions opaques i contactes amb els imperialistes (...) ens donen indicacions de com les relacions de producció van a ser regulades i com la "revolució" guanyarà a Rojava, i atès que les converses tenen lloc a Turquia, Londres, Paris i Washington, la declaració esmentada del copresident del YPG sobre la protecció la propietat privada no ens pot sorprendre. El que se'ns diu és que el senyor Salih Muslim, cap del YPG, el president del Kurdistan iraquià Massoud Barzani i "els màxims funcionaris de seguretat i diplomàtics dels EUA" estan d'acord pel que fa a com s’administrarà el Kurdistan sirià"

"Amb la realització del pla del federalisme, el qual inclou als kurds de Síria, la qüestió d'una ruta directa per a l'exportació de petroli del Kurdistan iraquià al Mediterrani restaria solucionat, així com el control absolut del 70% de les reserves de petroli a Síria. En general, tot escenari post-Assad que preveu deixar anar el gasoducte a Turquia, depèn de la pau i l'estabilitat al Kurdistan, i el PKK reformat com a garant de la seguretat dels interessos imperialistes." [El subratllat és nostre -SR]

En la declaració del Comando general del YPG del 19 octubre 2014 queda clar el caràcter de l'aliança entre el PYD / YPG i el FSA (Exèrcit Lliure de Síria), és a dir les forces lacais de l'imperialisme ianqui al país:

"La lluita contra el terrorisme i la construcció d'una Síria lliure i democràtica va ser la base de l'acord que vam signar amb les faccions del FSA. Com podem veure, l'èxit de la revolució està subjecte al desenvolupament d'aquesta relació entre totes les faccions i les forces de bé d'aquest país. Nosaltres, com el YPG afirmem que complirem totes les nostres responsabilitats cap a Rojava i Síria en general. Treballarem per consolidar el concepte de veritable associació per a l'administració d'aquest país d'acord amb les aspiracions del poble sirià amb totes les seves classes ètniques, religioses i socials."

(Http://civiroglu.net/2014/10/19/statement-of-ypg-general-command-on-kobani-and-fight-against-isis/)

I com ja hem vist, la "veritable associació per a l'administració d'aquest país" inclou no només els mercenaris de l'imperialisme del FSA, sinó també als mateixos imperialistes.

Ideologia burgesa en servei de l'imperialisme

Donada la seva col·laboració plena amb l'imperialisme i la seva "guerra contra el terrorisme", la direcció del PKK va jurar lleialtat al principi de la supremacia de la "civilització occidental" imperialista:

"...el que està clar és que Öcalan, com a molt tard des de la Declaració sobre la solució democràtica, s'ha convertit en un admirador de la democràcia parlamentària occidental."

"Europa, el lloc de naixement (de la democràcia), ha deixat enrere en general, a la vista de les guerres del segle XX, el nacionalisme, i ha establert un sistema polític d'acord amb estàndards democràtics. Aquest sistema democràtic ha mostrat ja seus avantatges sobre altres sistemes -inclòs el socialisme real - i és ara l'únic sistema acceptable en el món". (Abdullah Öcalan 2011)

"Els escrits des de la presó mostren una forta tendència idealista en prendre la 'cultura' i la 'civilització' com explicacions dels desenvolupaments socioeconòmics i polítics. Öcalan concorda amb el politòleg de dretes nord-americà Samuel Huntington quan diu que hi ha un xoc de civilitzacions entre 'orient' i 'occident'" (Alex de Jong, de piconadora estalinista a papallona llibertària? l'evolució ideològica del PKK)

De fet, el mite del "xoc de civilitzacions", d'un conflicte entre la "civilització occidental" i la "barbàrie" dels pobles oprimits avui no només es promogut pels reaccionaris dretans declarats, sinó que també ha estat plenament adoptat per tota mena de "esquerrans" revisionistes i anarquistes. Per a justificar l'explotació i l'agressió imperialista contra els països oprimits, i per combatre al marxisme - avui el marxisme-leninisme-maoisme - els reaccionaris fan servir tota mena de velles i podrides idees burgeses. Com a part d'això ja és cosa sabuda com utilitzen el feminisme burgès i petit burgès en servei de les guerres genocides de l'imperialisme, i en el cas del PKK és precisament tal feminisme - i no el feminisme proletari - el que s'utilitza per a cercar el suport dels revisionistes i liberals petit burgesos en els països imperialistes. És a dir, un feminisme que no serveix per mobilitzar les dones oprimides per a fer la revolució, abolir l'explotació i la propietat privada i així destruir completament l'explotació i l'opressió de la dona, sinó per negar la lluita de classes amb les "teories "de moda de l'imperialisme:

" Una diferència important entre la teoria del PKK sobre l'opressió i l'alliberament de la dona i la de Friedrich Engels és la seva negació de factors socioeconòmics. Engels argumentava que amb l'aparició de les classes socials va arribar la divisió del treball, que va relegar la feina femenína, i per tant la seva condició social, a una posició secundària. En canvi, en el PKK, l'èmfasi (de nou) es posa en qüestions com la 'mentalitat' i la 'personalitat'. ( ... ) El pensament del PKK és summament essencialista. Sovint equipara dones i naturalesa, i seguint aquesta línia, la 'dona' s'identifica amb la maternitat. S'assumeix que les dones tenen certes característiques com a dones, com l'empatia, l’aversió de la violència i una proximitat a la natura." ( Ibid . )

La influència de conceptes "postmoderns" i "postmarxistes", com la teoria de l'anomenada "interseccionalitat" i la "política de la identitat" és evident a Öcalan:

"El projecte de 'autonomia democràtica' es basa en diferents identitats i en la lluita per la lliure expressió d'aquestes idees, i ' treballador ' no és més que una identitat entre d'altres" "Öcalan no diferencia entre l'explotació socioeconòmica que condueix a les divisions de classe, i l'opressió de certes identitats que van més enllà de l'econòmic. En el seu lloc, aquestes es qualifiquen en el seu conjunt com a formes d'opressió." ( Ibid. )

Pel que fa a la violència, el PKK / PYD ( així com la LOI al Perú i les FARC a Colòmbia entre d'altres) assumeix la posició del revisionisme armat, és a dir que s’abjuri de la violència revolucionària (que s'aplica per destruir el vell Estat i construir el nou) mantenint forces armades i duent a terme accions militars tan sols per poder negociar prebendes i buscar una posició dins del vell poder; amb el pretext de "només aplicar la violència en autodefensa". Com demostra tota l'experiència revolucionària, això mai portarà a establir el Poder del proletariat i el poble, sinó només portarà a aconseguir llocs per a un grapat de dirigents (com hem vist en el cas del Nepal entre altres exemples):

" Aquesta estratègia també implica un gir fonamental en l'ús pel PKK de la violència. A la vella estratègia, la lluita armada era essencial per a derrotar a l'Estat existent i conquerir el poder. Avui en dia , la política del PKK respecte a la violència es qualifica de 'autodefensa legítima' . Les accions violentes empreses per combatents del PKK són sovint represàlies per la violència turca contra el PKK i / o partidaris civils dels drets kurds, i serveixen per a mantenir un cert equilibri de forces, per a demostrar-li a l’Estat turc que aquesta repressió comporta un preu i per provar que el PKK encara té un considerable potencial militar. L’única violència legítima, diu ara el PKK, és aquest tipus de violència defensiva.” ( Ibid . ) [ El subratllat és nostre - SR ]

Combatre l'imperialisme i a tots els seus lacais, aixafant el revisionisme i la capitulació

La tasca principal i urgent avui en dia pel que fa a Síria i a tot l'Orient Mitjà és condemnar i combatre l'agressió i explotació imperialista i tota la seva campanya "antiterrorista". El que correspon als comunistes és donar suport a totes les lluites d'alliberament nacional contra l'imperialisme a la regió, i com a part d'això - en lluita implacable contra el revisionisme, l'oportunisme i la capitulació - contribuir a la reconstitució dels Partits Comunistes per iniciar i desenvolupar la guerra popular en tots els països. A nosaltres, els marxistes-leninistes-maoistes, no ens correspon promoure i aprofitar-nos de qualsevol "lluita revolucionària" que de moment té l'atenció de la premsa reaccionària i la "esquerra" en els països imperialistes, perquè és oportuna o per preservar una suposada "unitat". Tal oportunisme només serveix als plans de l'imperialisme, i és una expressió de la posició revisionista que diu que les forces revolucionàries en el món estan febles, que "no hi ha condicions" i que per això cal "acontentar-se amb els grups armats que hi ha" en comptes de portar a terme l'avanç audaç que correspon per imposar el maoisme com a únic comandament i guia de la revolució mundial. En el fons, tal oportunisme mostra que no hi ha confiança en la nostra classe ni en la nostra ideologia, ni en les masses en general. L'aprovació per part dels revisionistes i anarquistes de la col·laboració de la "guerrilla bona" ​​amb l'imperialisme i les seves idees "llibertàries" i anticomunistes, és part de l'actual desbordament del socialxovinisme proimperialista de l'anomenada esquerra, que serveix per a reforçar la rereguarda imperialista en funció de la guerra imperialista de repartiment.

Com s'ha vist, tot això també té repercussions dins del moviment comunista internacional a través del nou revisionisme de Avakian, Prachanda i les actuals convergències amb els mateixos. 

Això no vol dir que els comunistes no podem entrar en aliances per combatre l'imperialisme juntament amb forces d'alliberament nacional no proletàries (sota la condició que realment combatin l'imperialisme). Però en el cas del PKK / PYD, queda cada vegada més clar que els seus dirigents ja estan venent la lluita heroica del poble kurd al millor postor imperialista i que el motiu de les seves accions no és destruir al sistema d'opressió i explotació, sinó defensar-lo i buscar una posició més favorable i conciliadora dins el mateix. El que correspon als marxistes-leninistes-maoistes és lluitar per enfortir i unir-se amb l'esquerra - és a dir les forces proletàries - al Kurdistan i a tota la regió i aïllar i combatre a la dreta, en aquest cas representada per Öcalan i la direcció del PKK / PYD

Movimiento Popular Perú

Desembre de 2015

Veure: solrojo.org, mar-armado.blogspot.com.es