AVANÇ
DE LA REVISTA SOL ROJO n. 55 - Situació internacional:
EL
FRONT GLOBAL CONTRA L'IMPERIALISME AVANÇA
I
DEMANDA LA DIRECCIÓ DEL PROLETARIAT!
"Per
a nosaltres, el derrotisme és un crim, i pugnar per la victòria en
la Guerra de Resistència, constitueix un deure ineludible. Perquè
únicament lluitant en defensa de la pàtria podrem derrotar als
agressors i aconseguir l'alliberament nacional, i només aconseguint
l'alliberament nacional serà possible que el proletariat i tot el
poble treballador conquistin la seva pròpia emancipació. La
victòria de la Xina i la derrota dels imperialistes que l'envaeixen
constituiran una ajuda per als pobles dels altres països. D'aquí ve
que, en les guerres d'alliberament nacional, el patriotisme sigui
l'aplicació de l'internacionalisme. Per aquesta raó, cada comunista
ha de desplegar tota la seva iniciativa, marxar valerosament i
resoltament al camp de batalla de la guerra d'alliberament nacional,
i apuntar els seus fusells contra els agressors japonesos."
(President
Mao Tse-tung – El Paper del Partit Comunista de la Xina en la
Guerra Nacional)
“Els
comunistes han de donar l'exemple en la guerra nacional”
(President
Mao Tse-tung – El Paper del Partit Comunista de la Xina en la
Guerra Nacional)
“Davant
aquesta situació que només amb les guerres es transforma el món,
enarborem l'omnipotència de la guerra revolucionària, això és de
la guerra popular, com la teoria militar més alta, la del
proletariat traçada pel President Mao i que ha de ser especificada a
cada tipus de països siguin imperialistes o siguin endarrerits.
Així, la guerra popular mundial és la resposta adequada que serveix
per a impedir la guerra imperialista o si aquesta es dona,
transformar-la en guerra popular.”
(Partit
Comunista del Perú – Línia Internacional)
“Cal
recordar, se'ns ha ensenyat que no es pot combatre a l'imperialisme
sense combatre al revisionisme”
(Partit
Comunista del Perú – L'Entrevista amb el President Gonzalo)
La
present situació internacional es desenvolupa en primer lloc, entorn
de la contradicció principal en el món, és a dir la cada vegada
més aguda contradicció entre les nacions oprimides i
l'imperialisme. Contradicció que ara va centrant-se en les justes i
heroiques guerres d'alliberament nacional dels pobles de l'Orient
Mitjà – en Palestina, a l'Iran, al Líban – contra l'agressió
genocida de l'imperialisme ianqui i el seu esguerro sionista
“Israel”.
Aquestes
guerres d'agressió imperialista contra les nacions oprimides formen
part del nou repartiment imperialista del món, i no sols són proves
de la profunda crisi de l'imperialisme ianqui, sinó de la crisi
general i última de tot l'imperialisme en conjunt. L'agressió de
l'imperialisme ianqui contra Veneçuela i l'Iran (pel control del
petroli) és part del seu pla per a poder confrontar al seu rival
principal, la superpotència imperialista Xina, així expressant
l'agudització de la contradicció interimperialista i la pugna pel
botí: les nacions oprimides del Tercer Món.
Però
la contundent resistència de les immenses masses, en gran part
impulsada per la justa i heroica acció històrica de la resistència
palestina el 7 d'octubre de 2023 – l'operació Inundació d'Al-Aqsa
– inevitablement converteix aquests conflictes en guerres de
resistència i alliberament nacional contra l'imperialisme,
confirmant així la contradicció principal. La resposta dels
imperialistes és el genocidi; l'assassinat en massa de tots els
pobles que es neguen a sotmetre's; la qual cosa al seu torn genera
encara més resistència i odi contra l'imperialisme a tot el món. I
aquí cal destacar: tots els imperialistes – no sols els ianquis –
estan per reprimir, contenir i explotar a les nacions oprimides.
La
situació actual ràpidament està generant més condicions per a la
revolució mundial i un salt en la consciència i l'acció
antiimperialista de les masses a escala internacional, dins de
l'etapa de l'ofensiva de la revolució proletària mundial,
l'avantguarda de la qual són les guerres populars i lluites armades
sota la bandera del maoisme al Perú, l'Índia, Filipines i Turquia.
Però la situació actual també planteja problemes, reptes que els
comunistes del món han de resoldre aplicant la ideologia universal
del proletariat, el marxisme-leninisme-maoisme, principalment el
maoisme, i les contribucions universals del President Gonzalo;
problemes que se sintetitzen en un sol problema, la necessitat de
direcció proletària.
Un
salt en el moviment antiimperialista internacional
La
lluita del poble palestí i el genocidi imperialista-sionista ha
donat lloc a un salt significatiu quant a la unitat, la mobilització
i el pensament antiimperialistes en tots els continents, i les
agressions contra l'Iran, Veneçuela i Cuba han impulsat encara més
a aquest moviment. Les lluites d'alliberament nacional de Palestina,
l'Iran, Líban, Iemen i l'Iraq s'han desenvolupat en coordinació,
com una guerra conjunta contra l'imperialisme. Les marxes i
manifestacions de milers o centenars de milers de persones no cessen,
fins i tot als països imperialistes. El sectarisme religiós que
l'imperialisme ha utilitzat per a dividir a les masses ara és
superat per la unitat dels pobles contra l'imperialisme (En
particular, els assassinats de líders religiosos han propiciat una
unitat més gran entre els musulmans xiïtes i entre xiïtes i
sunnites). El proletariat en diversos països organitza vagues i
bloqueja els transports a la colònia sionista, i els revisionistes
socialxovinistes es veuen acorralats per una nova generació
d'activistes antiimperialistes. La crisi de l'imperialisme està
aguditzant la contradicció fonamental entre el proletariat i la
burgesia.
Les
enquestes dels últims anys ens donen una idea de l'estat de l'opinió
pública, encara que són xifres de la reacció. L'Índex d'Opinió
Àrab 2025 és el resultat d'una sèrie d'enquestes d'opinió pública
realitzades a tot el món àrab (en 15 països: l'Aràbia Saudita,
Kuwait, Qatar, l'Iraq, Jordània, Palestina, Líban, Líbia, Egipte,
Sudan, Tunísia, el Marroc, Algèria, Mauritània i Síria). Segons
aquest índex, 67% dels enquestats consideraven que l'operació de la
resistència palestina el set d'octubre del 2023 era una operació
legítima de resistència. 92% van expressar la seva solidaritat amb
el poble palestí, i entre ells 69% van expressar el seu suport a
Hamàs. 77% dels enquestats va assenyalar als Estats Units i Israel
com la principal amenaça per a la seguretat i l'estabilitat de la
regió.
(https://arabindex.dohainstitute.org/en/pages/apoiswarongaza.aspx)
Als
Estats Units, una enquesta de febrer de 2026 revela que, entre els
votants de les últimes eleccions (és a dir que l'enquesta exclou la
gran part de les masses treballadores del país que no voten), el
suport a Palestina és ara major que el suport a la colònia sionista
– i això al país més prosionista del món
(https://www.dw.com/en/poll-shows-us-sympathy-shift-from-israel-toward-palestinians/a-76150550).
Una enquesta en 6 països de l'Europa occidental (Anglaterra, França,
Alemanya, Dinamarca, Espanya i Itàlia) revela que “en general,
només entre el 13% i el 21% dels enquestats en cadascun dels països
analitzats tenien una opinió favorable d'Israel, enfront del 63%-70%
que tenien una opinió desfavorable.” (The Guardian 2025).
Això
demostra que, per molt que els reaccionaris intentin manipular i
ocultar els fets, no poden ocultar l'enorme i creixent bretxa que
existeix entre les posicions de les classes dominants i els seus
lacais intel·lectuals i les posicions de la immensa majoria de les
masses. Així s'està desemmascarant encara més la faula de la
“democràcia” i “llibertat” de l'imperialisme, aprofundint
encara més la crisi de la democràcia burgesa com a forma preferida
de la dictadura burgesa i accelerant al mateix temps el procés de
fascistització i la resistència en contra seva.
Veiem
llavors un ressorgiment i enfortiment del moviment d'alliberament
nacional contra l'imperialisme, un front antiimperialista global en
formació. En aquest moviment també s'observa un creixent interès
pel marxisme i el moviment comunista, a causa dels estrets i
indissolubles vincles històrics del moviment proletari amb el
moviment d'alliberament nacional. No obstant això, és innegable que
el paper de les forces proletàries dins del moviment actual es troba
relativament endarrerit; en la majoria dels països no existeixen
organitzacions proletàries capaces d'assumir un paper dirigent en la
lluita contra l'imperialisme, i a escala internacional els comunistes
fins ara tampoc no han pogut assumir tal paper.
El
proletariat i el front únic d'alliberament nacional
Els
comunistes, els marxistes-leninistes-maoistes, principalment
maoistes, ens reafirmem en el suport a tot moviment nacional i tota
guerra d'alliberament nacional que combat a l'imperialisme; en què
les lluites d'alliberament nacional, siguin dirigides pel proletariat
o per altres classes, són lluites justes que serveixen a la
revolució mundial. Igualment, ens reafirmem en què per a conquistar
el ple alliberament nacional i finalment acabar amb l'imperialisme,
aquestes lluites inevitablement hauran de ser dirigides pel
proletariat a través dels seus Partits Comunistes desenvolupant
guerra popular.
La
realitat avui és que les justes i heroiques guerres d'alliberament
nacional que es desenvolupen ara en l'Orient Mitjà i en altres
parts són dirigides per les forces burgeses, com a l'Iran i també
en Palestina i Líban. El cas concret de l'Iran ha posat sobre la
taula la qüestió del front únic nacional i posa de manifest amb
tota claredat la diferència entre els revisionistes i els
oportunistes, d'una banda, i els comunistes i revolucionaris, per
l'altre costat. Els revisionistes (dins i fora de l'Iran) adopten o
bé una postura obertament proimperialista, o bé una postura
hipòcrita de “condemnar tant al règim com a l'agressió
imperialista”. Alguns fins i tot expressen tals posicions sota una
falsa capçalera “maoista”.
El
que tots aquests revisionistes tenen en comú és que neguen que la
contradicció imperialisme-nacions oprimides és la principal (a
escala mundial i en cada país atacat per l'imperialisme). En canvi,
adopten les “teories” desenvolupades per la “esquerra”
socialxovinista dels intel.lectualoides als països imperialistes;
que l'“imperialisme no existeix”, que “el nacionalisme sempre
és reaccionari”, que “només existeix la contradicció
proletariat-burgesia”, o que la contradicció principal en el món
es dona entre la “democràcia” i la “dictadura”, entre la
“llibertat” i l'“autoritarisme”. Són idees difoses i
fomentades per l'imperialisme per a afeblir i dividir al moviment
antiimperialista internacional, i serveixen directament a facilitar
la guerra genocida contra els pobles oprimits i mantenir la dictadura
de la burgesia imperialista i els seus lacais.
Per
això, per als comunistes i antiimperialistes és imprescindible
estudiar el que s'estableix pel President Mao sobre les experiències
del front únic antijaponès a la Xina per a aplicar-ho a les
condicions d'avui en cada país. Quan un país és atacat per una
potència o superpotència imperialista, i és necessari unir a totes
les classes disposades a defensar el país, no és possible
enderrocar al mateix temps a la burgesia:
"Els
nostres enemics -- els imperialistes japonesos, els
col·laboracionistes xinesos, els elements projaponesos i els
trotskistes -- fan tot alló que poden per a torpedinar cada pas que
es dona en favor de la pau i la unitat, la democràcia i la llibertat
a la Xina i la resistència al Japó. En el passat, quan ens
esforçàvem per la pau i la unitat, ells feien tot el possible per a
fomentar la guerra civil i la divisió. En el present i en el futur
pròxim, quan dediquem els nostres esforços a la lluita per la
democràcia i la llibertat, no deixaran de portar endavant la seva
labor de sapa. El seu objectiu general és impedir que complim amb
èxit la nostra tasca de resistència armada en defensa de la pàtria,
i acomplir el seu pla agressiu d'acabar amb la Xina".
(President
Mao Tse-tung - Les tasques del Partit Comunista de la Xina en el
període de la resistència al Japó)
"En
l'etapa de la revolució democràtica, són inevitables les
contradiccions i lluites entre les classes, els partits i els grups
polítics del país, però és possible i necessari posar terme a les
lluites desfavorables per a la unitat i la resistència al Japó (la
guerra civil, l'hostilitat entre els partits, el separatisme
provincial, l'opressió política i econòmica feudal, d'una banda,
i, per l'altre, la política insurreccional i les reivindicacions
econòmiques excessives que perjudiquin la resistència al Japó,
etc.) i continuar les lluites beneficioses per a la unitat i la
resistència al Japó"
(Ibíd.)
La
política del proletariat en el front és mantenir la unitat amb les
forces de resistència no proletàries, mantenint al mateix temps la
independència del proletariat i la direcció absoluta de les seves
pròpies forces armades, defensant els interessos del proletariat i
la pagesia dins del front. Això va ser possible en el cas de la Xina
perquè el proletariat tenia el seu Partit Comunista i les seves
pròpies forces armades dirigides per aquest Partit:
"Preservar
la direcció del Partit Comunista sobre la Regió Especial i sobre
l'Exèrcit Roig i mantenir la independència i la llibertat de
crítica del Partit en les seves relacions amb el Kuomintang -- tals
són els límits, que no es permet traspassar. A totes dues parts
correspon fer concessions: el Kuomintang renuncia a la seva política
de guerra civil, dictadura i no resistència a l'enemic exterior, i
el Partit Comunista, a la seva política seguida sota l'antagonisme
entre els dos Poders." (Ibíd.)
En
síntesi, la política del proletariat en un país atacat per
l'imperialisme ha de ser: servir a la defensa del país – “donar
l'exemple en la guerra nacional” - apuntant a assumir la direcció
de la guerra d'alliberament nacional per a desenvolupar-la com a
guerra popular, complir la revolució democràtica i continuar-la com
a revolució socialista. Sí les forces proletàries es troben
febles, si no tenen el seu Partit Comunista ni les seves pròpies
forces armades, i la burgesia dirigeix la defensa del país (com és
el cas a l'Iran), els comunistes han de lluitar en aquesta guerra
juntament amb les forces burgeses sense reserves, construint el seu
Partit i les seves forces armades enmig de la guerra. Si aquells que
es diuen “comunistes” no han construït un Partit capaç de
mobilitzar a les masses i dirigir-les en lluita armada; si estan
asseguts en els centres intel·lectuals de les grans ciutats (o a
l'estranger) i mai han mobilitzat ni al proletariat ni a la pagesia
(o han mobilitzat algun sector del proletariat a les ciutats, però
no a la pagesia), llavors la seva “condemna tant del règim com de
l'agressió imperialista” no és res més que la capitulació
enfront de l'imperialisme i la burgesia.
El
paper de l'islamisme com a força dirigent de l'alliberament nacional
El
fet concret en l'Orient Mitjà és que les forces proletàries no han
estat en condicions d'assumir el paper de dirigir el moviment
d'alliberament nacional, principalment per dues raons:
1) La
política de l'imperialisme (principalment ianqui) de soscavar,
reprimir i aniquilar, en primer lloc les organitzacions i dirigents
marxistes i fomentar organitzacions i dirigents burgesos i/o
islamistes, que suposadament serien més fàcils de controlar i de
difamar davant l'opinió pública mundial. Com a part d'aquest
projecte, els ianquis i els seus agents sionistes van crear Al-Qaeda
i l'Estat Islàmic, i durant un temps l'Estat sionista fins i tot li
va donar diners a Hamàs (això és el que va donar lloc a la faula
que “Israel va crear a Hamàs”).
2) La
falta de veritables Partits Comunistes de principis i la negra
influència del revisionisme, lligada al paper del
socialimperialisme soviètic, la restauració del capitalisme a la
Xina i l'ofensiva contrarevolucionària general, la qual continua
fins avui. Això es va expressar per exemple en què les forces
proletàries de Palestina no estiguessin en condicions de
desenvolupar la lluita com una guerra popular i no poguessin assumir
el lideratge; i en partits que es van subjectar al bastó de
comandament del socialimperialisme i a la seva política de
“coexistència pacífica”. Per als comunistes, aquest aspecte és
principal; el revisionisme és el perill principal per a la
revolució.
No
obstant això, és clar que aquest pla de l'imperialisme, de
soscavar la resistència a través de l'islamisme, ha fracassat. El
contundent odi de les immenses masses de la regió cap a
l'imperialisme i la seva indestructible voluntat d'alliberament han
portat els moviments islamistes a assumir el paper de liderar la
lluita nacional. Els moviments islamistes, com Hamàs i la República
Islàmica de l'Iran, tenen el suport de les masses no principalment
per raons religioses, sinó perquè demostren en la pràctica que
estan disposats i capaces de dirigir l'alliberament nacional i
combatre a l'imperialisme. El Dr. Khaled Hroub, professor d'Estudis
sobre Orient Mitjà i Estudis sobre els mitjans de comunicació
àrabs, diu:
“Els
palestins específicament i després el públic àrab i els
pobles àrabs en general: crec que la principal raó per la qual fan
costat a Hamàs és la resistència, no la religió […] des dels
temps del colonialisme britànic. Si es té qualsevol organització
o moviment determinat que s'adhereixi a la idea de la
resistència, en aquest moment prendria el lideratge.[…] Quan
Fatah es va organitzar, va crear i va fundar, el seu principal
objectiu, el seu principal lema, el seu principal mantra era la
resistència, ni tan sols una ideologia. Van prendre el lideratge.
Totes les altres organitzacions anteriors a Fatah van quedar en
segon pla. I Fatah es va mantenir a l'avantguarda de l'activisme i
el lideratge nacional palestí fins a la signatura dels Acords
d'Oslo. En aquest moment, Fatah va començar a declinar perquè
deixo de costat la resistència. Hamàs va començar a ascendir a
causa d'això, perquè es va adherir a la resistència i va
enarborar la bandera de la resistència.” (Tamimi,
Azzam; Caridi, P.. Understanding Hamas: And Why That Matters (pàg.
54-55). OR Books.) [La nostra traducció de l'anglès –SR].
En
resum, quan la contradicció principal és imperialisme-nació
oprimida, les masses faran costat a qui demostra en la pràctica
la seva capacitat de defensar el país i desenvolupar la lluita
d'alliberament nacional.
Al
mateix temps, assumir el paper de dirigir l'alliberament
nacional i la necessitat d'unir a les masses per a aquesta
lluita, canvia la política de les organitzacions islamistes. A
l'Iran, la política del govern islamista per a unir al poble
contra l'imperialisme també inclou concessions a les
reivindicacions democràtiques de les masses. Hamàs, en el seu
procés d'assumir la direcció de la resistència, gradualment
ha canviat el seu enfocament de religió a lluita nacional,
adaptant la seva política a les demandes del front únic per
l'alliberament nacional. En els seus nous estatuts de 2017,
Hamàs va abandonar les posicions anticomunistes i d'ideologia
racial expressades en la seva Carta Fundacional de 1988. El Dr.
Khaled Hroub diu: “Jo
diria que, en les últimes dues o tres dècades, hem assistit a
un augment constant de la facció nacionalista dins de Hamàs,
en detriment del corrent religiós de l'organització.”
(Ibíd.). Això també implica concessions a les demandes
de les masses femenines:“Ara
bé, una cosa que em va cridar l'atenció fou que totes les
dones islamistes amb qui vaig parlar – incloses aquelles que
eren islamistes, però no de Hamàs - (…) van afirmar que
Hamàs les havia permès accedir a la universitat i aconseguir
feina (…) Moltes (d'aquelles dones) també van rebre beques
de Hamàs i suport per a convertir-se en professionals. Per
això, veien a Hamàs com una força emancipadora que s'oposava
a la cultura socialment conservadora de Gaza, tot i dins del
marc islàmic. També és interessant que tant les activistes
islàmiques com les de l'esquerra confirmaven que Hamàs
s'oposava al matrimoni precoç i als assassinats per l'honor”
(Ibíd.)
Maher al-Taher, secretari Internacional del FPLP, va
plantejar en una entrevista de 2025: “Volem
deixar clar que, com a poble palestí, ens trobem en una etapa
d'alliberament nacional. El nostre país està ocupat i el
nostre poble abasta diversos corrents polítics i ideològiques.
Hi ha un corrent d'esquerra, un corrent laic, un corrent
nacionalista i un corrent islàmic. Per això, en aquesta etapa
de l'alliberament nacional, nosaltres, com a Front Popular,
reconeixem que tots aquests corrents tenen dret a actuar en el
marc de la lluita contra l'ocupació i l'alliberament del país.
No
ens trobem en la fase de construcció de l'Estat ni de debat sobre
qüestions socials controvertides, sinó que estem en una etapa
d'alliberament nacional que exigeix que l'objectiu principal del
nostre treball sigui l'alliberament del país. Per consegüent, tot
corrent polític, sigui d'esquerra, nacionalista o islàmica, té
dret a resistir-se a aquesta ocupació. La nostra principal oposició
és contra l'ocupació israeliana, i els nostres esforços
col·lectius han de concentrar-se a enfrontar-nos a ella com un
enemic comú.”
Les
organitzacions de la guerra d'alliberament nacional de Palestina –
Hamàs, FPLP, Gihad Islàmic de Palestina i altres – avui lluiten
victoriosament braç a braç en el Front d'Alliberament Nacional,
amb el ple suport i la participació heroica de les àmplies
masses. Per a mantenir la seva independència dins del Front i
establir-se com la seva adreça proletària, els comunistes de
Palestina hauran de construir el seu Partit aplicant el
marxisme-leninisme-maoisme a les seves condicions concretes per a
desenvolupar la guerra popular prolongada, construint el nou poder,
desenvolupant la revolució democràtica fins a l'alliberament
complet del país des del riu fins a la mar per a després sense
intermedi continuar-la com a revolució socialista.
L'antiimperialisme
burgès i el “món multipolar”
El
front antiimperialista global que s'està formant constitueix un salt
important que és part de l'ofensiva de la revolució mundial, però
la falta de direcció proletària s'expressa en dispersió i confusió
ideològica i política en el moviment, limitant el seu abast i la
seva combativitat i deixant-lo obert a la divisió i a la manipulació
per part dels imperialistes. Encara que la influència comunista i
revolucionària està augmentant entre les masses, principalment a
causa del desenvolupament de les guerres populars i lluites armades
sota la bandera del maoisme, hi ha prou influència d'ideologia
burgesa i anticomunista:
El
menyspreu a les masses i la idea que l'alliberament vindrà de la
burgesia i/o dels “imperialistes bons”; el “multipolarisme”.
Tercermundisme
i “ideologia postcolonial”, rebutjant el marxisme qualificant-lo
d'“ideologia occidental”.
Posicions
de “ni esquerra ni dreta”, promovent la unitat amb fraccions
“multipolaristas” de la burgesia imperialista i fins i tot amb
els feixistes.
Idees
racistes i conspiratives, en síntesi plantejant que l'enemic no és
la burgesia imperialista, sinó uns certs grups de burgesos que són
“malvats” i “immorals”.
Negar
la contradicció principal imperialisme-nacions oprimides,
plantejant la contradicció imperialisme ianqui-els pobles del món
com a principal. Negar el caràcter imperialista de la Xina i
Rússia.
Tot
això està estretament relacionat amb la negra influència del
revisionisme en el moviment. Els més socialxovinistes dels
revisionistes – principalment lligats als partits revisionistes
parlamentaris – fa temps han pres posicions obertament
proimperialistes i fins i tot prosionistes (o conciliadores cap al
sionisme) però ara per motius oportunistes participen en el moviment
per Palestina. Defensen l'existència de l'Estat sionista, promouen
la “solució de dos estats” o variants d'aquesta, i condemnen la
resistència palestina com a “terrorista”. Condemnen la República
Islàmica de l'Iran. El paper d'aquests revisionistes en el moviment
és impedir que s'expandeixi i es desenvolupi com un moviment
revolucionari antiimperialista i mantenir-lo com un moviment
“humanitari” dirigit des dels països imperialistes.
Lligats
a aquests revisionistes estan els grups anarquistes que “rebutgen
el nacionalisme”, en realitat rebutjant l'alliberament nacional de
les nacions oprimides (un dels seus teòrics és Murray Bookchin, el
professor ianqui prosionista que va inventar l'anomenat
“confederalisme democràtic” adoptat per Öcalan i el PKK).
Alguns també participen en el moviment per Palestina, on
contribueixen a limitar el moviment i sembrar divisió.
Els
trotskistes, que es presenten com a “revolucionaris” i
“leninistes”, però en realitat proposen una suposada
“revolució socialista mundial” que es duria a terme a través
dels partits revisionistes i socialfeixistes parlamentaris dels
països imperialistes. Neguen el paper de les nacions oprimides com a
base de la revolució mundial, i s'oposen a les revolucions
democràtiques i socialistes en aquestes nacions. Així els
trotskistes, fomentats i/o directament organitzats pels Estats
imperialistes, també juguen el paper d'impedir el desenvolupament
d'un moviment revolucionari antiimperialista.
Aquests
problemes són productes de la present correlació de les forces en
el món, d'un moviment global antiimperialista que està sorgint
ràpidament quan les forces proletàries encara no estan prou
desenvolupades per a guiar i dirigir-ho. Mentre el moviment
antiimperialista dels anys seixanta i setanta va sorgir entorn de la
guerra del Vietnam, impulsat i guiat per la Xina socialista i la seva
Gran Revolució Cultural Proletària, avui no existeix un país
socialista en el món i enfrontem una ofensiva contrarevolucionària
general.
Però,
això no canvia les tasques dels comunistes: desenvolupar la
revolució en cada país on treballin i donar l'exemple en la lluita
antiimperialista per a assumir la direcció del moviment a través
del seu Partit Comunista marxista-leninista-maoista; preparant,
iniciant i desenvolupant la guerra popular; tot això seguint el
nostre lema d'unir, diferenciar-se i dirigir. Als països oprimits,
unint al poble en la revolució democràtica contra l'imperialisme,
el semifeudalisme i el capitalisme burocràtic per a continuar-la com
a revolució socialista. Als països imperialistes, fent la revolució
socialista i destruint a l'imperialisme des de dins de les entranyes
de la bèstia.
El
front d'alliberament nacional i el “món multipolar”
Les
lluites d'alliberament nacional de les nacions oprimides avui prenen
lloc enmig d'un nou repartiment imperialista del món, en col·lusió
i pugna entre les superpotències imperialistes EUA, la Xina i Rússia
i amb la participació de les altres potències imperialistes. En la
seva pugna pel botí i per l'hegemonia mundial, els imperialistes
busquen utilitzar a les nacions oprimides com a fitxes d'escacs, i al
mateix temps es col.ludien per a reprimir-les i impedir el seu
desenvolupament independent i el seu alliberament.
Per
exemple, l'imperialisme ianqui juntament amb les potències europees
usa la nació d'Ucraïna com a fitxa – i el poble ucraïnès com a
carn de canó - en la seva guerra contra l'imperialisme rus,
presentant-la com una guerra de defensa o d'alliberament. La realitat
és que Ucraïna és, de fet, una nació oprimida que éss atacada
per l'imperialisme rus, però el règim de Zelenski amb les seves
forces armades no és una força d'alliberament nacional. És un
règim descaradament muntat per l'imperialisme ianqui i els
imperialistes europeus – principalment Alemanya – per a executar
la guerra contra Rússia i la venda d'Ucraïna a les burgesies
imperialistes de l'occident. Un règim que es va instaurar a través
d'un cop basat en bandes feixistes sota la direcció dels agents de
la CIA i el Mossad, i una continuació directa dels feixistes
ucraïnesos als quals l'imperialisme ianqui – i alemany - va
recórrer abans, durant i després de la Segona Guerra Mundial per a
combatre el socialisme a través del genocidi. El règim de Zelenski
avui explícitament declara el seu suport a les guerres genocides de
l'imperialisme ianqui i el seu engendro sionista en l'Orient Mitjà,
i fins i tot s'han ofert a donar suport militar al genocidi en
Palestina.
A
diferència de, per exemple, l'Iran, a Ucraïna no es tracta d'un
règim que, malgrat el seu caràcter burgès i reaccionari, lluita
per l'alliberament nacional i copeja a l'imperialisme, sinó d'un
règim traïdor, disposat a vendre la pàtria, burgès i reaccionari
creat i funcionant com a instrument de l'imperialisme en el seu
repartiment del món. Els comunistes i antiimperialistes òbviament
no poden lluitar junts amb tal règim, si no han de construir un
veritable front d'alliberament nacional per a combatre a
l'imperialisme rus i als altres imperialistes: “determinar
l'enemic principal i conjurar l'acció dels altres”
(PCP – Línia Internacional).
El
règim iranià per la seva part està combatent al seu enemic
principal, l'imperialisme ianqui, al mateix temps que col·labora amb
els imperialistes xinesos i russos i rep cert suport d'ells i promou
la seva política “multipolar”. Fins ara l'Iran manté cert grau
d'independència militar i econòmica i no serveix directament com a
instrument de les superpotències Xina i Rússia, però per a
garantir la seva independència i “conjurar l'acció dels altres”
l'alliberament nacional de l'Iran inevitablement necessitarà la
direcció proletària.
Vegem
que va dir el President Mao sobre la política del proletariat
respecte a l'enemic principal i als altres imperialistes: “En
conseqüència, les contradiccions entre la Xina i algunes altres
potències imperialistes han estat relegades a segon pla, mentre
l'esquerda entre aquestes potències i l'imperialisme japonès s'ha
ampliat. Per tant, es planteja davant el Partit Comunista de la Xina
i el poble xinès la tasca de lligar el front únic nacional
antijaponès amb el front mundial de la pau. En altres paraules, la
Xina no sols ha d'unir-se amb la Unió Soviètica, que ha estat
sempre amiga fidel del poble xinès, sinó també, en la mesura que
sigui possible, establir relacions de lluita conjunta contra
l'imperialisme japonès amb aquells països imperialistes que en el
present estiguin disposats a mantenir la pau i s'oposin a noves
guerres d'agressió. El nostre front únic ha de tenir com a objectiu
resistir al Japó, i no oposar-se a totes les potències
imperialistes alhora.”
Si
apliquem això a la situació actual, hauríem de concloure que el
proletariat i els pobles oprimits haurien de formar un “front
mundial de la pau” amb la Xina i Rússia contra l'imperialisme
ianqui? Això seria una distorsió dogmàtica que no té en compte
les condicions concretes. El que el President Mao va plantejar va ser
la política d'un fort Partit Comunista i un gran moviment
obrer-pagès ja armat i amb independència, en condicions per a ser
part de tal front sense abandonar el seu programa revolucionari.
Plantejar
un “moviment antiimperialista” basat en la ideologia i política
de superpotències imperialistes – com el “món multipolar”
promogut pels imperialistes xinesos i russos – és una altra cosa.
És plantejar un moviment dirigit per la burgesia, no per a aixafar i
escombrar l'imperialisme de la faç de la terra, sinó per a treure a
l'imperialisme de la seva crisi, establir “la pau de les baionetes”
i buscar millors condicions temporals per a algunes de les nacions
oprimides dins del sistema imperialista. És plantejar un moviment
que no es basa en la mobilització de les àmplies masses
treballadores contra l'imperialisme, la reacció i el revisionisme,
sinó que ensenya a les masses a sotmetre's i ser dependents de les
classes explotadores i els supòsits “imperialistes bons”.
. L'actuació
dels imperialistes xinesos i russos quant a la present agressió
genocida ianqui-sionista confirma el seu caràcter imperialista i
reaccionari. Com hem informat en el número anterior d'aquesta
revista, aquestes superpotències han mantingut les seves relacions
amistoses i els seus negocis amb l'Estat sionista durant tot el
genocidi, i es van abstenir de vetar les resolucions progenocides de
l'ONU. Elles, així com els imperialistes ianquis i europeus, estan
per reprimir, contenir i explotar a les nacions oprimides, és a dir
impedir que aquests països desenvolupin la seva pròpia indústria i
economia independents, i impedir que els pobles oprimits s'uneixin i
s'aixequin pel seu alliberament. I els mètodes imperialistes per a
aconseguir aquests objectius són el genocidi, la destrucció de la
infraestructura i indústria, i la destrucció dels sistemes
d'educació i ciència, com veiem ara en Palestina, Líban i l'Iran.
Així,
la influència burgesa en el moviment antiimperialista limita i
restringeix el moviment, i el posa en risc de ser utilitzat com a
instrument de superpotències i potències imperialistes. Els règims
nacionalistes burgesos als països oprimits, fins i tot quan realment
estan combatent a l'imperialisme, temen l'armament de les masses.
Veure el cas de Veneçuela, on el règim chavista suposadament
“antiimperialista” i “revolucionari” – en realitat un règim
de la gran burgesia burocràtica sotmesa a l'imperialisme – en
comptes de mobilitzar i armar al poble ha permès l'explotació
ianqui del país, al mateix temps que intentava canviar d'amo
convidant a l'imperialisme xinès. Ara ha culminat la seva traïció
i la seva política vendepatria sotmetent-se descaradament a
l'imperialisme ianqui.
Per
als comunistes l'armament de les masses sota la direcció proletària
és el que garanteix la independència del moviment i permet les
“relacions de lluita conjunta” plantejades pel President Mao.
Destaquem que la força del present moviment antiimperialista
resideix en les immenses masses, principalment de les nacions
oprimides. L'alliberament no vindrà de cap superpotència o potència
imperialista ni de les classes dominants, sinó de la mar armada de
masses sota la direcció del proletariat a través dels seus Partits
Comunistes marxistes-leninistes-maoistes, desenvolupant la guerra
popular en les revolucions democràtiques, socialistes i culturals
fins a la nostra meta final el comunisme.
