Quin és el paper actual del PKK i de la seva secció a Síria, el PYD (i del
seu braç armat el YPG), i quina és la perspectiva i el contingut polític del seu
projecte? Avui en dia hi ha un consens quasi general entre totes les faccions
de “l’esquerra" revisionista i anarquista (principalment dels països
imperialistes), d’una gran part dels lliberals i reaccionaris i fins i tot
d’alguns dels Partits Comunistes, de que el projecte de l’"autonomia
democràtica" del PYD a Rojava es "progressista" o fins i tot
"revolucionari". Tot i que l’imperialisme ianqui manté formalment la
definició del PKK com una "organització terrorista", els mitjans de
comunicació reaccionaris i revisionistes (dels ianquis i altres) han
desenvolupat una campanya massiva a nivell mundial promocionant la lluita
d’aquestes guerrilles kurdes contra l’Estat Islàmic (EI). Al igual que en el
cas dels Zapatistes de Mèxic, es pot veure la necessitat de l’imperialisme de
presentar una "guerrilla bona" como una alternativa a las
"guerrilles dolentes", és a dir les organitzacions armades que
mantenen els principis de la revolució proletària i/o de l’alliberament nacional.
Es natural que la petita burgesia revisionista i anarquista rebin aquest mite
de las "guerrilles bones" amb els braços oberts, però els comunistes,
els marxistes-leninistes-maoístes, tenim la obligació d’analitzar la qüestió
des d’una posició proletària i científica, i veure el paper d’aquestes organitzacions
en el context de la situació concreta de l’actual agressió imperialista contra
Síria y tot l’Orient Mitjà.
La justa lluita d’alliberament
nacional kurda
Primer, des del nostre punt de vista marxista-leninista-maoísta, la lluita
d’alliberament nacional del poble kurd és una lluita justa. Si partim del fet
de que la nació kurda és una nació oprimida que ha estat privada del seu
territori per l’imperialisme i els seus lacais, pertoca una guerra
d’alliberament nacional; una guerra contra l’imperialisme i els Estats
reaccionaris que l’oprimeixen, principalment l’Estat turc; una guerra per a
establir l’Estat Kurd. Això necessariament significarà expulsar als Estats
reaccionaris (principalment Turquia) del territori kurd, escombrar totes les superpotències
i potencies imperialistes i confiscar tota forma de la seva propietat, destruir
el capitalisme burocràtic i la semifeudalitat i confiscar tota la seva
propietat, tot entregant les terres a la pagesia, sobretot la pobre, segons el
principi de "la terra per qui la treballa". Aquestes son les tasques
de la revolució democràtica establerta pel President Mao; revolució democràtica
que no es pot desenvolupar i acomplir sense una guerra popular prolongada que
destrueixi el vell Estat i construeixi el nou Estat. I aquesta guerra popular
ha de continuar sense períodes intermedis com a revolució socialista per tal de
seguir la marxa fins al Comunisme. Tocarà als comunistes del Kurdistan aplicar
aquests principis a la realitat concreta de la seva revolució i definir –
conjuntament amb els comunistes de Turquia i d’altres països - la relació entre
les revolucions al Kurdistan, a Turquia, etc. Però sense resoldre les abans
citades tasques bàsiques de l’alliberament nacional, la lluita del poble kurd restarà
traïda, i l’opressió i l’explotació del proletariat i de la pagesia de Kurdistan
continuarà (i pot ser amb la participació d’una burgesia kurda, si s’aplica el
model de la "reconciliació" de Sud-àfrica).
A més, la lluita del poble kurd pel seu alliberament nacional s’ha de veure
en el context de la revolució mundial i de les altres lluites a l’Orient Mitjà,
per tal de desenvolupar una lluita coordinada contra l’imperialisme a la regió.
La tasca indispensable i principal és definir i combatre
l’enemic principal – avui en dia l’imperialisme ianqui i els seus aliats - i
conjurar l’acció dels altres imperialistes. Si una lluita d’alliberament nacional es veu com aïllada
de la resta, i si no es defineix i es combat l’enèmic imperialista principal conjuntament
amb els altres pobles oprimits, no podrem evitar que la lluita sigui utilitzada
pels imperialistes com una fitxa d’escacs en les seves guerres pel repartiment
del món, aprofitant-se de tot tipus de contradiccions nacionals, religioses i
territorials per tal d’enfrontar masses contra masses. Una cosa es el mètode
correcte d’ "utilitzar les contradiccions interimperialistes… tot
colpejant l’enèmic principal del moment" com diu el President Mao,
però una cosa molt diferent és fer tractes de col·laboració amb els
imperialistes en lloc d'unir-se
amb els altres pobles oprimits contra l’imperialisme. A
més s’ha de recordar que des de fa temps l’imperialisme ianqui ha considerat la
possibilitat de crear un Estat kurd per a emprar-lo com una posició avançada de
l’imperialisme a la regió – el mateix paper que té Israel – un projecte que ja
desenvolupa amb els col·laboracionistes kurds a l’Iraq.
El paper del revisionisme en els plans de l'imperialisme
Per a impedir que els pobles oprimits desenvolupin
victorioses guerres d'alliberament nacional, l'imperialisme ha d'evitar que el
proletariat amb la seva ideologia assumeixi la direcció de les lluites; és a
dir, ha d'impedir que es reconstitueixen els Partits Comunistes i que aquests assumeixin
la direcció i iniciïn i desenvolupin la guerra popular en tots els països per a
complir les tasques de la revolució democràtica i la revolució socialista; i ha
d'evitar que els pobles s'uneixin a nivell mundial, coordinant les seves
guerres perquè aquestes conflueixin en una guerra popular mundial que enterrarà
a l'imperialisme. Per això l'imperialisme - totes les superpotències i potències
imperialistes en col·lusió i pugna - està fomentant tot tipus de revisionisme,
anarquisme, liberalisme i feixisme a les files del poble, i la forma més eficaç
de fer-ho és a través d'organitzacions i dirigents d'imatge
"revolucionària". El fet decisiu és que aquestes organitzacions i
dirigents rebutgin i abjurin del marxisme, de la direcció proletària de la revolució
i de la guerra revolucionària, de la destrucció de les forces de l'imperialisme
i de la confiscació de tota la seva propietat. El que necessiten els
explotadors imperialistes són organitzacions i dirigents que mantinguin una
imatge "revolucionària" i gaudeixin de cert prestigi en les files del
poble, mentre accepten i promouen la ideologia i política de la burgesia
imperialista: la teoria vulgar i reaccionària del "totalitarisme", la
tesi revisionista de la "transició pacífica", i la idea de la
"civilització" i "democràcia occidental" (que avui
utilitzen per justificar les guerres genocides contra els pobles oprimits a
l'Orient Mitjà amb el pretext de "combatre l'Estat Islàmic"). És en
aquest context que hem de veure la política actual d'Öcalan i del PKK / PYD i
els seus acords amb l'imperialisme.
El rumb ideològic i polític d'Öcalan i el PKK: traïció i
capitulació
En l'article de l'escriptor francès Alex de Jong “De
piconadora estalinista a papallona llibertària? L'evolució ideològica del PKK”,
podem veure el rumb ideològic i polític del PKK / PYD sota la direcció
d'Öcalan. El PKK, fundat el 1977, en el seu primer programa es va presentar com
un partit "marxista-leninista" per a dirigir la guerra d'alliberament
nacional i la revolució socialista:
"En aquests documents es declara
que l'objectiu immediat del PKK és una revolució 'nacional democràtica' que
condueixi a un 'Kurdistan independent i democràtic'. Rebutja amb fermesa tota
opció diferent de la creació d'un Estat nacional kurd, el programa original
cridava a denunciar les actituds 'capituladores', que no aspiren a desfer-se
del jou colonial de la república turca i proposen coses com la 'autonomia
regional' i altres per l'estil, que en essència no són més que una
"avinença amb el colonialisme '".
"La revolució prendrà la forma
d'una lluita armada prolongada o 'guerra popular basada en la pagesia. La
direcció de la revolució incumbeix a la' classe obrera 'sota el lideratge del
PKK. (...) Els aliats internacionals de la revolució són els 'països
socialistes', els partits obrers dels països capitalistes i els 'moviments
d'alliberament dels pobles oprimits del món'. Els seus enemics són l'Estat
turc, els seus 'col·laboradors nadius feudals' i les 'potències imperialistes
que els sostenen' . Després de la 'revolució nacional democràtica', la lluita
es transformarà 'sense solució de continuïtat', en una revolució socialista.
Aquest manifest, juntament amb el símbol del partit -una bandera vermella amb
la falç i el martell- es mantindran fins al cinquè congrés del partit el 1995.
"
"Fins a mitjans de la dècada de
1990, Öcalan i el PKK van mantenir aquest marc estratègic amb un Kurdistan
independent com a objectiu." (Alex de Jong, De piconadora
estalinista a papallona llibertària? L'evolució ideològica del PKK)
Així, assumint - almenys de paraula - les tasques de la
guerra revolucionària contra l'imperialisme i l'Estat reaccionari turc, el PKK es
va guanyar la confiança de les masses kurdes:
"La disposició del PKK a prendre
les armes i la seva capacitat de dur a terme accions violentes va atreure a
molts kurds oprimits. (...) Un fulletó de 1985 va declarar fins i tot que el
PKK era una 'organització de venjança revolucionària" i ha assenyalat que
" els sermons pseudosocialistes no ens ajudaran més que els sermons
religiosos que han vingut a reemplaçar. La violència ... al Kurdistan no només
serà la llevadora que faciliti el part [d'una societat nova], sinó que crearà
tot de nou. La violència revolucionària ha de exercir aquest paper, i al nostre
entendre adoptarà la forma de venjança revolucionària "(Ibid.)
Abandonament del marxisme i la revolució
proletària
Però ja durant els anys 80 la direcció del PKK va
començar a rebutjar expressament la ideologia del proletariat i els principis
revolucionaris. Va ser clar que les seves anteriors declaracions "marxistes-leninistes"
no havien estat més que demagògia, quan va començar a introduir idees
descaradament burgeses i idealistes per reemplaçar la consciència de classe amb
altres "identitats":
"D'acord
amb Öcalan, hi ha una "mentalitat kurda" metafísica, una determinada
'composició de la psique kurda'. Öcalan segueix sostenint que 'moltes de les
qualitats i característiques atribuïdes als kurds i la seva societat actualment
ja poden observar-se en les comunitats neolítiques de les serralades ciscaucasianas,
és a dir, la regió que anomenem Kurdistan'"
"Gradualment,
nocions com 'humanització', 'socialització' i 'personalitat alliberada' van
substituir als conceptes marxistes de classes i lluita de classes." (Ibid.) [El subratllat és nostre]
El rebuig del marxisme i la revolució proletària va
continuar de forma més clara durant els anys 90:
"El programa de 1995 va definir el 'socialisme
realment existent' com 'la fase inferior i més brutal del socialisme'"
"El 1993, Öcalan va dir que quan el PKK parlava
de 'socialisme científic', no es referia al marxisme, sinó a la seva pròpia
ideologia peculiar d'un 'socialisme' que suposadament 'va més enllà dels
interessos dels Estats, les nacions i les classes '(Brauns i Kiechle, 2010: p.
77). Simbòlicament, el congrés de 1995 va eliminar la falç i el martell de la
bandera del partit: 'En el socialisme realment existent, el martell i la falç
només simbolitzaven la classe obrera i la pagesia, i amb això també són una
expressió del socialisme realment existent. La nova concepció del socialisme abasta
al conjunt de la humanitat'. L'afirmació que lluita pel 'conjunt de la
humanitat' segueix sent un trop freqüent en les declaracions del PKK i del PYD.
" (Ibid.)
D'acord
amb això, els dirigents del PYD a Síria
han declarat repetides vegades que no tenen cap intenció d'abolir la propietat
privada, i que lluiten per "una Síria democràtica" per a "totes
les classes socials". I com veurem, la "Síria democràtica" a la
qual es refereixen seria una Síria sota el control de l'imperialisme,
principalment ianqui.
Abandonament de la guerra d'alliberament nacional
És a dir que la direcció del PKK va rebutjar obertament
el principi fonamental de la lluita de classes i el principi de que el
proletariat és l'única classe que necessàriament ha de dirigir a la revolució;
plantejant, en comptes de la lluita de classes, una lluita "per
sobre" de les classes. Però no només això, sinó que també va abandonar la
lluita per l'alliberament nacional kurd, per al seu lloc buscar negociacions i
acords amb l'Estat reaccionari turc i amb l'imperialisme:
"Aquest socialisme de l'home nou no
només va anar arraconant gradualment al socialisme com a sistema socioeconòmic,
sinó que alguna cosa semblant va passar amb les declaracions del PKK sobre
l'autodeterminació dels kurds. A la segona meitat de la dècada de 1980, el PKK
proclamarà cada cop menys l'objectiu d'un 'Kurdistan independent i unit' i
parlarà més sovint d'un 'Kurdistan lliure', una fórmula que introdueix una
major ambigüitat entorn de l'objectiu polític. Termes com 'llibertat' i
'independència' van passar a ser utilitzats cada vegada més per parlar
d'objectius individuals, 'espirituals', en relació amb la nova personalitat i
no amb l'Estat propi. "
"Öcalan assenyala que ja abans de que
fos empresonat utilitzava termes com "llibertat"i
'autodeterminació" sobretot per referir-se als individus i no als pobles. Fins
i tot va arribar a afirmar que el PKK mai va ser secessionista, afirmació que
es contradiu amb la vehement insistència des de 1978 en que qualsevol cosa que
no fos un Kurdistan independent (especificant que era el que es trobava ocupat
per Turquia, l'Iran, l'Iraq i Síria) seria una traïció." (Ibid.)
El 1993, el mateix any que l'imperialisme i la reacció
van muntar al Perú la bola dels "acords de pau", en col·laboració amb
les rates de la línia oportunista de dreta (LOD), i es va realitzar el projecte
imperialista de "pau i reconciliació" a Sud-àfrica, els dirigents del
PKK van prendre el mateix camí de la capitulació:
"A partir de 1993, quan el PKK va
oferir un alto el foc a l'Estat turc, Öcalan començaria a parlar d'un
arranjament polític del conflicte i va declarar que la separació de l'Estat
turc no era una condició necessària per a aquest acord."
"Quan, poc abans de
la seva captura, Öcalan va declarar que seria possible una 'alternativa
democràtica' sobre la base del reconeixement per Turquia de la identitat kurda,
amb un parlament federat dins de les fronteres existents de Turquia, estava
contradient el programa oficial del PKK. Quan al 1999 Öcalan va negar
insistentment en el seu al·legat de defensa l'objectiu d'un Estat kurd, fins i
tot a llarg termini, milers de simpatitzants del PKK van deixar desil·lusionats
el partit. " (Ibid.)
Després de la detenció, Öcalan va
expressar la seva traïció a la lluita del poble kurd en una forma encara més
descarada:
"... Després de la
seva captura, Öcalan acceleraria la metamorfosi ideològica del PKK. (...) Les
posteriors declaracions d'Öcalan davant del tribunal van resultar xocants.
Öcalan va reinterpretar de dalt a baix la història i la ideologia del PKK. Davant
el tribunal, Öcalan va expressar el seu penediment per la mort de soldats turcs
i quan se li va preguntar si les seves paraules es podien interpretar com una
disculpa, no es va mostrar en desacord. Öcalan no va esmentar el patiment dels
kurds, però va trobar temps per a lloar Atatürk, el fundador de la República
turca, i es va referir a la cooperació entre kurds i turcs en la guerra
d'independència de principis dels vint."
"Öcalan no només va
revisar la història. Va insistir en dir que l'objectiu d'un Estat kurd
independent era impossible, fins i tot a llarg termini, i que ni tan sols era
desitjable. Fins i tot les idees d'una autonomia kurda o un parlament federal,
qüestions que Öcalan havia suggerit poc abans de la seva captura, van ser
llançades per la finestra. La 'solució democràtica' que va proposar Öcalan en
el seu al·legat de defensa, publicat amb el títol de Declaració sobre la
solució democràtica de la qüestió kurda, era que Turquia reconegués
l'existència dels kurds i respectés els seus drets democràtics bàsics com la
llibertat d'expressió i l'ús de l'idioma kurd. Això seria suficient segons ell
per fer de Turquia una societat democràtica que pogués transcendir el conflicte."
(Ibid.)
Els pronunciaments capitulacionistes d'Öcalan i dels altres dirigents del PKK segueixen gairebé al peu de la lletra el model de la mentida dels "acords de pau" a Perú i de processos similars en altres països, afirmant que no només cal acabar amb la lluita armada, sinó que fins i tot que va ser un error iniciar-la:
Öcalan "va afegir que
la lluita armada del PKK en els anys noranta va ser un error: 'A Turquia, als
anys noranta, hi va haver desenvolupaments positius en matèria de drets humans
(tant per kurds com per turcs). Després d'això, l'aixecament va ser un error.
Hi havia una via per solucionar el problema'" ( Ibid) .
Col·laboració amb l'imperialisme
Darrere d'aquests canvis en la ideologia
i la política oficial de l'organització està el fet que el PKK al mateix temps
va començar a col·laborar directament amb l'imperialisme i els seus lacais. El
2010 es va revelar que el PKK des de 2002 havia rebut equip logístic i de
vigilància de l'Estat d'Israel, i que diversos representants del PKK / PYD han
reconegut que fa temps s'ha celebrat reunions secretes amb representants de les
forces armades de l'imperialisme ianqui i de la CIA. El 2012 el PYD es va
incorporar al Consell Nacional Kurd, dirigit per les autoritats kurdes de
l'Iraq, que al seu torn depenen directament de l'imperialisme (principalment
ianqui). El Consell es va formar amb el motiu exprés de "combatre al règim
d'Assad" - és a dir, al servei de l'agressió imperialista ianqui contra
Síria.
En un article extens (http://en.rnp-f.org/2015/03/24/pkk-and-imperialism/#) sobre les relacions del
PKK / PYD amb l'imperialisme, l'escriptor Ivo Kovačeviƈ relata diversos exemples de com el
"projecte democràtic" del PYD a Rojava serveix als interessos de
l'imperialisme:
"El que va començar com una rebel·lió dels sunnites a l'Iraq s'ha transformat en una marxa reeixida contra el règim neocolonial a Bagdad, els col·laboradors kurds a l'Iraq i Síria, i un conflicte menys reeixit amb les autoritats nacionals a Damasc. Intoxicats per els continus èxits en el territori de la mida d'Europa occidental, els quals amb certesa no serien assolits sense el suport de la població local, els combatents de l'Estat Islàmic amb poc tacte però amb cert èxit van obrir diversos fronts simultàniament, fins a la inclusió de la coalició internacional dirigit pels Estats Units en el conflicte. L'atac contra la ciutat kurda de Kobani va ser "la gota que feia vessar el got", així com va ser l'amenaça contra el Kurdistan iraquià, i sota el pretext de "drets humans, llibertat i democràcia" com sempre, els imperialistes van iniciar la seva campanya militar que servis per a preservar els seus propis interessos.
Els atacs de l'Estat islàmic
són, naturalment, dirigits principalment contra les zones riques en petroli, i
el 2012 el PYD controlava aproximadament el 60% de les instal·lacions
petrolieres de Síria, petroli que es va lliurar contínuament a l'Kurdistan
iraquià, on al seu torn es va lliurar als mercats occidentals, com ja hem mostrat.
Reunions opaques i
contactes amb els imperialistes (...) ens donen indicacions de com les
relacions de producció van a ser regulades i com la "revolució"
guanyarà a Rojava, i atès que les converses tenen lloc a Turquia, Londres,
Paris i Washington, la declaració esmentada del copresident del YPG sobre la
protecció la propietat privada no ens pot sorprendre. El que se'ns diu és que el
senyor Salih Muslim, cap del YPG, el president del Kurdistan iraquià Massoud
Barzani i "els màxims funcionaris de seguretat i diplomàtics dels
EUA" estan d'acord pel que fa a com s’administrarà el Kurdistan sirià"
"Amb la realització
del pla del federalisme, el qual inclou als kurds de Síria, la qüestió d'una
ruta directa per a l'exportació de petroli del Kurdistan iraquià al Mediterrani
restaria solucionat, així com el control absolut del 70% de les reserves de
petroli a Síria. En general, tot escenari post-Assad que preveu deixar anar
el gasoducte a Turquia, depèn de la pau i l'estabilitat al Kurdistan, i el PKK
reformat com a garant de la seguretat dels interessos imperialistes." [El subratllat és nostre
-SR]
En la declaració del Comando general del
YPG del 19 octubre 2014 queda clar el caràcter de l'aliança entre el PYD / YPG
i el FSA (Exèrcit Lliure de Síria), és a dir les forces lacais de
l'imperialisme ianqui al país:
"La lluita contra el
terrorisme i la construcció d'una Síria lliure i democràtica va ser la base de
l'acord que vam signar amb les faccions del FSA. Com podem veure, l'èxit de la
revolució està subjecte al desenvolupament d'aquesta relació entre totes les
faccions i les forces de bé d'aquest país. Nosaltres, com el YPG afirmem que
complirem totes les nostres responsabilitats cap a Rojava i Síria en general.
Treballarem per consolidar el concepte de veritable associació per a
l'administració d'aquest país d'acord amb les aspiracions del poble sirià amb
totes les seves classes ètniques, religioses i socials."
(Http://civiroglu.net/2014/10/19/statement-of-ypg-general-command-on-kobani-and-fight-against-isis/)
I com ja hem vist, la "veritable
associació per a l'administració d'aquest país" inclou no només els
mercenaris de l'imperialisme del FSA, sinó també als mateixos imperialistes.
Ideologia burgesa en servei de l'imperialisme
Donada la seva col·laboració plena amb
l'imperialisme i la seva "guerra contra el terrorisme", la direcció
del PKK va jurar lleialtat al principi de la supremacia de la
"civilització occidental" imperialista:
"...el que està clar és que Öcalan, com a molt tard
des de la Declaració sobre la solució democràtica, s'ha convertit en un
admirador de la democràcia parlamentària occidental."
"Europa, el lloc de naixement (de la democràcia), ha
deixat enrere en general, a la vista de les guerres del segle XX, el
nacionalisme, i ha establert un sistema polític d'acord amb estàndards
democràtics. Aquest sistema democràtic ha mostrat ja seus avantatges sobre
altres sistemes -inclòs el socialisme real - i és ara l'únic sistema acceptable
en el món". (Abdullah Öcalan 2011)
"Els escrits des de la presó mostren una forta
tendència idealista en prendre la 'cultura' i la 'civilització' com
explicacions dels desenvolupaments socioeconòmics i polítics. Öcalan concorda
amb el politòleg de dretes nord-americà Samuel Huntington quan diu que hi ha un
xoc de civilitzacions entre 'orient' i 'occident'" (Alex de Jong, de piconadora estalinista a papallona
llibertària? l'evolució ideològica del PKK)
De fet, el mite del "xoc de civilitzacions",
d'un conflicte entre la "civilització occidental" i la
"barbàrie" dels pobles oprimits avui no només es promogut pels
reaccionaris dretans declarats, sinó que també ha estat plenament adoptat per
tota mena de "esquerrans" revisionistes i anarquistes. Per a justificar
l'explotació i l'agressió imperialista contra els països oprimits, i per
combatre al marxisme - avui el marxisme-leninisme-maoisme - els reaccionaris
fan servir tota mena de velles i podrides idees burgeses. Com a part d'això ja
és cosa sabuda com utilitzen el feminisme burgès i petit burgès en servei de
les guerres genocides de l'imperialisme, i en el cas del PKK és precisament tal
feminisme - i no el feminisme proletari - el que s'utilitza per a cercar el
suport dels revisionistes i liberals petit burgesos en els països
imperialistes. És a dir, un feminisme que no serveix per mobilitzar les dones
oprimides per a fer la revolució, abolir l'explotació i la propietat privada i
així destruir completament l'explotació i l'opressió de la dona, sinó per negar
la lluita de classes amb les "teories "de moda de l'imperialisme:
" Una diferència important entre la teoria del PKK
sobre l'opressió i l'alliberament de la dona i la de Friedrich Engels és la
seva negació de factors socioeconòmics. Engels argumentava que amb l'aparició
de les classes socials va arribar la divisió del treball, que va relegar la
feina femenína, i per tant la seva condició social, a una posició secundària.
En canvi, en el PKK, l'èmfasi (de nou) es posa en qüestions com la 'mentalitat'
i la 'personalitat'. ( ... ) El pensament del PKK és summament essencialista.
Sovint equipara dones i naturalesa, i seguint aquesta línia, la 'dona' s'identifica
amb la maternitat. S'assumeix que les dones tenen certes característiques com a
dones, com l'empatia, l’aversió de la violència i una proximitat a la
natura." ( Ibid . )
La influència de conceptes "postmoderns" i "postmarxistes", com la teoria de l'anomenada "interseccionalitat" i la "política de la identitat" és evident a Öcalan:
"El projecte de
'autonomia democràtica' es basa en diferents identitats i en la lluita per la
lliure expressió d'aquestes idees, i ' treballador ' no és més que una
identitat entre d'altres" "Öcalan no diferencia entre l'explotació
socioeconòmica que condueix a les divisions de classe, i l'opressió de certes
identitats que van més enllà de l'econòmic. En el seu lloc, aquestes es
qualifiquen en el seu conjunt com a formes d'opressió." ( Ibid. )
Pel que fa a la violència, el PKK / PYD
( així com la LOI al Perú i les FARC a Colòmbia entre d'altres) assumeix la
posició del revisionisme armat, és a dir que s’abjuri de la violència
revolucionària (que s'aplica per destruir el vell Estat i construir el nou)
mantenint forces armades i duent a terme accions militars tan sols per poder
negociar prebendes i buscar una posició dins del vell poder; amb el pretext de
"només aplicar la violència en autodefensa". Com demostra tota
l'experiència revolucionària, això mai portarà a establir el Poder del
proletariat i el poble, sinó només portarà a aconseguir llocs per a un grapat
de dirigents (com hem vist en el cas del Nepal entre altres exemples):
" Aquesta estratègia també implica un gir fonamental en l'ús pel PKK de la violència. A la vella estratègia, la lluita armada era essencial per a derrotar a l'Estat existent i conquerir el poder. Avui en dia , la política del PKK respecte a la violència es qualifica de 'autodefensa legítima' . Les accions violentes empreses per combatents del PKK són sovint represàlies per la violència turca contra el PKK i / o partidaris civils dels drets kurds, i serveixen per a mantenir un cert equilibri de forces, per a demostrar-li a l’Estat turc que aquesta repressió comporta un preu i per provar que el PKK encara té un considerable potencial militar. L’única violència legítima, diu ara el PKK, és aquest tipus de violència defensiva.” ( Ibid . ) [ El subratllat és nostre - SR ]
Combatre l'imperialisme i a tots els seus lacais, aixafant el revisionisme i la capitulació
La tasca principal i urgent avui en dia pel que fa a Síria i a tot l'Orient Mitjà és condemnar i combatre l'agressió i explotació imperialista i tota la seva campanya "antiterrorista". El que correspon als comunistes és donar suport a totes les lluites d'alliberament nacional contra l'imperialisme a la regió, i com a part d'això - en lluita implacable contra el revisionisme, l'oportunisme i la capitulació - contribuir a la reconstitució dels Partits Comunistes per iniciar i desenvolupar la guerra popular en tots els països. A nosaltres, els marxistes-leninistes-maoistes, no ens correspon promoure i aprofitar-nos de qualsevol "lluita revolucionària" que de moment té l'atenció de la premsa reaccionària i la "esquerra" en els països imperialistes, perquè és oportuna o per preservar una suposada "unitat". Tal oportunisme només serveix als plans de l'imperialisme, i és una expressió de la posició revisionista que diu que les forces revolucionàries en el món estan febles, que "no hi ha condicions" i que per això cal "acontentar-se amb els grups armats que hi ha" en comptes de portar a terme l'avanç audaç que correspon per imposar el maoisme com a únic comandament i guia de la revolució mundial. En el fons, tal oportunisme mostra que no hi ha confiança en la nostra classe ni en la nostra ideologia, ni en les masses en general. L'aprovació per part dels revisionistes i anarquistes de la col·laboració de la "guerrilla bona" amb l'imperialisme i les seves idees "llibertàries" i anticomunistes, és part de l'actual desbordament del socialxovinisme proimperialista de l'anomenada esquerra, que serveix per a reforçar la rereguarda imperialista en funció de la guerra imperialista de repartiment.
Com s'ha vist, tot això també té repercussions dins del moviment comunista internacional a través del nou revisionisme de Avakian, Prachanda i les actuals convergències amb els mateixos.
Això no vol dir que els comunistes no podem entrar en aliances per combatre l'imperialisme juntament amb forces d'alliberament nacional no proletàries (sota la condició que realment combatin l'imperialisme). Però en el cas del PKK / PYD, queda cada vegada més clar que els seus dirigents ja estan venent la lluita heroica del poble kurd al millor postor imperialista i que el motiu de les seves accions no és destruir al sistema d'opressió i explotació, sinó defensar-lo i buscar una posició més favorable i conciliadora dins el mateix. El que correspon als marxistes-leninistes-maoistes és lluitar per enfortir i unir-se amb l'esquerra - és a dir les forces proletàries - al Kurdistan i a tota la regió i aïllar i combatre a la dreta, en aquest cas representada per Öcalan i la direcció del PKK / PYD
Movimiento Popular Perú
Desembre de 2015
Veure: solrojo.org, mar-armado.blogspot.com.es
