La revista SOL ROJO nº 46 (veure la pàgina web solrojo.org) editada pel Moviment Popular
Perú, organisme generat pel Partit Comunista del Perú pel treball a
l’estranger, ha tret un molt interessant anàlisi d’un aspecte essencial de la
lluita de classes a Catalunya: l’immigració,i de la recent lluita d’aquest
moviment social. Convidem a llegir-lo, i a opinar d’aquest article i de tots
els de la revista.
Immigració i lluita de classes a Catalunya
"... Primer, escombrar
el munt colossal d'escombraries que
és el revisionisme i l'oportunisme ... Segon, anar
al fons i profund de les masses que
constitueixen la majoria ... Tercer, a les masses cal educar-les en la guerra popular ...
"
LÍNIA DE
MASSES. Partit Comunista
del Perú, 1988
Introducció
Al 2017 hi havia més de 68 milions de
refugiats al món. Guerres oficials, guerres no declarades,
persecucions, provocades per la rapinya i la lluita per un nou repartiment del
món entre els imperialistes, a aquesta la seva fase final. I el nombre de refugiats no cessa d'augmentar.
S'han comptabilitzat 244 milions de
persones que han deixat la seva terra buscant
una "vida millor", a causa de la rapinya i les
guerres imperialistes. La gran majoria s'ha
dirigit als suposats "paradisos capitalistes" d'Amèrica del Nord i
Europa. I l'emigració no s'atura.
En 2017 vivien a Espanya prop de 5
milions d'emigrants. Espanya és una porta d'arribada d'immigrants
africans, la majoria de pas cap a Europa. A
Catalunya ñ a hi ha més d'1 milió (14,2%) de residents
de fora de l'Estat.
I les xifres segueixen augmentant.
Les dificultats per arribar
Ningú deixa la seva família i
s'embarca en un recorregut de milers de quilòmetres; travessa amb risc de la
seva vida deserts, mars i tota classe de dificultats si no ho veu molt
necessari. I famílies senceres es veuen obligades a
deixar casa i terra per
sobreviure a guerres i persecucions.
Per aquestes traves, milers de
persones perden la seva vida al mar Mediterrani i altres mars. I
incomptables han mort en deserts com els del Sàhara o Sonora (aquest
en els EUA). O intentant travessar murs i
tanques. Milions sobreviuen en condicions
inhumanes en els anomenats camps de refugiats, que en realitat són
camps de concentració.
S'incrementen els obstacles
En arribar a Europa, en aquest cas a
Espanya, no disminueixen els problemes dels immigrats. Arriben
sense mitjans econòmics i de vegades sense documentació personal.
Immediatament han de
empadronar-se. Aquest tràmit, necessari per tota la resta,
hauria de ser automàtic, però els ajuntaments en moltes ocasions posen traves
i, de vegades no ho fan o, en tot cas als dos anys sense renovar se'ls esborra.
Després del padró ve la sanitat (només
emergències i sense operacions, molt inferior a la dels locals) i
l'educació. En molts casos els menors no són
escolaritzats durant mesos mentre no s'estudia la seva edat real i és freqüent
que no es respectin els seus drets.
S'hauria de formar a tots els arribats
en el coneixement de l’idioma (a Catalunya català i castellà), però els
ajuntaments no solen fer-ho.
Durant tres anys han de sobreviure com
puguin. La manca de treball i la precarietat són en aquests últims
anys moneda corrent a Espanya. A més,
legalment en aquest període i mentre no aconsegueixin el NIE (permís de treball
i residència, un dels requisits és haver estat tres anys seguits
empadronats) els immigrants no poden ser contractats.
Però, com sigui han de treballar. Les
dones, gairebé esclavitzades, netejant cases i hotels, o atenent persones grans
o malaltes. Els homes al camp, en
l'economia submergida, recollint ferros o cartrons (a 6 cèntims d'euro el
quilo de cartró), ... Els venedors ambulants són assetjats, perseguits, se'ls
requisa la mercaderia, són multats (el que és un obstacle més per aconseguir el
NIE, ja que es creen "antecedents") i pateixen tota mena
d'atropellaments. Hi ha hagut morts, ferits
i empresonats a causa de les batudes policials.
Passat aquest termini poden
sol·licitar el NIE. Per
a això "han de demostrar mitjans de vida". Si són rics, comprant una casa de luxe poden
obtenir fins i tot la nacionalitat, però per a la majoria, sense recursos,
s'exigeix un contracte de treball de 40 hores setmanals durant un any. Aquest requisit, en anys de crisi econòmica. és pràcticament impossible d'aconseguir fins i tot per als
autòctons. Així, es poden trobar immigrants
amb deu, dotze o quinze anys sobrevivint sense poder
regularitzar la seva situació. I en aquest
temps no poden viatjar al seu país ia altres, ja que no podrien tornar.
Més problemes
Des del 2008 la crisi capitalista
assota intensament Espanya. Els salaris s'han reduït notablement (per a treballadors no qualificats han baixat a
menys de 1000 euros) i la
precarietat laboral i pèrdua de drets són la tònica dominant per a la classe obrera i els explotats i oprimits. Les
reformes laborals dels successius governs han fomentat aquestes
tendències.
En el cas dels immigrants aquests
salaris són bastant més reduïts. El salari mitjà d'una persona de nacionalitat estrangera
(que treballa legalment) és un 35% inferior al d'una persona amb
nacionalitat espanyola, La pèrdua del lloc acostuma a portar la perduda dels
"papers" (NIE) i la tornada a la condició d ' "il·legal". És
l'anomenada "irregularitat sobrevinguda", molt comú.
La manca de treball també
comporta problemes d'habitatge. Durant
molts anys, la crisi de les hipoteques va assotar un Estat com Espanya on amb
prou feines hi habitatge social i va haver-hi potents moviments ciutadans de
resposta. Ara, la pujada de lloguers (a
Barcelona i rodalies un 20% l'any 2017) amenaça a una gran part de la població
i encara més als immigrants.
Racisme institucional
Solucionat el problema del NIE,
l'immigrant no para de trobar-se obstacles burocràtics i menyspreu de l'administració.
Els baixos salaris i els alts lloguers
fan gairebé impossible es compleixin les condicions que posen les
administracions per als reagrupaments familiars i la legalització dels fills. La
impossibilitat de viatjar (total per als "il·legals" i molt reduïda i
controlada pels altres) crea situacions insostenibles. Els casaments entre autòctons i emigrants són
"sospitoses" i ha d'aprovar un jutge (normalment són denegades).
En tot moment s'evidencia un racisme
institucional. Per a la renovació de l NIE, o per
a qualsevol tràmit amb l'administració, normalment cal demanar una cita prèvia
i aquest requisit s'utilitza pel govern per obstaculitzar als emigrants. No hi ha cites, les donen per a diversos mesos després,
caducant els documents aportats, fins i tot hi ha un "mercat negre"
de cites prèvies i d'altres temes relacionats amb l'emigració. El tracte en oficines d'estrangeria és clarament racista. Hi ha campanyes institucionals contra els venedors ambulants.
Les batudes policials, on es
discrimina pel color de la pell o l'aparença, són freqüents i molts acaben als
centres d'internament (CIE 's, veritables presons per a estrangers sense
delicte, pel sol fet de ser irregulars) i en deportacions.
Finalment, si un immigrant porta molts
anys regularitzat i ha superat tots els
obstacles posats en el seu camí pot demanar la nacionalitat espanyola. Però les dificultats no cessen per a
aquest col·lectiu, que porta vivint i treballant normalment més de 20
anys a Espanya. Aconseguir la documentació
necessària exigeix molts diners (més de 1000 €) i temps. A més, fa pocs anys s’enduriren els requisits amb dos exàmens
nous: un de castellà molt difícil i un altre de "cultura general" que
molts espanyols no passarien. Cada examen i
la seva repetició son 100 €. Superades les traves,
s'ha d'esperar tres anys la resposta governamental, de vegades negativa. Presentar un recurs significa eternitzar-se en la situació.
En conjunt, és una situació creada per
a la formació d'un exèrcit de reserva d'aturats, sense drets, que necessita el
capital per sortir de la crisi i sobreviure en aquesta època
final imperialista, pretensió, d'altra banda, impossible.
Refugiats: una distinció fictícia
Les Nacions Unides distingeixen entre
emigrant i refugiat, o peticionari d'asil. Refugiats
són els que es veuen forçats a desplaçar-se per motius de guerra, catàstrofes
naturals o perill de la seva vida. Emigrant
és el que va a un altre país a la recerca d'un futur econòmic millor. Els refugiats tenen inicialment lleis diferents a la
dels immigrants. però, encara que reben en les primeres fases més ajudes i estiguin
tutelats, els pocs asils concedits (un 2% de les peticions), les
traves burocràtiques (per exemple, no es reconeixen en guerra a
països com Mali, l'Afganistan o l'Iraq) i la "tutela "d'ONG que només
busquen el seu propi benefici, condemnen a
la pràctica a la majoria dels demandants d'asil a la situació d'immigrants
sense papers. I, superada aquesta primera
fase de tutela i ajudes, que sol durar entre any i mig i dos anys, se'ls
exigeix un contracte de treball i la seva vida passa a ser regulada per la
"Llei d'Estrangeria", en igual situació a la dels altres immigrants.
Més de cent dies de lluita
Catalunya sempre ha estat una terra
d'immigrants. La classe obrera
catalana, reconstruïda amb cada nova remesa massiva d'arribats, mai
ha estat des del seu naixement majoritàriament autòctona. Al segle XX, i inicis d'aquest XXI, grans emigracions
massives (primer de la resta de l'Estat, després de fora, però gairebé sempre
de sectors camperols) han passat la població catalana de menys de 2.000.000 als
7.600.000 actuals. I no paren d'arribar.
I com la situació dels immigrants (i
refugiats) no acaba va de resoldre i s'ha agreujat en els
últims anys (cada vegada es posen més dificultats a l'arribada i
s'endureixen els criteris de la seva estada, la qual esdevé
més precària), moltes petites organitzacions d'immigrants i de suport
a la immigració es van ajuntar per lluitar pels drets de la
immigració. Després de diversos
mesos d'activitats i preparació, s i va realitzar un a
ocupació i tancament a l'antiga escola
d'arts i oficis "La Massana" de Barcelona,
Els punts reivindicats eren:
1) Papers
sense contracte.
2) No a
la llei d'estrangeria.
3) Empadronament
sense domicili. Padró per a tothom.
4) Nacionalitat
sense ex á men és ni taxes.
5) Sanitat
per a tothom.
6) Drets
per a tots els immigrants i refugiats.
7) Despenalització
de la venda ambulant.
8) Contra
el racisme institucional.
9) Tancament
dels Cie s.
10) No a
les fronteres.
11) No a
la violència masclista. Pels drets de les dones i
de les empleades de la llar i de la cura d'ancians i dependents.
"La Tancada" va trobar de
seguida el suport de nombroses entitats de la societat civil catalana. Tancaments
de suport es van concretar en altres barris de Barcelona (Poble Nou) i
localitats catalanes (Badalona, l'Hospitalet, Blanes, Mataró, ...) Accions de
suport en altres localitats de l'Estat. Manifestacions a favor de la
tancada i per les seves peticions i per altres successos (suport
a temporeres marroquines en la campanya de les maduixes de Huelva, condició
dels immigrants a la campanya de la fruita a Lleida, situacions homofòbiques i
deportacions, denuncia situació de fer feines i de cures de persones
majors, contra la violència masclista, suport al
buc Aquarius d'Open Arms i a la caravana solidària "Obrim
Fronteres", assemblees, comunicats i rodes de premsa, i tot tipus
d'accions s'han succeït sense interrupció.
Però les administracions no entenen el
ritme de vida i els problemes dels immigrants i refugiats, i no tenen
pressa. Després de més de 4 mesos de tancament dels diàlegs amb les
administracions han resultat poc fructífers. El president i de la Generalitat, Quim Torra, amb
diversos dels seus ministres; l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau i
nombrosos parlamentaris han visitat "La Tancada". I hi ha hagut diverses negociacions amb ajuntaments
i Generalitat. Però, a més de bones
paraules, poca cosa s'ha avançat. El tema
del padró el més aconseguit. Però
situacions problemàtiques com la dels venedors ambulants han trobat el rebuig
pràctic d'ambdues institucions.
I, el que és més important, "la
Tancada" no ha aconseguit reunir-se amb l'administració que té la majoria
de les competències en temes d'estrangeria. Hi va
haver una primera reunió amb la delegació del govern de Mariano Rajoy, però a
l'entrar el socialista Pedro Sánchez al govern espanyol es va crear entre la
immigració la creença que la regularització estava per resoldre. Res més lluny de la realitat.
La delegació a Catalunya del
govern socialista no ha volgut reunir-se amb els de
"la Tancada". En aquestes circumstàncies,
la tancada es manté, una mica debilitada per les vacances estivals, esperant aquest
setembre vinent que ressorgeixi amb més força veient els
problemes de gran part de la població catalana
Contra el revisionisme
"Així la
lluita pel Poder és principal però no es pot separar de la lluita
reivindicativa, són dues cares d'una mateixa moneda i aquesta última és lluita
necessària.
...
"A tot
arreu les masses tenen problemes concrets i hem de preocupar per ells i
atendre'ls, el treball de masses es fa dins de la lluita de classes i no al
marge d'ella.
LÍNIA DE MASSES. Partit Comunista del Perú, 1988
I, com en tota lluita, hi ha el revisionisme i l'oportunisme. Diverses organitzacions i entitats, que viuen de les subvencions que donen les diferents administracions, s'han apressat a intentar tancar la lluita, no només sense haver aconseguit alguna reivindicació sinó fins i tot sense haver parlat amb l'administració central (contra tots els acords previs i de les assemblees de la tancada) . No ens ha d'estranyar la seva conducta, només són "estómacs agraïts" que "no mossegaran la mà que els dóna menjar".
Es presenten com els més radicals, però compte! No han de molestar massa a les autoritats. Es tracta de fer propaganda antiracista genèrica i denunciar la situació, però es queden aquí: en la propaganda. Que les masses emigrants s'organitzin, lluitin i aconsegueixin millorar la seva penosa situació no entra en els objectius d'aquesta gent.
D'una banda, defensen que només els emigrants poden parlar en nom dels emigrants. És més "els autòctons han de quedar-se al marge", Així promouen la divisió entre la classe i els explotats i oprimits, evitant la unitat i lluita conjunta que dóna més força i beneficia a tots, inclosos els problemes específics. Alhora, supleixen l'acció de les masses immigrants per elits culturals ("que han pogut anar a la universitat") i comissions tècniques. Les masses, tant immigrants com a locals, i les seves necessitats han de subordinar-se al discurs i a l'acció d'aquestes minories "que en saben més".
El tema de la violència, és un dels eixos
dels seus plantejaments. Són contraris a "tota mena de violència",
defensen els "processos de pau" i la mediació de conflictes. Qualsevol
tipus "d’actitud violenta", fins i tot elevar el to de veu en una
reunió, és condemnat per aquestes minories elitistes.
Les masses, encapçalades per
la classe obrera i dirigides pel seu partit, han d’escombrar sense pietat a
aquests traïdors i avançar decididament en l'organització i en la seva
participació en les lluites, en el camí de la presa del poder, de la guerra
popular.
La immigració i el feixisme
"Els cercles
imperialistes intenten descarregar tot
el pes de la crisi sobre les esquenes dels
treballadors. Per això, necessiten el feixisme.
"Intenten resoldre
el problema dels mercats mitjançant l'esclavització dels pobles febles,
mitjançant l'augment de la pressió colonial i un nou repartiment del món per la
via de la guerra. Per això, necessiten el feixisme.
"Intenten avançar- al
creixement de les forces de la revolució mitjançant l'aixafament del moviment
revolucionari dels obrers i camperols i l'atac militar contra la Unió
Soviètica, baluard del proletariat mundial. Per
això, necessiten el feixisme.
Jorge Dimitrov, Informe davant el VII Congrés Internacional Comunista.
2 d'agost de 1935.
El feixisme creix a Europa amb una
força no vista des de fa dècades. El feixisme també creix a
Espanya.
El feixisme no és una conseqüència de
la immigració. Països com França i Alemanya, han tingut una
forta immigració des de fa anys. Tot i que
s'han donat freqüents atacs feixistes, racistes i xenòfobs, el
feixisme no ha tingut la força que té ara a Europa.
La "dictadura terrorista del gran
capital", es desenvolupa en una molt dura crisi capitalista, que
ha fet trontollar als propis Estats i a la Unió Europea. En
l'intent de sortida de la crisi, s'acceleren les guerres per un nou
repartiment del món. Llavors, és
quan la gran burgesia necessita un "control especial" de la
seva població i enfrontar masses contra masses.
La classe obrera i les masses
explotades i oprimides veuen coartades les poques llibertats que els
deixen els burgesos en èpoques "normals", reforçant notablement la
dictadura i el sentiment nacionalista, necessari per a les conteses que
s'acosten. Es fomenta l'odi als
"altres", "l'enemic”
La immigració és un dels blancs
principals del feixisme. Les masses oprimides veuen
a uns que estan pitjor fins i tot més que ells, als quals es culpa de tots els
mals. "Menteix, menteix que alguna
cosa queda”. Tota classe de mentires
s'aboquen contra els arribats, fomentant la seva precarietat i absència de
drets i desviant l'atenció dels veritables responsables de la situació de les
masses, que no són sinó els capitalistes i imperialistes que pugnen per
sobreviure en aquest imperialisme en la fase final, no dubtant en provocar tota
mena de desequilibris al món, guerres, morts i situacions penoses a
les àmplies masses.
És l'imperialisme el causant de les
guerres i catàstrofes que provoquen inevitables desequilibris i emigracions
massives, les quals no s'aturaran fins que la classe obrera prengui el Poder
amb guerra popular i organitzi un nou sistema mundial on no hi hagi explotació
i rapinya. I el feixisme és una perillosa eina al servei
del capital i de l'imperialisme.
En aquests moments històrics la
denúncia i la lluita contra el feixisme és vital i cal unir-la a
tots els combats de la classe i les masses.
Epíleg
En la tancada de 2018 a Barcelona
( "la Tancada"), immigrants de 15 països de 3 continents s'han
unit i treballen junts.
Alguns gairebé nouvinguts, la
majoria procedents de zones camperoles, joves sense experiència de lluita,
però amb un instint de supervivència brutal, capaços de travessar el Sàhara i
la Mediterrània per arribar com sigui. En ells
la família havia dipositat el seu futur i els pocs recursos de què disposaven.
Han vist com molts es van quedar en l'intent d'arribar a la somiada
Europa, però ells si han arribat.
Altres porten
molts anys, potser més de 20, entre nosaltres. Supervivents
dels tancaments del 2001, on van aconseguir la regularització. Viuen, treballen, ... i no se n'aniran, tot i el racisme i
les dificultats. El barri del Raval, al
centre de Barcelona, és un mosaic multicolor, ple de "sobreviu com
puguis". Tots segueixen sense molts
dels drets que haurien de tenir.
A uns tercers els veiem diàriament,
però són gairebé invisibles. Dones tancades amb
maratonianes jornades; "Sense
papers" recollint ferralla o venent el que troben, treballadors obligats a
sobreviure en l'economia submergida sense assegurança,
sense condicions, tot just per menjar, ...
Moltes dificultats idiomàtiques,
moltes diferències culturals i en el procedir de la vida quotidiana. I
malgrat tot s'han unit en una lluita comuna. Dues dotzenes d'entitats de suport a l'immigrant, petites,
unes lluiten per la sanitat, unes altres per tancar els CIE’s, unes terceres
amb les empleades de la llar o pels "papers" o la nacionalitat.
Assemblees maratonianes amb traducció
a mitja dotzena d'idiomes, dificultats d'entesa de comprensió, d'aprenentatge
en la lluita. I no obstant això... units en una lluita
comuna contra l'opressió i l'explotació, contra la repressió més brutal, contra
el feixisme i el racisme.
Queda molt per avançar, de moment
potser només s'aconsegueixin unes poques millores per seguir
sobrevivint. Però si ha pogut ser tota aquesta unió i
lluita comuna, també s'aconseguirà la unió i la lluita comuna amb els
altres, amb tota la classe obrera, amb tots els explotats i oprimits de la
societat catalana i espanyola. Les
plataformes de les hipoteques ja coneixen a molts emigrants. Els combats contra l'atur i la precarietat ja tenen en el seu
si a molts d'aquests arribats. Els jubilats
ja inclouen en les seves peticions a les empleades de la llar, però necessiten
també la immigració. I aquesta als
pensionistes. Cal unir totes aquestes lluites sota la direcció del proletariat
i aixafar en combat totes les il·lusions reformistes i electorals.
Avançar i organitzar-se. Els
més capaços i conscients d'estructurar l'avantguarda que la classe obrera
necessita, el partit del proletariat, el partit marxista-leninista-maoista que
dirigeixi a la classe ia les masses a la presa del poder, Per què, llevat
del Poder tot és il·lusió . I, sense el
Poder qualsevol millora o avanç és efímer, ... Cal prosseguir en el camí de la
guerra popular fins escombrar a aquest sistema imperialista, racista i
explotador que oprimeix la gran majoria de la població.
Octubre de 2018
