Immigració i lluita de classes a Catalunya

La revista SOL ROJO nº 46  (veure la pàgina web solrojo.org) editada pel Moviment Popular Perú, organisme generat pel Partit Comunista del Perú pel treball a l’estranger, ha tret un molt interessant anàlisi d’un aspecte essencial de la lluita de classes a Catalunya: l’immigració,i de la recent lluita d’aquest moviment social. Convidem a llegir-lo, i a opinar d’aquest article i de tots els de la revista.

Immigració i lluita de classes a Catalunya

"... Primer, escombrar el munt colossal  d'escombraries   que és el revisionisme i l'oportunisme ... Segon,   anar al fons i profund de les masses   que constitueixen la majoria ... Tercer, a les masses cal  educar-les en la guerra popular ... "

           LÍNIA DE MASSES. Partit Comunista del Perú, 1988

Introducció

Al 2017 hi havia més de 68 milions de refugiats al món. Guerres oficials, guerres no declarades, persecucions, provocades per la rapinya i la lluita per un nou repartiment del món entre els imperialistes, a aquesta la seva fase final. I el nombre de refugiats no cessa d'augmentar.

S'han comptabilitzat 244 milions de persones que han deixat la seva terra buscant una "vida millor", a causa de la rapinya i les guerres imperialistes. La gran majoria s'ha dirigit als suposats "paradisos capitalistes" d'Amèrica del Nord i Europa. I l'emigració no s'atura.

En 2017 vivien a Espanya prop de 5 milions d'emigrants. Espanya és una porta d'arribada d'immigrants africans, la majoria de pas cap a Europa. A Catalunya ñ a hi ha més d'1 milió (14,2%) de residents de fora de l'Estat.

I les xifres segueixen augmentant.

Les dificultats per arribar

Ningú deixa la seva família i s'embarca en un recorregut de milers de quilòmetres; travessa amb risc de la seva vida deserts, mars i tota classe de dificultats si no ho veu molt necessari. I famílies senceres es veuen obligades a deixar casa i terra per sobreviure a guerres i persecucions.

Per aquestes traves, milers de persones perden la seva vida al mar Mediterrani i altres mars. I incomptables han mort en deserts com els del Sàhara o Sonora (aquest en els EUA). O intentant travessar murs i tanques. Milions sobreviuen en condicions inhumanes en els anomenats camps de refugiats, que en realitat són camps de concentració.

S'incrementen els obstacles

En arribar a Europa, en aquest cas a Espanya, no disminueixen els problemes dels immigrats. Arriben sense mitjans econòmics i de vegades sense documentació personal.

Immediatament han de empadronar-se. Aquest tràmit, necessari per tota la resta, hauria de ser automàtic, però els ajuntaments en moltes ocasions posen traves i, de vegades no ho fan o, en tot cas als dos anys sense renovar se'ls esborra.

Després del padró ve la sanitat (només emergències i sense operacions, molt inferior a la dels locals) i l'educació. En molts casos els menors no són escolaritzats durant mesos mentre no s'estudia la seva edat real i és freqüent que no es respectin els seus drets.

S'hauria de formar a tots els arribats en el coneixement de l’idioma (a Catalunya català i castellà), però els ajuntaments no solen fer-ho.

Durant tres anys han de sobreviure com puguin. La manca de treball i la precarietat són en aquests últims anys moneda corrent a Espanya. A més, legalment en aquest període i mentre no aconsegueixin el NIE (permís de treball i residència, un dels requisits és haver estat tres anys seguits empadronats) els immigrants no poden ser contractats.

Però, com sigui han de treballar. Les dones, gairebé esclavitzades, netejant cases i hotels, o atenent persones grans o malaltes. Els homes al camp, en l'economia submergida, recollint ferros o cartrons (a 6 cèntims d'euro el quilo de cartró), ... Els venedors ambulants són assetjats, perseguits, se'ls requisa la mercaderia, són multats (el que és un obstacle més per aconseguir el NIE, ja que es creen "antecedents") i pateixen tota mena d'atropellaments. Hi ha hagut morts, ferits i empresonats a causa de les batudes policials.

Passat aquest termini poden sol·licitar el NIE. Per a això "han de demostrar mitjans de vida". Si són rics, comprant una casa de luxe poden obtenir fins i tot la nacionalitat, però per a la majoria, sense recursos, s'exigeix un contracte de treball de 40 hores setmanals durant un any. Aquest requisit, en anys de crisi econòmica. és pràcticament impossible d'aconseguir fins i tot per als autòctons. Així, es poden trobar immigrants amb deu, dotze o quinze anys sobrevivint sense poder regularitzar la seva situació. I en aquest temps no poden viatjar al seu país ia altres, ja que no podrien tornar.

Més problemes

Des del 2008 la crisi capitalista assota intensament Espanya. Els salaris s'han reduït notablement (per a treballadors no qualificats han baixat a menys de 1000 euros) i la precarietat laboral i pèrdua de drets són la tònica dominant per a la classe obrera i els explotats i oprimits. Les reformes laborals dels successius governs han fomentat aquestes tendències.

En el cas dels immigrants aquests salaris són bastant més reduïts. El salari mitjà d'una persona de nacionalitat estrangera (que treballa legalment) és un 35% inferior   al d'una persona amb nacionalitat espanyola, La pèrdua del lloc acostuma a portar la perduda dels "papers" (NIE) i la tornada a la condició d ' "il·legal". És l'anomenada "irregularitat sobrevinguda", molt comú.

La manca de treball també comporta problemes d'habitatge. Durant molts anys, la crisi de les hipoteques va assotar un Estat com Espanya on amb prou feines hi habitatge social i va haver-hi potents moviments ciutadans de resposta. Ara, la pujada de lloguers (a Barcelona i rodalies un 20% l'any 2017) amenaça a una gran part de la població i encara més als immigrants.

Racisme institucional

Solucionat el problema del NIE, l'immigrant no para de trobar-se obstacles burocràtics i menyspreu de l'administració.

Els baixos salaris i els alts lloguers fan gairebé impossible es compleixin les condicions que posen les administracions per als reagrupaments familiars i la legalització dels fills. La impossibilitat de viatjar (total per als "il·legals" i molt reduïda i controlada pels altres) crea situacions insostenibles. Els casaments entre autòctons i emigrants són "sospitoses" i ha d'aprovar un jutge (normalment són denegades).

En tot moment s'evidencia un racisme institucional. Per a la renovació de l NIE, o per a qualsevol tràmit amb l'administració, normalment cal demanar una cita prèvia i aquest requisit s'utilitza pel govern per obstaculitzar als emigrants. No hi ha cites, les donen per a diversos mesos després, caducant els documents aportats, fins i tot hi ha un "mercat negre" de cites prèvies i d'altres temes relacionats amb l'emigració. El tracte en oficines d'estrangeria és clarament racista. Hi ha campanyes institucionals contra els venedors ambulants.

Les batudes policials, on es discrimina pel color de la pell o l'aparença, són freqüents i molts acaben als centres d'internament (CIE 's, veritables presons per a estrangers sense delicte, pel sol fet de ser irregulars) i en deportacions.

Finalment, si un immigrant porta molts anys regularitzat i ha superat tots els obstacles posats en el seu camí pot demanar la nacionalitat espanyola. Però les dificultats no cessen per a aquest col·lectiu, que porta vivint i treballant normalment més de 20 anys a Espanya. Aconseguir la documentació necessària exigeix molts diners (més de 1000 €) i temps. A més, fa pocs anys s’enduriren els requisits amb dos exàmens nous: un de castellà molt difícil i un altre de "cultura general" que molts espanyols no passarien. Cada examen i la seva repetició son 100 €. Superades les traves, s'ha d'esperar tres anys la resposta governamental, de vegades negativa. Presentar un recurs significa eternitzar-se en la situació.

En conjunt, és una situació creada per a la formació d'un exèrcit de reserva d'aturats, sense drets, que necessita el capital per sortir de la crisi i sobreviure en aquesta època final imperialista, pretensió, d'altra banda, impossible.

Refugiats: una distinció fictícia

Les Nacions Unides distingeixen entre emigrant i refugiat, o peticionari d'asil. Refugiats són els que es veuen forçats a desplaçar-se per motius de guerra, catàstrofes naturals o perill de la seva vida. Emigrant és el que va a un altre país a la recerca d'un futur econòmic millor. Els refugiats tenen inicialment lleis diferents a la dels immigrants. però, encara que reben en les primeres fases més ajudes i estiguin tutelats, els pocs asils concedits (un 2% de les peticions), les traves burocràtiques (per exemple, no es reconeixen en guerra a països com Mali, l'Afganistan o l'Iraq) i la "tutela "d'ONG que només busquen el seu propi benefici, condemnen a la pràctica a la majoria dels demandants d'asil a la situació d'immigrants sense papers. I, superada aquesta primera fase de tutela i ajudes, que sol durar entre any i mig i dos anys, se'ls exigeix un contracte de treball i la seva vida passa a ser regulada per la "Llei d'Estrangeria", en igual situació a la dels altres immigrants.

Més de cent dies de lluita

Catalunya sempre ha estat una terra d'immigrants. La classe obrera catalana, reconstruïda amb cada nova remesa massiva d'arribats, mai ha estat des del seu naixement majoritàriament autòctona. Al segle XX, i inicis d'aquest XXI, grans emigracions massives (primer de la resta de l'Estat, després de fora, però gairebé sempre de sectors camperols) han passat la població catalana de menys de 2.000.000 als 7.600.000 actuals. I no paren d'arribar.

I com la situació dels immigrants (i refugiats) no acaba va de resoldre i s'ha agreujat en els últims anys (cada vegada es posen més dificultats a l'arribada i s'endureixen els criteris de la seva estada, la qual esdevé més precària), moltes petites organitzacions d'immigrants i de suport a la immigració es van ajuntar per lluitar pels drets de la immigració. Després de diversos mesos d'activitats i preparació, s i va realitzar un a ocupació i tancament a l'antiga escola d'arts i oficis "La Massana" de Barcelona,

Els punts reivindicats eren:

1)       Papers sense contracte.

2)       No a la llei d'estrangeria.

3)       Empadronament sense domicili. Padró per a tothom.

4)       Nacionalitat sense ex á men és ni taxes.

5)       Sanitat per a tothom.

6)       Drets per a tots els immigrants i refugiats.

7)       Despenalització de la venda ambulant.

8)       Contra el racisme institucional.

9)       Tancament dels Cie s.

10)   No a les fronteres.

11)   No a la violència masclista. Pels drets de les dones i de les empleades de la llar i de la cura d'ancians i dependents.

"La Tancada" va trobar de seguida el suport de nombroses entitats de la societat civil catalana. Tancaments de suport es van concretar en altres barris de Barcelona (Poble Nou) i localitats catalanes (Badalona, l'Hospitalet, Blanes, Mataró, ...) Accions de suport en altres localitats de l'Estat. Manifestacions a favor de la tancada i per les seves peticions i per altres successos (suport a temporeres marroquines en la campanya de les maduixes de Huelva, condició dels immigrants a la campanya de la fruita a Lleida, situacions homofòbiques i deportacions, denuncia situació de fer feines i de cures de persones majors, contra la violència masclista, suport al buc Aquarius d'Open Arms i a la caravana solidària "Obrim Fronteres", assemblees, comunicats i rodes de premsa, i tot tipus d'accions s'han succeït sense interrupció.

Però les administracions no entenen el ritme de vida i els problemes dels immigrants i refugiats, i no tenen pressa. Després de més de 4 mesos de tancament dels diàlegs amb les administracions han resultat poc fructífers. El president i de la Generalitat, Quim Torra, amb diversos dels seus ministres; l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau i nombrosos parlamentaris han visitat "La Tancada". I hi ha hagut diverses negociacions amb ajuntaments i Generalitat. Però, a més de bones paraules, poca cosa s'ha avançat. El tema del padró el més aconseguit. Però situacions problemàtiques com la dels venedors ambulants han trobat el rebuig pràctic d'ambdues institucions.

I, el que és més important, "la Tancada" no ha aconseguit reunir-se amb l'administració que té la majoria de les competències en temes d'estrangeria. Hi va haver una primera reunió amb la delegació del govern de Mariano Rajoy, però a l'entrar el socialista Pedro Sánchez al govern espanyol es va crear entre la immigració la creença que la regularització estava per resoldre. Res més lluny de la realitat.

La delegació a Catalunya del govern socialista no ha volgut reunir-se amb els de "la Tancada". En aquestes circumstàncies, la tancada es manté, una mica debilitada per les vacances estivals, esperant aquest setembre vinent que ressorgeixi amb més força veient els problemes de gran part de la població catalana 

Contra el revisionisme

"Així la lluita pel Poder és principal però no es pot separar de la lluita reivindicativa, són dues cares d'una mateixa moneda i aquesta última és lluita necessària.

...

"A tot arreu les masses tenen problemes concrets i hem de preocupar per ells i atendre'ls, el treball de masses es fa dins de la lluita de classes i no al marge d'ella.

                      LÍNIA DE MASSES. Partit Comunista del Perú, 1988

I, com en tota lluita, hi ha el revisionisme i l'oportunisme. Diverses organitzacions i entitats, que viuen de les subvencions que donen les diferents administracions, s'han apressat a intentar tancar la lluita, no només sense haver aconseguit alguna reivindicació sinó fins i tot sense haver parlat amb l'administració central (contra tots els acords previs i de les assemblees de la tancada) . No ens ha d'estranyar la seva conducta, només són "estómacs agraïts" que "no mossegaran la mà que els dóna menjar".

Es presenten com els més radicals, però compte! No han de molestar massa a les autoritats. Es tracta de fer propaganda antiracista genèrica i denunciar la situació, però es queden aquí: en la propaganda. Que les masses emigrants s'organitzin, lluitin i aconsegueixin millorar la seva penosa situació no entra en els objectius d'aquesta gent.

D'una banda, defensen que només els emigrants poden parlar en nom dels emigrants. És més "els autòctons han de quedar-se al marge", Així promouen la divisió entre la classe i els explotats i oprimits, evitant la unitat i lluita conjunta que dóna més força i beneficia a tots, inclosos els problemes específics. Alhora, supleixen l'acció de les masses immigrants per elits culturals ("que han pogut anar a la universitat") i comissions tècniques. Les masses, tant immigrants com a locals, i les seves necessitats han de subordinar-se al discurs i a l'acció d'aquestes minories "que en saben més".

El tema de la violència, és un dels eixos dels seus plantejaments. Són contraris a "tota mena de violència", defensen els "processos de pau" i la mediació de conflictes. Qualsevol tipus "d’actitud violenta", fins i tot elevar el to de veu en una reunió, és condemnat per aquestes minories elitistes.

Les masses, encapçalades per la classe obrera i dirigides pel seu partit, han d’escombrar sense pietat a aquests traïdors i avançar decididament en l'organització i en la seva participació en les lluites, en el camí de la presa del poder, de la guerra popular.

La immigració i el feixisme

"Els cercles imperialistes intenten descarregar   tot el pes   de la crisi sobre les esquenes dels treballadors.   Per això, necessiten el feixisme.

"Intenten resoldre el problema dels mercats mitjançant l'esclavització dels pobles febles, mitjançant l'augment de la pressió colonial i un nou repartiment del món per la via de la guerra.   Per això, necessiten el feixisme.

"Intenten   avançar-   al creixement de les forces de la revolució mitjançant l'aixafament del moviment revolucionari dels obrers i camperols i l'atac militar contra la Unió Soviètica, baluard del proletariat mundial.   Per això, necessiten el feixisme.

        Jorge Dimitrov, Informe davant el VII Congrés Internacional Comunista. 

                                                                                    2 d'agost de 1935.

El feixisme creix a Europa amb una força no vista des de fa dècades. El feixisme també creix a Espanya.

El feixisme no és una conseqüència de la immigració. Països com França i Alemanya, han tingut una forta immigració des de fa anys. Tot i que s'han donat freqüents atacs feixistes, racistes i xenòfobs, el feixisme no ha tingut la força que té ara a Europa.

La "dictadura terrorista del gran capital", es desenvolupa en una molt dura crisi capitalista, que ha fet trontollar als propis Estats i a la Unió Europea. En l'intent de sortida de la crisi, s'acceleren les guerres per un nou repartiment del món. Llavors, és quan la gran burgesia necessita un "control especial" de la seva població i enfrontar masses contra masses.

La classe obrera i les masses explotades i oprimides veuen coartades les poques llibertats que els deixen els burgesos en èpoques "normals", reforçant notablement la dictadura i el sentiment nacionalista, necessari per a les conteses que s'acosten. Es fomenta l'odi als "altres", "l'enemic”

La immigració és un dels blancs principals del feixisme. Les masses oprimides veuen a uns que estan pitjor fins i tot més que ells, als quals es culpa de tots els mals. "Menteix, menteix que alguna cosa queda”. Tota classe de mentires s'aboquen contra els arribats, fomentant la seva precarietat i absència de drets i desviant l'atenció dels veritables responsables de la situació de les masses, que no són sinó els capitalistes i imperialistes que pugnen per sobreviure en aquest imperialisme en la fase final, no dubtant en provocar tota mena de desequilibris al món, guerres, morts i situacions penoses a les àmplies masses.

És l'imperialisme el causant de les guerres i catàstrofes que provoquen inevitables desequilibris i emigracions massives, les quals no s'aturaran fins que la classe obrera prengui el Poder amb guerra popular i organitzi un nou sistema mundial on no hi hagi explotació i rapinya. I el feixisme és una perillosa eina al servei del capital i de l'imperialisme.

En aquests moments històrics la denúncia i la lluita contra el feixisme és vital i cal unir-la a tots els combats de la classe i les masses.

Epíleg

En la tancada de 2018 a Barcelona ( "la Tancada"), immigrants de 15 països de 3 continents s'han unit i treballen junts.

Alguns gairebé nouvinguts, la majoria procedents de zones camperoles, joves sense experiència de lluita, però amb un instint de supervivència brutal, capaços de travessar el Sàhara i la Mediterrània per arribar com sigui. En ells la família havia dipositat el seu futur i els pocs recursos de què disposaven. Han vist com molts es van quedar en l'intent d'arribar a la somiada Europa, però ells si han arribat.

Altres porten molts anys, potser més de 20, entre nosaltres. Supervivents dels tancaments del 2001, on van aconseguir la regularització. Viuen, treballen, ... i no se n'aniran, tot i el racisme i les dificultats. El barri del Raval, al centre de Barcelona, és un mosaic multicolor, ple de "sobreviu com puguis". Tots segueixen sense molts dels drets que haurien de tenir.

A uns tercers els veiem diàriament, però són gairebé invisibles. Dones tancades amb maratonianes jornades; "Sense papers" recollint ferralla o venent el que troben, treballadors obligats a sobreviure en l'economia submergida sense assegurança, sense condicions, tot just per menjar, ...

Moltes dificultats idiomàtiques, moltes diferències culturals i en el procedir de la vida quotidiana. I malgrat tot s'han unit en una lluita comuna. Dues dotzenes d'entitats de suport a l'immigrant, petites, unes lluiten per la sanitat, unes altres per tancar els CIE’s, unes terceres amb les empleades de la llar o pels "papers" o la nacionalitat.

Assemblees maratonianes amb traducció a mitja dotzena d'idiomes, dificultats d'entesa de comprensió, d'aprenentatge en la lluita. I no obstant això... units en una lluita comuna contra l'opressió i l'explotació, contra la repressió més brutal, contra el feixisme i el racisme.

Queda molt per avançar, de moment potser només s'aconsegueixin unes poques millores per seguir sobrevivint. Però si ha pogut ser tota aquesta unió i lluita comuna, també s'aconseguirà la unió i la lluita comuna amb els altres, amb tota la classe obrera, amb tots els explotats i oprimits de la societat catalana i espanyola. Les plataformes de les hipoteques ja coneixen a molts emigrants. Els combats contra l'atur i la precarietat ja tenen en el seu si a molts d'aquests arribats. Els jubilats ja inclouen en les seves peticions a les empleades de la llar, però necessiten també la immigració. I aquesta als pensionistes. Cal unir totes aquestes lluites sota la direcció del proletariat i aixafar en combat totes les il·lusions reformistes i electorals.

Avançar i organitzar-se. Els més capaços i conscients d'estructurar l'avantguarda que la classe obrera necessita, el partit del proletariat, el partit marxista-leninista-maoista que dirigeixi a la classe ia les masses a la presa del poder, Per què, llevat del Poder tot és il·lusió . I, sense el Poder qualsevol millora o avanç és efímer, ... Cal prosseguir en el camí de la guerra popular fins escombrar a aquest sistema imperialista, racista i explotador que oprimeix la gran majoria de la població.

Octubre de 2018