VISCA EL MAOISME, ENFONSEM EL REVISIONISME!
DESENVOLUPAR EL DEBAT AL MOVIMENT COMUNISTA INTERNACIONAL
SOBRE L'APLICACIÓ DEL MAOISME!
AVANÇ DE LA REVISTA SOL VERMELL Nº 44
(Veure solrojo.org)
1. Sobre la lluita de dues línies al Moviment
Comunista Internacional i el paper del President Gonzalo i del Partit Comunista
del Perú
Quan veiem la situació actual del món i en particular les
guerres populars i lluites armades que avancen sota la bandera del maoisme,
podem constatar que s'està realitzant el que estableix el President Gonzalo,
que "el maoisme, encarnant-se en
els pobles del món, marxa inconteniblement a comandar la nova gran onada de la
revolució proletària mundial". Al Perú, l’Índia, les Filipines, Nepal
i altres països, centenars de milers d'obrers i camperols s'han aixecat en
armes sota la bandera vermella del marxisme-leninisme-maoisme, donant heroicament
les seves vides per acabar amb el vell i podrit sistema imperialista
d'explotació i opressió, mentre els imperialistes busquen desesperadament mantenir
el seu sistema amb un nou repartiment del món, amb més guerra genocida de
rapinya. Es confirma, com diu el President Gonzalo, que estem en l'ofensiva de la revolució proletària mundial, que la revolució és la tendència històrica i
política principal i que el que correspon per acabar amb la guerra
imperialista és la guerra popular
mundial.
Significa això llavors, que el camí és recte i fàcil? Què
mentre que els Partits Comunistes adoptin el nom "maoista" i iniciïn
la lluita armada, la nostra unitat i els triomfs estan garantits? És clar que
no. Dins d'aquesta ofensiva de la revolució mundial es desenvolupa encara una
ofensiva contrarevolucionària general, iniciada i dirigida per l'imperialisme
ianqui i el revisionisme contemporani; i la seva ideologia i política
s'expressa també -
inevitablement - dins del Moviment Comunista Internacional i dins de cada
Partit Comunista . El problema principal no és la guerra contrarevolucionària,
la força militar i política de l'imperialisme i la reacció; i a més, com a
marxistes entenem que és inevitable que "per triomfar la revolució engendra i aixafa una poderosa
contrarevolució" (President Gonzalo). Per això, per veure el que es
necessita per garantir el triomf de la guerra popular a cada país i per escombrar
l'imperialisme a nivell mundial, hem d'assumir que les qüestions internes son les decisives, i que el perill principal és el revisionisme,
i que el nou revisionisme d'avui - sota la capçalera del 'maoisme' -
fonamentalment planteja les mateixes tesis revisionistes del passat; diferents
variacions del "camí pacífic", del "partit de tot el
poble", de qüestionar i negar la direcció proletària de la revolució, de
"acords" o "coexistència pacífica" amb l'imperialisme, de
substituir el nou Poder per democràcia burgesa i, al cap i a la fi, de negar la
necessitat de la revolució cultural proletària i atacar-la; tot això per servir
als interessos d'un grapat de dirigents, no de la classe i dels pobles.
Combatre i aixafar al revisionisme dins i fora de les nostres files - i veure
que el Comitè Central és el vòrtex de la lluita de classes - és el fet decisiu
per poder confrontar i aixafar tota ofensiva de l'enemic. Cada salt de la
guerra popular - l'inici de la lluita armada, la construcció del nou Poder i
principalment el salt per conquerir el Poder a tot el país - sense excepció
generarà línies contràries i els seus dirigents traïdors i capituladors, la
seva oposició revisionista ( recolzada sempre per la reacció) que ha de ser
aixafada per a poder avançar. "El
que sigui correcta o no la línia ideològica i política ho decideix tot"
(President Mao Tse-tung).
La inflexió i l'actual situació complexa de la guerra
popular al Perú, així com la traïció al Nepal són fets que confirmen el que es
planteja abans, i és indispensable treure’n lliçó i aprendre dels exemples
negatius, així com dels positius. En el cas del Perú, tot i la detenció del
President Gonzalo, la traïció i el treball
contrarevolucionari de la LOD i
la LOI i tota la situació complexa actual,
comptem avui amb un Partit i un Comitè Central que ha analitzat, sintetitzat i
denunciat el negre rumb d'aquestes línies revisionistes, una direcció que manté
el rumb de la revolució enarborant, defensant i aplicant al pensament gonzalo per resoldre els problemes, reprendre
el que s’ha perdut amb guerra popular i seguir complint el seu paper de fracció
vermella en el MCI, combatent al revisionisme a escala mundial.
Des de fa dècades el PCP, basant-se en el que estableix la seva Línia
Internacional, ha portat a terme una lluita implacable dins del MCI contra el
revisionisme: per la comprensió del marxisme-leninisme-maoisme com a tercera,
nova i superior etapa del marxisme; per l'aplicació concreta del maoisme a les
condicions de cada país, contra les tendències hegemonistes del PCR (EUA)
al MRI i la seva oposició en assumir el
maoisme; per la vigència universal de la guerra popular; per les contribucions
universals del President Gonzalo, principalment la militarització dels
partits comunistes, i altres punts. En els anys 80, "el PCP va
ser l'únic partit al món que va estar a l'avantguarda en la defensa del maoisme
i va assumir bregar per la unitat dels marxistes-leninistes-maoistes del món
perquè aquesta ideologia sigui comandament i guia de la revolució peruana i
mundial" (PCP - Línia Internacional), i des de voltants de l'any 2000 va ser
el PCP el que va encapçalar i va insistir en
la lluita contra els "acords de pau" i el revisionisme de Prachanda i els altres dirigents revisionistes
al Nepal, quan altres en el MRI van
callar, van prendre una posició vacil·lant o fins i tot van defensar la
política revisionista com una "tàctica" (per exemple, en la
Conferència d'Hamburg el 2010 el Partit Comunista d'Itàlia - Maoista va
plantejar el següent sobre els "acords de pau" al Nepal: "L'aplicació creadora de la guerra popular al
Nepal va portar altres avenços i lliçons útils per al nostre moviment. Cap
guerra popular pot ser igual a una altra: els principis són similars, però
l'aplicació ha de ser coherent amb la realitat de cada país, ha de ser
aplicació dinàmica en teoria, política i acció.")
.
Aquesta lluita, portada a terme pel PCP, i a través del seu organisme generat el MPP,
va tenir repercussions contundents entre els comunistes i masses
revolucionàries de tot el món, i conseqüentment també inevitablement va generar
una "contraofensiva" dels dirigents revisionistes de diversos partits
i organitzacions. Encapçalats pel PCR (EUA)
i el seu cap revisionista, Bob Avakian, un grapat de dirigents al MCI van
iniciar una campanya negra per aïllar i difamar al PCP i a la seva direcció, en convergència
(i fins i tot en contacte directe) amb les rates traïdores de la LOD al Perú, i recorrent als mateixos
atacs i pretextos revisionistes de Khrusxov, Teng Hsiao-ping, Hoxha i altres: l'anomenat "culte a la
personalitat", d'una suposada lluita contra el "dogmatisme" i
"sectarisme", etc. Així com els hoxhistas, els autoproclamats
"marxistes-leninistes" i fins i tot els "pensament Mao-Tse Tung"
rebutgen al maoisme i la Gran Revolució Cultural Proletària amb el pretext que
"el maoisme va fracassar" quan els revisionistes van restaurar el capitalisme
a la Xina, de manera igual alguns "maoistes" avui rebutgen al PCP i al pensament gonzalo prenent el replec i la inflexió al
Perú com a pretext.
2. Aprendre de la Gran Polèmica sobre la Línia
General del Moviment Comunista Internacional
Avui, la majoria dels Partits del MCI - i fins i tot
alguns dels exdirigents del CoMRI -
en una sèrie de declaracions i documents han denunciat el revisionisme de Avakian i Prachanda. Alguns fins i tot reconeixen - almenys
de paraula - les contribucions del President Gonzalo i
el paper del PCP. Però quan el PCP insisteix que es necessita fer un
balanç de les lluites en el MRI i
de l'aplicació del maoisme, analitzant els problemes del passat en lluita de
dues línies, amb una actitud d'autocrítica per a poder identificar i aixafar el
revisionisme d'avui; aquests dirigents s'oposen, i així com Avakian prenen la situació complexa de la
guerra popular al Perú com a pretext per a continuar la
campanya d'aïllament i difamació contra el PCP i
així protegir el seu propi oportunisme enfront de la crítica dels
marxistes-leninistes-maoistes. Els mateixos que abans han acusat el PCP de ser "dogmàtic" i
"sectari" ara repeteixen el mateix en forma vetllada: "lluitem contra tota tendència que aixeca la
bandera vermella del PCP, la guerra popular i el President Gonzalo com una icona dogmàtica
[ ...] Ningú ha d'atribuir
al President Gonzalo les
simplificacions de molts dels seus seguidors al Perú i
l'estranger" (Partit Comunista Maoista - Itàlia, setembre del 2016). Quins són aquests "seguidors"
als què es refereixen aquí? Com s'expressa aquest
"dogmatisme"? Per què no fer una crítica clara i
específica? El que queda clar de declaracions com
aquesta - on repeteixen gairebé literalment el plantejat per Avakian quan el seu PCR (EUA) dirigia el CoMRI - és que segons aquests camarades, el
problema urgent del MCI avui no està en la política “d’acords de pau", el cretinisme parlamentari
o en partits "maoistes" que promouen el "camí pacífic" i la
col·laboració amb l'imperialisme, sinó en un suposat “dogmatisme "del qual
no expliquen res de res.
En aquest context és instructiu veure els documents de la
Gran Polèmica dels anys 60, la lluita encapçalada pel president Mao i el PCX contra el revisionisme contemporani.
Estudiar les següents cites del document "Un altre cop sobre les divergències entre el camarada Togliatti i nosaltres" (de la revista Bandera Roja, RP Xina 1963)
"Sempre hem estat de l'opinió que les
divergències entre els Partits germans s'han de resoldre per la via de les
consultes entre els Partits, per mitjà de converses bilaterals, multilaterals o
conferències de partits germans. Sempre hem sostingut que cap Partit pot fer
càrrecs públics i unilaterals a un altre Partit germà, ni de bon tros llançar
atacs o calúmnies contra aquest. Hem estat ferms i resolts en la nostra defensa
de la unitat. Contra el que
esperàvem, el camarada Togliatti i
altres camarades van aprofitar l'oportunitat del Congrés del seu Partit per
llançar atacs públics contra el Partit Comunista de la Xina. Atès que,
d'aquesta manera, ells ens van desafiar directament a un debat públic, que
podíem fer? Per ventura podíem seguir callats com
abans? Per
ventura 'només es permet als mandarins calar foc a les cases mentre a la gent
comuna se'ls prohibeix encendre els seus llums? No!, no! i no! Certament havíem de
contestar: No ens van deixar
una altra alternativa que fer una resposta pública"
Així com Togliatti, Khrusxov i altres revisionistes; Avakian i altres dirigents del MRI han intentat fer callar la crítica dels
marxistes-leninistes-maoistes amb el pretext de "no debatre les
divergències entre els partits en públic". I així com el Partit Comunista
de la Xina, el PCP ha
mantingut i manté avui que davant d'atacs calumniosos - en convergència i
contacte directe amb traïdors i delators, com en el cas de Avakian - el que correspon és fer la lluita
pública i oberta, mobilitzant les masses contra el revisionisme i en defensa
del marxisme. Això segueix sent vàlid avui, quan la lluita contra el
revisionisme és una necessitat urgent per l'avanç i el triomf de la guerra
popular a cada país, per conjurar la capitulació, traient lliçó de la traïció
al Nepal i la perspectiva negra que s'albira en alguns dels Partits del MCI, i
per a poder unir-nos i forjar-nos per a la guerra popular mundial contra la
guerra mundial imperialista.
"El camarada Togliatti i alguns altres camarades del PCI [...] ens han acusat de 'dogmàtics i
sectaris que amaguen el seu
oportunisme darrere d'una
fraseologia ultrarrevolucionaria', etc., etc.. [...]
En una paraula, és inadmissible que certes
persones actuen com els mandarins que van ordenar 'calar foc a les cases de la
gent mentre es prohibia a la gent fins a encendre els seus llums'. Des de temps
immemorials, semblant arbitrarietat mai ha estat sancionada pel públic. No es
pot en absolut resoldre les divergències entre els comunistes adoptant
l'actitud de l'amo cap als seus criats; aquestes divergències només es poden
resoldre col·locant els fets sobre la taula i explicant-los amb arguments. Tots
els proletaris i comunistes de món sencer han d'unir-se,
però només poden unir-se sobre la base de les dues Declaracions de Moscou,
sobre la base de plantejar els fets i discutir-los racionalment, sobre la base
de consultes en peu d'igualtat i reciprocitat, i sobre la base del
marxisme-leninisme. Si alguns actuen com a amos que branden el seu bastó sobre
els caps dels seus criats, invocant 'unitat, unitat', el que de fet volen dir
és 'escissió, escissió'. El proletariat internacional no acceptarà aquest escissionisme. Desitgem la unitat i mai permetrem
que un grapat de gent continuï les seves activitats escissionistes."
Tal com veiem aquí, les acusacions de
"dogmatisme" i "sectarisme" són part d'un vell mètode
revisionista per evitar la lluita oberta i honesta i rebutjar la crítica
ideològica i política en comptes de "col·locar els fets sobre la taula i
explicar-se amb arguments" com és el mètode dels comunistes. I avui veiem
també com alguns camarades dirigents de diferents Partits regularment es refereixen
a la suposada "unitat" del MCI, però eviten parlar de les
divergències. Busquen una "unitat" no basada en els principis de la
ideologia universal del proletariat, el marxisme-leninisme-maoisme
principalment el maoisme, sinó en la conciliació, en concessions, a la recerca
d'un "creixement ràpid", del suport de fraccions de la burgesia i els
seus intel·lectuals. Això, com ja sabem, no porta a la unitat dels comunistes i
dels pobles del món, sinó a la seva escissió i a l'oportunisme.
Per a poder unir-nos, els comunistes a escala mundial no podem veure cada revolució, cada
guerra popular, com quelcom aïllat i independent del desenvolupament de la
revolució mundial. Estem per la independència, l'autodecisió i l'autososteniment de cada Partit Comunista per no
dependre de cap bastó de comandament,
però no prenem aquest principi com a pretext per a rebutjar la crítica d'altres
partits o negar la necessitat d'unitat a
escala mundial i de desenvolupar
la lluita sobre la línia general del MCI. De fet, la lluita contra el
revisionisme és una lluita internacional,
com diu el document citat:
"Els
esdeveniments han mostrat que la tendència revisionista moderna és un producte,
sota noves condicions, de les polítiques de l'imperialisme. Així,
inevitablement aquesta tendència té caràcter internacional, i, així com els
debats anteriors, el debat actual entre els marxistes-leninistes i els
revisionistes moderns inevitablement està esdevenint un debat internacional."
Avui, veiem
que l'imperialisme, en el seu negre i impossible somni de salvar el seu
sistema, busca complir la tasca reaccionària d'evitar que les seves guerres de
repartiment, rapinya i genocidi generin més resistència i més revolució; i els
imperialistes son conscients que això en concret implica tractar d'impedir que
el proletariat a través dels seus Partits Comunistes assumeixi la direcció de
les guerres d'alliberament nacional, realitzant les revolucions democràtiques i continuant-les com revolucions
socialistes i culturals fins a la fi escombrar l'imperialisme i tota explotació
de la faç de la terra. Aquesta tasca reaccionària, com sempre, significa en
concret combatre la ideologia del proletariat, el marxisme, avui el maoisme.
Per això l'imperialisme inevitablement, en forma conscient i planificada, i també en forma espontània, segueix generant
i fomentant el revisionisme dins de les files del proletariat internacional,
especialment a les zones del Tercer Món més importants per a l'imperialisme en
la seva guerra de repartiment, i en els països imperialistes on necessiten
enfortir la rereguarda en funció de la guerra. Les formes que pren aquest
revisionisme es corresponen amb
les necessitats de l'imperialisme en cada moment. Correspon als comunistes de
cada país identificar i precisar com aquest revisionisme s'expressa en cada
moment, al seu país així com en altres països, per poder desemmascarar i
aixafar-lo. Anem a veure algunes de les seves principals expressions actuals i
com hem de combatre-ho.
3. El
revisionisme d'avui: cretinisme parlamentari, capitulació, fitxes d'escacs.
El cretinisme parlamentari: Una de
les formes principals que l'imperialisme, la reacció i el revisionisme apliquen
per soscavar i desviar dels seus objectius als Partits Comunistes i a les
guerres populars és la difusió d'il·lusions parlamentàries, d'un "camí
pacífic" com hem vist al Nepal i en el muntatge electoral de la LOD al Perú, el "Movadef". Els revisionistes habitualment
busquen sustentar el seu cretinisme parlamentari referint-se a cites de Lenin i
fins i tot del president Mao i del Partit Comunista de la Xina per prendre
polítiques que han estat aplicades en condicions específiques del passat i
convertir-les en dogmes suposadament de validesa general i universal. Tot i que
aquests nous revisionistes assumeixen la capçalera del "maoisme", en
realitat s'oposen a la tercera, nova i superior etapa del marxisme i a l'aplicació
de la nostra ideologia a les condicions concretes d'avui; volen quedar-se als
temps del "leninisme" o del "pensament mao tse-tung" per justificar la seva política
revisionista. Vegem el que els comunistes xinesos van plantejar el 1963 (el
subratllat és nostre):
"Hem
plantejat sempre que la participació en la lluita parlamentària és un mitjà de
la lluita legal que, en certes condicions, la classe obrera ha
d'utilitzar"
"Defensem que els parlaments
burgesos, inclòs l'actual parlament italià, tenen el seu caràcter de classe i serveixen
d'ornament per la dictadura de la burgesia. Com va dir Lenin [...] 'Els
parlaments burgesos estan tant més sotmesos a la Borsa i als banquers com més
desenvolupada està la democràcia (burgesa)'”
Llavors, la posició marxista sobre el caràcter
dels parlaments burgesos queda clara, però, seguint el que va dir Lenin, quines
van ser les condicions necessàries per poder utilitzar aquesta lluita
parlamentària en servei de la revolució?
"Tenint
en compte els seus propis interessos, en determinades condicions, la
burgesia admet en el seu parlament a representants dels partits de la classe
obrera [...]”
“En la lluita parlamentària, els partits de
la classe obrera han de mantenir una alta vigilància i persistir en tot moment
en la seva independència política".
Llavors, el que els comunistes hem de
determinar ara és: hi ha avui, en algun país al món, aquestes condicions en les
quals la burgesia pot admetre a veritables partits proletaris en els seus
parlaments? Existeixen avui en algun país al món
les condicions perquè el proletariat pugui mantenir "la seva independència
política" dins el sistema parlamentari de la burgesia? La
conclusió de tots els marxistes-leninistes-maoistes és que en la present època
- de l'ofensiva de la revolució mundial i de la crisi general i última de
l'imperialisme - tals condicions no existeixen en cap país; al contrari, tota
l'experiència del MCI demostra que en les dècades passades des del document
citat, no hi ha ni un sol exemple que indiqui que la participació en el
parlament burgès pugui servir per a desenvolupar la revolució. De fet, hi ha
innombrables exemples de "partits comunistes" que en els parlaments
s'han venut per un plat de llenties, convertint-se en partits burgesos, venent
la preciosa sang de la classe per aconseguir llocs per a un grapat de dirigents
revisionistes dins el vell Estat. Així són les condicions sota l'imperialisme
d'avui. El mètode “d'admetre a partits de la classe obrera" en els seus
parlaments perquè abjurin de la violència i lliurin les armes del poble avui és
part d'una política contrarevolucionària sistemàtica de l'imperialisme a tot el
món, les eleccions dins el sistema reaccionari serveixen com una part de la
guerra contrarevolucionària, i la política que correspon als comunistes en cada
país és desenvolupar el boicot en funció de la guerra popular.
Per això, avui definim com cretinisme parlamentari tota política que promou la
participació dels Partits Comunistes a les eleccions i els parlaments burgesos
sota la dictadura de la burgesia i / o els terratinents, i és un cretinisme
parlamentari directament lligat a la política dels "acords de pau", a
les il·lusions de "règims progressistes" o “antiimperialistes" com el xavista a Veneçuela o el de Duterte a Filipines, i a la tendència
revisionista de vendre’s a una potència imperialista o l'altra, convertint els
moviments revolucionaris en fitxes d'escacs de la guerra imperialista de
repartiment.
Sobre el
Front Únic i els règims burgesos "antiimperialistes": A la llum d'aquesta realitat, hem de veure la
política actual del Partit Comunista de les Filipines (PCF), que planteja: "Centenars de milers de camperols han de ser mobilitzats, així que
les converses de pau puguin servir com a plataforma per a imposar la veritable
reforma agrària ... "(Bayan No.
10, May 21, 2016). Això vol dir "reforma agrària"
dins del vell sistema en comptes de la revolució de nova democràcia. El fenomen
no és nou, al Perú tenim prou experiència de les "reformes agràries"
feixistes i corporatives de Velasco, que té els seus equivalents també en
altres països d'Amèrica Llatina i en altres parts del món. El PCF diu: "Imposar les reformes necessàries per resoldre els problemes que
estan a l'arrel de la present guerra interna". (Ibid.) El que plantegen aquí, així com la LOD al Perú ("solució política dels problemes derivats de la guerra")
o Prachanda al Nepal, és que les contradiccions
fonamentals poden resoldre’s sense la destrucció del vell Estat, sense
conquerir el poder a través del triomf de la guerra popular. El suport
d'aquesta política del PCF suposadament
és que el nou règim de Duterte té
"particularitats" que
"engendren" una "situació favorable" per a la "promoció dels interessos del poble a través
de l'avanç de la revolució democràtica popular" (Ibid. ). En el mateix número de la revista esmentada
- portaveu oficial del PFC -
s'informa que Duterte ha
oferta al PCF quatre llocs al consell de ministres del govern reaccionari. El PFC considera que "una aliança o coalició entre el règim de Duterte i el PCF i
les forces revolucionàries pugui realitzar-se sobre la base de principis com la
sobirania nacional i la justícia social".
A part de la xerrameca de "justícia social" - en realitat res més que
reformisme - veiem aquí com aquests dirigents tergiversen la política maoista
del Front Únic contra l'imperialisme per presentar a règims com el de Duterte com "antiimperialistes" i
posar el proletariat i el poble a la cua de la gran burgesia. En el document
"Proposició sobre la línia general del Moviment Comunista
Internacional" de 1963, el Partit Comunista de la Xina va plantejar el
següent (el subratllat és nostre):
"El
proletariat i el seu partit, sobre la base de l'aliança obrera-camperola, han
d'unir totes les capes socials que puguin ser unides i organitzar un ampli
front únic contra l'imperialisme i els seus lacais. Per consolidar i ampliar
aquest front únic, és necessari que el partit del proletariat conservi la seva
independència ideològica, política i d'organització i mantingui fermament la
seva hegemonia en la revolució. [...]”
“En alguns d'aquests països [països nacionalistes que han conquerit recentment
la independència política], la burgesia nacional patriòtica segueix al costat
de les masses populars en la lluita contra l'imperialisme i el colonialisme, i
pren algunes mesures en bé del progrés social. Això exigeix que el partit del
proletariat apreciï en el seu just valor el paper progressista de la burgesia
nacional patriòtica i consolidi la unitat amb ella.”
“En alguns països recentment independitzats, a mesura que s'aguditzen les
contradiccions socials internes i la lluita de classes a la palestra
internacional, la burgesia, i sobretot la gran burgesia, tendeix cada vegada
més a lliurar-se a l'imperialisme i a aplicar una política antipopular,
anticomunista i contrarevolucionària. Això exigeix que el partit del
proletariat s'oposi resoludament a aquesta política reaccionària.”
“En general, la burgesia d'aquests països té un doble caràcter. El partit del
proletariat, quan estableix un front únic amb la burgesia, ha de seguir una
política tant d'unitat com de lluita. La seva política ha de ser la d'unir-se
amb la burgesia a mesura que aquesta s'inclina a ser progressista,
antiimperialista i antifeudal, i de lluitar al mateix temps
contra les tendències reaccionàries de la burgesia al compromís i col·lusió amb
l'imperialisme i les forces del feudalisme. La concepció del món del partit
proletari en relació amb la qüestió nacional és l'internacionalisme, i no el
nacionalisme."
És a dir, que en els països semicolonials i semifeudals el
proletariat ha de construir un Front Únic, absolutament dirigit pel proletariat
a través del seu Partit, basada en primer lloc en l'aliança obrera-camperola,
amb la petita burgesia com a aliat i, sota certes condicions, incloent-hi a la
burgesia mitjana o nacional. Representen llavors els règims de Duterte,
de Chavez / Maduro a
Veneçuela i altres similars la burgesia mitjana o nacional? És cert que tenen un aspecte
"antiimperialista"? No! En realitat aquests governs
representen fraccions de la gran burgesia, burocràtica i compradora;
representen al capitalisme burocràtic, i conseqüentment són totalment sotmesos
a l'imperialisme. Són fraccions de la burgesia que poden tentinejar entre
diferents superpotències o potències imperialistes, però mai poden convertir-se
en antiimperialistes. Mentre és cert que el proletariat pot utilitzar les
contradiccions entre les fraccions de la gran burgesia compradora i entre les
superpotències o potències imperialistes, això no vol dir entrar en
"aliances" o "coalicions" amb ells. Primer, l'imperialisme
no pot ser l'únic blanc de la revolució democràtica, perquè no és una revolució
nacionalista del vell tipus, dirigida per la burgesia. Segon, les fraccions de
la gran burgesia del capitalisme burocràtic poden oposar-se a la dominació
d'una superpotència o l'altra, o potència imperialista, però només per a
reemplaçar-la amb la dominació d'altres imperialistes - per molt
"nacionalistes" que vulguin pintar-se. Aplicant la tesi
marxista-leninista-maoista de la revolució democràtica, el PCP planteja:
"Ens ensenya el President Gonzalo que hi ha tres blancs en la
revolució democràtica, l'imperialisme, el capitalisme burocràtic i la semifeudalitat,
sent un d'ells principal segons el moment pel qual travessa la revolució; avui
en el període de la guerra agrària el blanc principal és la semifeudalitat.
L'imperialisme, per a nosaltres el ianqui principalment perquè és
l'imperialisme principal que ens domina i que ve assegurant més el seu domini i
reblant la nostra situació de país semicolonial; però també conjurar la
penetració del socialimperialisme rus i d'altres potències
imperialistes; utilitzar les diverses faccions del vell Estat per aguditzar
les seves contradiccions i aïllar l'enemic principal per colpejar-lo. El
capitalisme burocràtic permanent muntanya contra la revolució democràtica que
actua mantenint la semifeudalitat i
la semicolonialitat, al servei de l'imperialisme.
I la semifeudalitat que
subsisteix sota noves modalitats però que constitueix el problema bàsic del
país. (...) El President Gonzalo defineix
les classes socials a les quals unir: proletariat, pagesia principalment pobra,
petita burgesia i la burgesia mitjana segons les condicions de la revolució. I
les classes contra les quals apuntar, terratinents de vell i nou encuny i gran
burgesia burocràtica o compradora.”
(Revolució Democràtica, PCP 1988) [El subratllat és nostre -SR]
Avui veiem que alguns dirigents en diferents
països, distorsionant els principis del marxisme-leninisme-maoisme i negant la
seva aplicació a les condicions concretes actuals, promouen un anomenat
"Front" amb una facció o l'altra de la gran burgesia sota el pretext
d'un suposat "front antiimperialista". El resultat d'aquesta política
és inevitable; porta a encavalcar-se sobre la lluita heroica del
proletariat i els pobles, venent la seva preciosa sang vessada per aconseguir
llocs en el vell ordre per a un grapat de dirigents anomenats
"maoistes", com ja hem vist al Nepal, convertint les guerres populars
i lluites armades revolucionàries en fitxes d'escacs de l'imperialisme. Mentre
que els comunistes confiem en les masses i en la revolució per escombrar
l'imperialisme en una guerra popular mundial, aquests dirigents s'uneixen amb
la posició de la LOD al
Perú - que estem en el "replegament de la revolució mundial" - per
justificar la capitulació. En el seu afany d'integrar-se i aconseguir llocs en
el vell sistema, posen la seva confiança en altres potències imperialistes
(russos, xinesos i altres) per subjectar-se a un nou ordre
"multipolar" que suposadament permetrà el desenvolupament de la
"justícia social" de una manera "gradual" i "menys
violenta", o com diu el PCF:
"L'amistat de Duterte amb la Xina pot ajudar al poble filipí
en la seva lluita per alliberar-se del control i domini nord-americà i acabar
amb la dependència de l'imperialisme dels EUA Però això només ocorrerà si la
lluita nacional democràtica del poble filipí continua avançant i si el règim de Duterte forja una aliança patriòtica amb ells. [...]
En nom de
la seva unitat amb el poble filipí contra l'imperialisme EUA, cal apel·lar a la
Xina perquè assigni una considerable quantitat d'inversions per recolzar la
industrialització nacional i la veritable reforma agrària per així fer que
l'economia local pugui desenvolupar-se independentment." (http://www.cpp.ph/two-aspects-friendship-china/)
Enarborar,
defensar i aplicar el maoisme i aixafar al revisionisme
Fonamentalment, aquests problemes ideològics i
polítics al MCI tenen el seu origen en la negació del maoisme com a tercera,
nova i superior etapa del marxisme. Només Partits Comunistes construïts sobre
el marxisme-leninisme-maoisme, principalment el maoisme poden mantenir el rumb
de la revolució. Això no pot significar assumir el maoisme solament com
capçalera, o prendre les tesis del president Mao com fórmules mecàniques sense
aplicar-les a les condicions concretes d'avui, i així negar l'essència del maoisme.
El maoisme no s'imposa a través de la conciliació, amb "acords" entre
dirigents o amb fusions o amalgames de Partits, sinó en lluita ideològica i
política constant dins dels Partits perquè l'esquerra s'imposi, nodrida per les
heroiques masses del poble . Avui
veiem que alguns dels dirigents i organitzacions que s'han oposat a assumir el
maoisme, insistint en el "marxisme-leninisme" o en el "pensament mao
tse-tung" ara s'han integrat en els Partits
marxistes-leninistes-maoistes. Posicions que han estat criticades al MCI
aparentment "desapareixen", però sense autocrítica, sense fer el
balanç de les lluites per així arribar a la veritable unitat. D'aquesta manera
no es resolen les divergències i la dreta només s'amaga; així es permet que el
liberalisme substitueixi al marxisme, s'obre la porta per l’entrisme i la infiltració, i porta a la
degeneració dels Partits i a l'escissió del MCI.
Així veiem com a l'Índia els camarades del PCI (M),
enfrontant-se a problemes de descohesió i de posicions "no proletàries",
han llançat una campanya de "bolxevització",
quan el que es necessita és una campanya de rectificació per imposar el maoisme
i identificar, combatre i aixafar les posicions revisionistes, oportunistes o
de dretes; campanya de rectificació en plena campanya militar de cèrcol i
anihilament, en les collites que es realitza amb la pagesia, a les fàbriques en
les vagues, perquè el polític segueix a l'ideològic, i l'orgànic segueix al
polític. I destaquem que la campanya de rectificació, i tota la lluita contra
el revisionisme, es fa a tot el partit,
i el Comitè Central és el vòrtex de la lluita de classes. Veure el document
"Sobre campanya de rectificació amb 'Eleccions, no! Guerra Popular, si!'" (PCP 1991):
"Necessitem principalment el maoisme i
posar-lo molt amunt, més cada vegada; això demanda defensar-lo, no n'hi ha prou
enarborant-lo, nosaltres enarborem banderes per defensar-les, però, el
principal és aplicar-lo.
Necessitem el maoisme per aixafar el
revisionisme; junts, l'imperialisme i el revisionisme aniran a parir panteres,
però no es pot combatre l'imperialisme sense combatre al revisionisme. [...]
Tot estudi del marxisme remou, s'expressa la contradicció
entre les dues concepcions, colpeja la part no proletària, atia la forja en la
ideologia. I, com en tota tasca es presenten tres moments, cadascun amb la seva
contradicció. En començar es dóna iniciar o no, l'inici ja és un 50% d'avanç;
després, en desenvolupar es presenta el fet de prosseguir o deixar-ho, una
altra lluita; i aquí es presenta el fet de donar-li llargues, fins a esdevenir un fardell i això és dolent, és consentir
que el vell, el burgès s'imposi, En aquell moment discutirem i vam acordar
culminar-ho com a tasca de xoc. Aquest mètode és molt útil, és part de l'estil
de treball marxista-leninista-maoista, pensament gonzalo,
consisteix a concentrar totes les nostres energies en la tasca incompleta i
multiplicar el temps a invertir fins a acabar-la, és com quan apliquem marxa
forçada davant la persecució de l'enemic, aquí superem la mitjana i no ens
deixem agafar; en l'estudi és igual, no consentim que la burgesia, que lluita
en el nostre cap, derroti al proletariat sinó que amb aquesta nova ideologia
que alimentem derrotem l'enemic idealista, burgès, estrany a la classe. Es
dóna, doncs, resistència del vell i cadascun lliura la batalla en la seva ment
conscient i voluntàriament fins que la derrota, fallida aquesta resistència en
un mateix; el vell diu: Com pots deixar el que ja coneixes? Com
no seguir el que és més fàcil? Com abandonar el que durant anys t'ha
alletat? I
el vell pinta de rosa el podrit per estovar-te. La tasca de xoc ajuda a trencar
aquesta resistència.
I, en un tercer moment, a la rematada, també es presenta
la contradicció per o contra la culminació de la tasca fins que es defineix per
culminar i es culmina. Haver acabat l'estudi ja és un salt. I la tasca de xoc
ha estat un bon instrument per coadjuvar al salt de rematar.
S’ha complert amb la campanya de rectificació que no és
sinó una forma de desenvolupar la lluita de dues línies per ajustar-se a la
ideologia del proletariat. "[El subratllat és nostre -SR]
En aquest context vegem un exemple il·lustratiu
actual de l'Índia. Com diu el PCP a
la cita de dalt "no es pot combatre
l'imperialisme sense combatre al revisionisme". Com a maoistes entenem
que la política del revisionisme està directament lligada a les necessitats de
l'imperialisme i els seus plans contrarevolucionàries. La contradicció entre
els comunistes i els dirigents i partits revisionistes - que són part del vell
sistema, del vell Estat reaccionari - no és una contradicció en el si del
poble, sinó entre nosaltres i l'enemic. A l'agost del 2016, "Bachsa Prasad Sing, un membre del buró polític
del PCI (Maoista), que va ser detingut a
Kanpur el 2010 i recentment alliberat sota fiança, ha expressat la seva
disposició a formar “un front unit més ampli” en una entrevista després de la
seva excarceració”. És a dir,
un membre del buró polític
del PCI (M), que va ser "alliberat sota
fiança" ara - pel que sembla en una iniciativa individual - expressa la
seva disposició a unir-se amb els partits revisionistes que són enemics
declarats de la guerra popular. Diu: "Al
meu entendre la manera d'enfrontar el present escenari és formar una forta
resistència i un front unit més ampli contra les forces Hindutva.
Tant se val si el front inclou els partits d'esquerra parlamentaris.
És el moment de mantenir-nos units, d'oblidar les nostres diferències
dogmàtiques i ideològiques..." És a dir que per a aquest membre del buró polític del PCI (M), les diferències entre els
marxistes-leninistes-maoistes i els revisionistes són res més que “diferències
dogmàtiques i ideològiques" que “hem d’oblidar"? Va ser això llavors un error aïllat,
un dirigent individual que sota la pressió de la reacció va abandonar la
ideologia i la política del Partit maoista? No, segons l'article, "en
resposta a les preguntes enviades per HT, un dirigent maoista de rang elevat deia, 'No
és la seva opinió personal. Expressa la posició del partit’”
Sigui com
sigui el caràcter específic dels diferents partits revisionistes a l'Índia o de
les particularitats de la construcció del Front al país, aquestes declaracions
dels dirigents del PCI (M),
i les circumstàncies i la forma en què s'han fet, per a nosaltres és una
indicació clara dels problemes que hem assenyalat a dalt. Amb el pretext d'una
suposada "unitat" o "tàctica" enfront de "terroristes
fonamentalistes" o contra una
facció o l'altra de les classes
dominants, aquests dirigents proposen "oblidar" la nostra lluita
contra el revisionisme. Sí aquest és el missatge que aquests dirigents difonen
a les masses revolucionàries de l'Índia, com mobilitzaran les masses
contra el revisionisme i les forjaran en la nostra ideologia per a la
conquesta del poder?
Contra aquesta política els
marxistes-leninistes-maoistes, a l'Índia així com en tots els països, haurien
de considerar i aplicar el que estableix el President Gonzalo: "Som absolutament oposats a la
teoria revisionista que apliquen a Amèrica Central, i volen difondre a altres
parts de 'tots són
revolucionaris', 'tots són marxistes', 'no hi ha necessitat de Partit Comunista
que dirigeixi', 'n'hi ha prou simplement amb unir a tots i basar-se en un front
per conduir una revolució'. Aquesta és la negació del marxisme, és la negació
de Marx, és la negació de Lenin, és la negació del President Mao"
(l'entrevista amb el President Gonzalo)
Aquests són alguns exemples de per què és una necessitat urgent i indispensable
desenvolupar el debat entre els Partits del MCI sobre l'aplicació del maoisme,
i desenvolupar la lluita a mort contra el revisionisme en cada partit, forjant
a les masses en defensa de la nostra ideologia per a poder conquerir el Poder,
armar-nos per a la guerra popular mundial i escombrar a l'imperialisme, la
reacció i el revisionisme de la faç de la terra. Fem una crida als comunistes
de cada país i cada Partit a rebutjar amb fermesa els intents per part d'alguns
dirigents d'evitar la lluita de dues línies i rebutjar les crítiques amb
acusacions de "dogmatisme" i "sectarisme", recorrent a la
vella tesi revisionista de la "lluita contra el culte a la
personalitat" per negar l'aplicació concreta del maoisme i "invocant
'unitat, unitat', quan el que de fet volen dir és 'escissió, escissió".
solrojo.org
novembre 2016
