LA LLUITA MIGRANT A CATALUNYA I A L'ESTAT ESPANYOL

 

LA LLUITA MIGRANT A CATALUNYA I A L'ESTAT ESPANYOL

La gran regularització de 2001.

Fa més de 20 anys, a començament del 2001, les tancades d'immigrants a esglésies i locals públics de tot l'Estat Espanyol van remoure el tauler polític i social. La Llei d'estrangeria, que va entrar en vigor el 23 de gener d'aquell any, va topar res més néixer amb la dura resistència de les persones immigrades.

A Barcelona, durant 47 dies, des de la tarda del 20 de gener fins al migdia del 7 de març més de mil immigrants van ocupar fins a 10 esglésies. La vaga de fam de 15 dies, l'extensió dels "tancaments" a Cornellà, Santa Coloma, les universitats i sobretot la solidaritat de la societat sencera van fer possible el seu triomf.

El 8 de març, la representant de la comissió negociadora dels tancats i la subdelegació del Govern van signar un acord pel qual totes les persones tancades que havien arribat a territori de l'Estat Espanyol abans del 23 de gener del 2001 obtindrien un permís de residència i treball, sense necessitat de 3 anys de clandestinitat, ni del certificat de penals, ni del contracte de treball.

Mesos més tard l'acord aconseguit a Barcelona s'estendria a tot l'Estat significant la regularització de centenars de milers d'immigrants, homes i dones de totes les nacionalitats. Això va passar durant el Govern del dretà Partit popular, sent president del Govern José María Aznar.

A més de la regularització de 2001, va haver-hi una altra més petita en 2005, estant de president del Govern d'Espanya el "socialista" Zapatero. Des de llavors, malgrat les nombroses peticions, lluites i intents, no hi ha hagut cap regularització massiva. Ans al contrari, l'aplicació de la llei d'Estrangeria s'ha anat endurint.

L'estiu de 2020, amb la pandèmia, després del confinament, s'han donat les lluites més persistents dels últims anys, amb coordinació en tot l'Estat, per a aconseguir la regularització. Molts emigrants van creure que amb l'arribada dels "socialistes", i més tard de Podemos, al Govern de l'Estat la seva situació anava a millorar. Va succeir el contrari, el govern d'"esquerres" va arribar amb l'objectiu de restringir els drets, augmentar l'explotació i evitar possibles revoltes davant la greu crisi social en tot l'Estat. Es van produir manifestacions massives i simultànies en les grans ciutats. Fins i tot es va convocar una vaga general dels treballadors agrícoles que, encara que es va intentar, era impossible de materialitzar en un sector molt desorganitzat i sense el suport dels sindicats autòctons, i també per la pandèmia. Tampoc es va poder fer una concentració estatal a Madrid. Els mateixos empresaris agrícoles, necessitats de la mà d'obra emigrant per a recollir la collita, i el Defensor del Poble d'Espanya van demanar la regularització, almenys parcial, en el camp. També es va demanar a la sanitat. El revisionisme va alimentar les esperances amb la maniobra de presentar una "Proposición No de Ley", tot sabent que aquestes "proposicions" no tenen valor legal, només serveixen per a debatre una mica i mai han estat realment efectives.

I, no obstant això, no es va aconseguir absolutament res. Cal preguntar-nos quines diferències hi ha entre 2001 i 2020? Però, abans hem d'analitzar una mica la composició de classes de l'emigració.

Anàlisi de classes entre la població immigrada

La població immigrada és un grup social, amb característiques i problemes específics marcats per la Llei d'Estrangeria i la d'asil, però hi ha diferències importants de classe entre els immigrats.

1.- Una gran part dels immigrants recents legalment no poden treballar fins a obtenir el "Permís de Treball i Residència" (NIE, Número d'Identitat d'Estranger). Una de les condicions per a obtenir-ho és demostrar una permanència dels últims tres anys en l'Estat Espanyol. Però, amb molta freqüència no s'obté el NIE fins a haver estat 9, 11 o més anys. En aquest temps, per a sobreviure, els immigrants recorren als treballs irregulars (manters (5), recollidors de cartó i ferralla, etc.) o són emprats il·legalment (evidentment molt més explotats, amb molta precarietat i sou més baix, i sovint es demora el pagament o aquest no s'efectua mai)

La major part dels denominats "sense papers" (sense NIE) formen les capes més baixes de la societat. Tenen greus problemes per a la subsistència, en l'habitatge i amb pobresa energètica. Bona part es podria englobar en el semiproletariat o en els sectors més baixos del proletariat agrícola i industrial. Solen viure en pisos ocupats, els amos dels quals són els bancs; en pisos llogats fa molt temps per un altre emigrant que ja no està, sobreocupats i normalment en condicions deficients, amenaçats pel desnonament judicial; o en pisos d'algun parent o conegut (usualment de lloguer), que els deixa estar provisionalment allí, però no poden dir que viuen allí perquè el titular perdria una ajuda o no podria fer reagrupament familiar. També poden estar famílies senceres en una habitació amb dret a compartir sala, cuina i lavabo. Últimament, han augmentat molt els "sense sostre" amb situacions de mort per fred a Barcelona i els assentaments improvisats, sense condicions higièniques ni de qualsevol mena, tant en el cas dels temporers agrícoles com en algunes poblacions grans. A Badalona va haver-hi 5 morts i molts ferits en un incendi en un d'aquests assentaments. També incendis, resultat de la pobresa i precarietat, han provocat altres morts a Barcelona i el seu cinturó.

El desconeixement dels idiomes usats aquí i el funcionament de la societat agreuja la seva situació. Pateixen en gran manera el racisme institucional i el social. Se'ls ha arribat a acusar d'estendre la pandèmia (6)

2) Els que aconsegueixen la regularització (NIE), pugen un esglaó més en l'escala social, amenaçats sempre per l'atur i més afectats pels ERTO (expedient de regulació temporal d'ocupació; La llei d'estrangeria diu que els espanyols tenen preferència a aconseguir una ocupació). Els homes emigrants treballen en el camp, la indústria o la construcció. Són els que més han patit el bloqueig de l'administració i les cites prèvies (7). Un altre problema greu és el de l'habitatge, per la pujada forta dels lloguers malgrat la crisi i per la falta d'habitatge social. Es donen abundants casos d'irregularitat sobrevinguda (anul·lació del NIE) que provoca que tornin a ser "sense papers".

Les dones solen ser minoritàries (les subsaharianes venen per reagrupament familiar quan el marit s'ha allotjat una mica). Però el reagrupament familiar exigeix un pis llogat i habitacions per al matrimoni i els fills. També "mitjans econòmics suficients". Les dones emigrants treballen predominantment com a empleades de llar, neteja, en l'hostaleria o com a empleades de petits comerços, en les condicions més precàries i els més baixos sous de tot l'arc laboral.

3) Una part més reduïda dels emigrants munten la seva tenda o petit supermercat, a destacar els xinesos que han monopolitzat les botigues de "tot a cent" i els bars, però també altres activitats.

4) Una petita part està integrada en la burgesia.

Els immigrants, afectats pel racisme i l'explotació extrema, provenen gairebé exclusivament de les nacions oprimides, incloent-hi els països pobres de l'Europa oriental; un exemple de com la contradicció principal en el món també s'expressa dins dels països imperialistes.

Analogies i diferències entre 2001 i 2020

a) En 2001 hi havia molt menys emigrants de fora de l'Estat.

En 2001 eren 1.370657 els estrangers empadronats a Espanya. (1) El 2021, la xifra arribava a 5.407.822, als quals cal afegir els que han obtingut la nacionalitat. (2)

b) La llei d'estrangeria era una cosa nova. No es podia considerar un disbarat plantejar que no s'apliqués amb efectes retroactius, és a dir als immigrants que ja eren aquí. En tot cas als què arribessin en un futur.

c) No estàvem encara en la crisi que va esclatar a partir de 2008. Hi havia treball. L'Estat i el capital podien permetre's algunes concessions. A Espanya eren anys d'expansió pel fenomen del "totxo" (construcció d'habitatges) i els bancs van oferir "desinteressadament" i amb molta facilitat crèdits per a comprar habitatge a immigrants amb avals creuats (s'avalaven mútuament per a aconseguir un habitatge per a cadascun). (3)

d) El principal, l'essencial, és que els afectats decideixin lluitar i veure fins a on volen arribar. La lluita es va guanyar per les ganes, persistència i conseqüència en la lluita dels mateixos emigrants afectats.

e) Però la lluita es va guanyar també perquè va haver-hi una gran solidaritat de molts autòctons amb la lluita migrant.

I, a 2020?:

1) La crisi de 2008 no ha acabat encara quan es veu venir una nova i major crisi, que la pandèmia no ha fet més que accelerar. L'Estat està en una descomposició evident i el capitalisme no pot donar ja moltes concessions.

2) L'atur i la pobresa provoquen que sectors baixos de la classe obrera autòctona entrin en conflicte pels llocs de treball amb l'emigració que els necessita de manera peremptòria per a sobreviure i està disposada a acceptar una major explotació. També s'han produït xocs culturals entre sectors autòctons i migrants.

3) En aquestes circumstàncies la solidaritat autòctona és molt més feble que l'any 2001.

4) No obstant això, la immigració és molt més nombrosa. Existeix un matalàs de "parents" i "paisans" ja establerts que podria donar molta més força i dimensió a la lluita migrant. Aquest "matalàs" impedeix que els nouvinguts "sense papers", la força i la decisió dels quals en la lluita no es pot negar (per les dificultats per a arribar) quedin simplement al carrer i en una situació desesperada.

Els antics coneixen el país, i els idiomes, proporcionen menjar i un primer habitatge, a vegades molt precari , però habitatge al cap i a la fi, als nous. Els tutelen i aconsellen.

Però la situació dels ja establerts i la seva fermesa i conseqüència en la lluita no és la mateixa que en uns altres moments. Es nota un cansament de lluita entre els emigrants antics i va predominant la política de "sobreviu com puguis" en comptes de "lluita amb els teus companys".

5) A poc a poc es va endurint el reglament de la Llei d'Estrangeria, dificultant la regularització i els drets d'aquesta població immigrada. El govern, sense passar pel Parlament, pot canviar el reglament (podria fins i tot donar una regularització total o parcial), però els successius governs han usat aquesta prerrogativa per a endurir l'accés al NIE (4)

6) S'han creat mecanismes per a fomentar el revisionisme i desenvolupar mecanismes de control dels emigrants a càrrec d'emigrants més antics. L'Ajuntament de Barcelona ha finançat durant anys una cooperativa perquè els manters dissenyin roba i sabates esportives i puguin

vendre-les. Els "beneficiats" han estat menys d'una vintena, entre ells molts dels antics dirigents

del Sindicat de Manters, mentre la policia perseguia els més de mil venedors ambulants que tractaven de guanyar-se la vida amb la "manta" (5) a la ciutat i altres localitats. A Madrid s'han donat situacions semblants. Les subvencions a determinades associacions d'emigrants,

més dòcils, ha estat una altra de les vies usades.

7) El feixisme institucional creix. Els problemes amb l'empadronament o les cites d'estrangeria (7) són la punta d'un iceberg molt important.

8) La pandèmia ha estat un moment adequat per a una regularització, encara que sigui parcial, com ha succeït a Portugal i Itàlia. Qüestions sanitàries recomanaven aquesta sortida. A més l'envelliment de la població espanyola, i bona part de l'europea (8), i la necessitat

de l'emigració per a cobrir determinats treballs necessaris, però que els autòctons rebutgen (empleades de la llar, temporers del camp, etc.) també propícia aquesta regularització, però xoca amb la necessitat del capital de tenir treballadors cada vegada més explotats, precaritzats i esclavitzats. La crisi capitalista i la de l'Estat no permeten ja moltes concessions.

No havia esclatat la crisi del 2008, quan va sortir la LLEI DE DEPENDÈNCIA, destinada a atendre els majors i discapacitats. Però, a partir de 2011 van començar les retallades en sanitat i dependència. No hi ha suficients fons i les ajudes es demoren, tants anys, que els beneficiats moren a vegades sense arribar a rebre-la. Sovint, contractar una dona emigrant per a atendre l'avi o àvia és molt més barat i més si es fa sense contracte i sense pagar la seguretat social. Les autoritats ho saben i aquest col·lectiu, el de les empleades de llar tenen menys drets i condicions legals que altres col·lectius.

Però, amb l'agudització de les contradiccions a tot el món i a dins del mateix Estat Espanyol, el tauler és cada vegada més inestable i, no sols entre la població immigrada, "una espurna pot incendiar la prada" i arribaran cada cop amb més freqüència esclats socials.

Alguns problemes de la lluita migrant

A més, en moments passats, però recents, han aflorat entre l'emigració i les seves lluites, errors "esquerranistes" importants. Notable ha estat el cas dels qui defensaven una lluita dels emigrants al marge d'autòctons, com si els emigrants no fossin una part de la classe obrera i si una pròpia classe. Les autoanomenades "racialitzades" en són un exemple clar. Aquest error ha portat a moltes lluites de l'emigració a una divisió interna, a un atzucac i a una derrota segura. És veritat que l'emigració acumula problemes específics. També cal secundar decididament que els mateixos emigrants assumeixin i prenguin a les seves mans amb força el seu problema ("s'empoderin"). No obstant això, hi ha tres aspectes que no es poden oblidar:

1) Alguns dels seus problemes (un cas evident pot ser el de l'habitatge), encara que el pateixin en major proporció i gravetat, no són específics, sinó que ho pateixen també importants sectors de la població no emigrant. L'exemple de la lluita unitària de la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca) és un magnífic exemple que la unitat de tots els afectats, on el pes de l'emigració es molt rellevant, és la millor sortida.

2) És molt valuosa la unitat de la classe obrera i de les lluites del poble. Bona part de l'emigració és part de la classe obrera, i polítiques com les de les racialitzades fomenten la divisió de la classe.

3) Igualment per a avançar i aconseguir victòries és fonamental el màxim d'aliats, encara que siguin temporals o circumstancials. La solidaritat entre tota la classe i el poble és essencial.

Abans s'ha comentat que la gran regularització de 2001 es va aconseguir fonamentalment per la lluita dels mateixos migrants, però tampoc s'hagués aconseguit sense el suport autòcton.

El reformisme i el revisionisme

A la llarga, el perill principal de la lluita migrant és el "dels agents de la burgesia al si del moviment obrer", el treball del revisionisme. També s'ha comentat que determinades organitzacions d'emigrants han sucumbit acceptant les "engrunes del sistema" en forma de subvencions, ajudes o tractes preferents. La contrapartida ha estat frenar les lluites. En altres casos la labor de determinades organitzacions d'emigrants ha estat llançar furibunds i molt radicals atacs genèrics, per exemple al racisme, però quedant-se allí, sense lluitar per les situacions concretes que afecten les masses emigrants.

Fa pocs mesos en una població del cinturó de Barcelona es va produir un incendi fortuït que va posar fi a la vida de diversos emigrants i altres van ser ferits. Es tractava d'un assentament migrant, una nau pràcticament abandonada (en realitat diverses naus/assentaments), on davant la falta d'habitatge social i la precarietat vivien un important grup de "sense papers". Després de l'incendi, diverses organitzacions d'emigrants es van presentar allí per a negociar en nom dels assentats amb l'administració. Ni havien estat abans allí, ni es van preocupar de la situació dels afectats, ni van intentar organitzar-los per a lluitar i millorar la seva situació. El seu objectiu va ser la cerca d'estatus negociador o de representant i prestigi per a aconseguir alguna ajuda o subvenció per a l'entitat.

Destaca la seva postura enfront d'unes altres que es van donar allí en aquests moments. Un grup d'entitats veïnals principalment autòctones van donar ajuda (menjar, mantes, etc.) sense voler suplantar als emigrants i sense immiscir-se en la seva organització. Altres entitats (mixtes o no) van intentar organitzar, aixecar als immigrants desanimats i assetjats per la policia i solucionar problemes immediats (habilitar habitatge, obtenció de padró i targeta sanitària, etc.)

"Esquerranisme" i revisionisme convergeixen

En aquest camp de l'emigració, "esquerranisme" i revisionisme solen convergir. Dos exemples il·lustratius del que ha succeït en aquests últims anys:

1) Ja s'ha comentat anteriorment. En temps de la covid-19, semblaria lògic que l'Estat regularitzés la situació dels emigrants per raons sanitàries. A més diversos sindicats d'empresaris agrícoles, sent conscients que necessitaven treballadors emigrants per a recollir la collita van demanar la regularització. El defensor del poble d'Espanya es va sumar a aquesta petició. Però, ni així: diversos ajuntaments, principalment els liderats pels "socialistes" es van negar a empadronar a molts emigrants i, de regularització, res de res. Va haver-hi una lluita amb importants mobilitzacions en sectors pagesos i ciutats grans. Era el moment de "posar tota la carn a la graella". No obstant això, algunes associacions de racialitzades no van voler mobilitzar-se conjuntament amb associacions mixtes d'autòctons i emigrants, provocant dobleguis convocatòries i la divisió i desmoralització del moviment. A més, aquestes associacions secessionistes van fer més campanyes genèriques de denúncia que centrar en l'objectiu d'aconseguir el NIE sense contracte de treball. Així va succeir concretament a Barcelona amb dobles convocatòries el mateix dia i diferents llocs.

2) Dia de la dona treballadora fa uns anys. Feministes autòctones i emigrants es reuneixen per a treballar el tema. Moltes feministes autòctones parlen sols de la dona i deixen en un molt segon pla els problemes de la dona treballadora i sobretot els problemes de la dona emigrant. Les emigrants racialitzades fan una manifestació soles, i no deixen acudir ni a dones autòctones ni a homes, tant autòctons com emigrants. El mateix 8 de març s'aconsegueix una manifestació conjunta, això sí amb grans blocs diferenciats.

Epíleg

Una de les coses que ha aconseguit l'Estat ha estat fer un volt de rosca per a avançar en el camí d'un major control de la classe obrera i de les masses explotades i oprimides, sense que se li oposi excessiva resistència (excepte potser per part de la joventut treballadora).

Cal promoure la unitat, organització i força dels moviments, unificar les lluites i aconseguir els màxims suports amb objectius clars que afectin les masses. Una vegada més cal insistir en la necessitat del partit de la classe obrera, marxista-leninista-maoista, principalment maoista, que dirigeixi a la classe i a tot el poble cap a la societat sense classes, sense explotats ni oprimits.

No avançar en aquest camí porta a la desmobilització i desmoralització, a una major explotació, precarietat i misèria, potenciant l'individualisme burgès del "salvi's qui pugui".

____________________________________

NOTES

(1) Dades obtingudes de l'INE (empadronaments) verificades el 3/7/2021.

(2) Veure https://javiersevillano.es/Extranjeros.htm. 1995-2019 1.673.114 concessions de nacionalitat (de 1995 a 2001 van ser molt poques).

https://extranjeros.inclusion.gob.es/ficheros/estadisticas/operaciones/concesiones/detalles/2020/principales_resultados.pdf 2009-2020 1.326.615 concessions de nacionalitat

L'obtenció de la nacionalitat, malgrat les majors dificultats i impediments posats i la demora en aquests últims anys per a aconseguir el DNI espanyol, explica també que el nombre d'estrangers residents a Espanya aconseguís el seu màxim en 2010-2012 (2013 va ser l'any amb majors concessions de nacionalitat)

(3) Amb la crisi del 2008 i la pèrdua d'ocupacions va començar a Espanya la crisi de les hipoteques i en anys posteriors va haver-hi moltíssims desnonaments. Les Plataformes d'Afectats per les Hipoteques protagonitzaren la lluita contra els bancs, els seus abusos i pel problema de l'habitatge.

(4) Advocats que tracten temes d'estrangeria han assenyalat que es produeixen variacions freqüents d'aquest reglament. Un dels temes més importants ha estat en el contracte d'un any, 40 hores setmanals, necessari i el principal obstacle per a l'arrelament social, quant a què empreses poden donar-lo i quins no.

(5) La manta és una modalitat de venda ambulant irregular. Els manteros estenen una manta en un lloc públic. Damunt col·loquen la mercaderia que volen vendre (roba, calçat,...) comprada prèviament a un majorista. L'ofereixen a turistes i gent que passa. Així es guanyen una mica la vida.

(6) Per exemple l'Ajuntament de Lleida, una de les majors ciutats de Catalunya, i els d'altres pobles pròxims així ho han fet en l'estiu de 2020. Per exemple veure: https://www.eldiario.es/catalunya/llegada-temporeros-confinamiento-lleida-durmiendo_1_5972701.html.

També, en altres parts de l'Estat s'han produït acusacions similars. Fins i tot en l'àmbit internacional:Veure https://www.okdiario.com/internacional/cepa-del-coronavirus-originada-temporeros-espana-podria-ser-origen-segunda-ola-europea-6360768

https://www.france24.com/es/20200726-españa-coronavirus-lleida-temporeros-brotes.

(7) Amb l'arribada de la covid-19, l'estratègia de l'Estat ha estat protegir els seus funcionaris, instaurant dures cites prèvies i tancant temporalment les oficines de l'administració. Amb això s'ha perjudicat notablement i ha deixat en situació d'indefensió i de total precarietat a immigrants i part d'autòctons. Els casos més greus s'han donat en oficines d'estrangeria, atur i jutjats. Per una necessària cita d'estrangeria s'ha arribat a pagar en el mercat corrupte 500 euros.

El cas dels empadronaments és potser més greu. El padró (llistat dels quals viuen en un municipi) és una eina essencial per a la planificació de l'ajuntament. Per als migrants és condició imprescindible per a obtenir la targeta sanitària, el col·legi dels fills i, més endavant, el permís de treball i residència. Una llei per a tot l'Estat que en la pràctica cada municipi aplica com vol. El problema real és que els ajuntaments volen només persones que puguin pagar el molt car habitatge d'Espanya, res de pobres, especialment si són emigrants i posen molts obstacles a l'empadronament.

(8) La Vanguardia, 11/juliol/2021, pàgina 3, internacional, "El suïcidio demográfico de Europa"