El PROCÉS CATALÀ: LA VENJANÇA DE L'ESTAT

Aquest article s'ha redactat basant-se en els fets que hi han succeït, sobretot a Catalunya, fins a l'octubre de 2019.

Proletaris de tots els països, uniu-vos!

El PROCÉS CATALÀ: LA VENJANÇA DE L'ESTAT

Les mobilitzacions contra la sentència del Tribunal Suprem  Espanyol condemnant en total a quasi 100 anys de presó als dirigents polítics del Procés, ha demostrat, per una part el tarannà brutal i  venjatiu d'aquest Estat i, per l'altra, que l'independentisme català (malgrat la traïció de la seva direcció i totes les maniobres dels que des de dins volien paralitzar el moviment) segueix essent molt fort i amb una potent capacitat de mobilització.

Aquest cop les mobilitzacions contra la sentència i la repressió  no sols han estat a Catalunya. Petites però importants manifestacions s'han fet a tot l'Estat: País Basc, Madrid, Alacant, Saragossa, Andalusia,... En moltes també s'expressava  que la sentència i la repressió contra el Procés podria aplicar-se contra altres moviments (contra els stop-desnonaments, per exemple).

La marxa a l'Aeroport del Prat (que va provocar l'anul·lació de més de 150 vols en poc més d'una hora), els talls de carreteres i ferrocarrils, i sobretot les marxes de centenars de milers de persones que van literalment envair Barcelona, i les successives nits que alguns recorden com la "Rosa de Foc" (*1) demostren que l'anhel independentista d'una bona part de la població catalana continua molt fort i que les queixes pel tracte que reben de l'Estat poden haver arribat, a un punt de no retorn. Tot això, no ho oblidem!, enmig d'una crisi econòmica de la qual no hem sortit i ja entrem en una altra, i d'un Estat Espanyol en total descomposició en la què s'ha batejat com "segona transició".

Hi ha canvis, però...

En determinats moments històrics, la consciència de les masses avancen molt més de pressa. Això els hi ha passat als independentistes catalans. Fa no gaire més d'un any  molts aclamaven a la policia catalana. "És la nostra policia". Ara els Mossos ja són part de la policia repressora de l'Estat, son "forces d'ocupació", formen part dels sàdics i brutals repressors i torturadors, els que peguen amb ferotgia dins i fora dels furgons, els que vexen a les joves detingudes, els que han provocat centenars de ferits aquests dies,...

Les barricades tanquen els carrers, però obren el camí al futur  

                                                                                   (pintada feta al Maig Francés de 1968)

"... Aquests "excessos" són molt necessaris [...] Volem dir-ho amb tota la franquesa: A tots els poblets es necessita un breu període de terror. Si no és així, és del tot impossible aixafar les activitats dels contrarevolucionaris al camp i derrocar el poder dels shenshi. Per a corregir un error, s'ha de sobrepassar els limits justos. Si no és així l'error mai es corregirà ..."

Mao Tsetung. Investigació del moviment dels pagesos  de Yunan, els anomenats "excessos". Obres escollides. Llibre 1, pàgines 24 i 25..

"La violència  és la partera de tota societat  vella, prenyada d'una de nova.

Karl Marx. El Capital, llibre 1. En aquest llibre i a molts altres, tant Marx com Engels mostren l'imprescindible i omnipresent paper de la violència en els canvis socials i a l'història de la humanitat.

També hi ha canvis relacionats amb la violència. Principalment en els joves. Molts d'aquests ("desencisats, anarquistes i apolítics", com els va nomenar un portaveu del sistema) han vist que no hi ha treball  (l'atur juvenil és oficialment superior al 33%) i el poc que es troba és molt precari, no es poden emancipar per l'alt cost  de l'habitatge que puja sense fre, les taxes acadèmiques estan a l'abast de poques famílies, amb problemes seriosos per arribar a la fi de mes, i ... no hi ha perspectives de millora. Veuen  un sistema en descomposició que s'ha tret la careta, han vist com l'Estat aplicava la seva brutal violència judicial i policial, i han reaccionat amb violència.

Empresaris, polítics, la mateixa direcció burgesa  del moviment,...  i bona part dels mobilitzats han cridat i criden contra la violència. "Som pacífics", "som un moviment pacífic" han repetit innumerables vegades. La burgesia catalana té molts motius per a témer la violència de la classe obrera i del poble català. A més, traídors al moviment han dit i repetit que no és l'hora, hem d'esperar a acumular forces. Però la violència s'obre camí i és necessària. Els joves poden excedir-se, però han d'aprendre per altres moments en els quals hauran d'exercir la violència revolucionària per tal que hi hagi canvis de veritat. S'ha de recordar que l'any 1936, el poble de Barcelona i altres llocs va poder resistir i fer front a la insurrecció militar per tenir experiències prèvies. La CNT va haver d'enfrontar-se a mà armada amb la patronal que volia eliminar físicament als seus dirigents. Ja en 1931 diverses revoltes anarquistes, totes fracassades i que van acabar en la mort de molts dels revoltats,  I  sobretot la insurrecció de 1934, a Astúries però també en part a Catalunya, van ser dures però molt bones lliçons per la classe obrera i els pobles. La gimnàstica revolucionària. A la revolta de la fi del franquisme també va aparèixer amb notorietat la violència popular. I també va ser necessari aprendre a utilitzar-la.

Aquest és un primer pas que molts joves han donat, segur que en seguiran altres. Han d'aprendre, entrenar-se en la lluita, és normal i licit que en molts moments s'excedeixin, ...

I podem veure diferències en les escridassades al diputat d'ERC, Gabriel Rufian (als crits de fora i botifler -traïdor- el van expulsar d'una manifestació) . En altre moment, també fou escridassat un dels representants d'aquest partit al Parlament de Catalunya, José Rodriguez. Dies abans portaveus d'ERC van criticar a l'ANC i als CDRs per voler ser un contrapoder  al convocar mobilitzacions. ERC cerca desesperadament obtenir la Presidència de la Generalitat i per aconseguir-ho es mostra submisa davant de l'Estat i dóna suport al Partit Socialista, que es Estat Espanyol com no n'hi ha cap (recordar per exemple la creació dels GAL, intentant obtenir favors d'aquest Estat a canvi de frenar el Procés. Esquerra Republicana ha jugat la carta de la negociació amb el Govern Central, a la baixa i sota el xantatge del seu cap, Oriol Junqueras, a la presó. Tot veient l'experiència del País Basc, aquest és un camí sense sortida. L'Estat Espanyol exigeix la rendició total i absoluta, el penediment i té un sentiment de revenja molt fort. Roma no paga als traïdors.

L'experiència passada

Pocs dies abans de fer-se pública la sentència del Procés, 7 joves van ser detinguts en una operació que ens recorda moltes altres típiques de l'Estat. Per fer por i "escarmentar", fan a "bombo i platillo" una operació-muntatge d'un suposat grup terrorista que es prepara per a fer atemptats. Ja ho van fer en l'anomenada Operació Dixan contra uns suposats islamistes. Encara més similituds va tenir l'any 1992 l'Operació Garzón per aturar les protestes contra els Jocs Olímpics de Barcelona. S'inventen un grup terrorista, que suposadament vol començar a atemptar amb explosius casolans (normalment d'aquests explosius només presenten com a prova productes de neteja que podem trobar per tot arreu). L'objectiu és crear por, intentant aturar la lluita.

A part dels 7 joves detinguts dies abans, han intentat criminalitzar i presentar com a grups terroristes a la CUP, als joves independentistes d'Arran, als CDRs i a Tsunami Democràtic. Posteriorment a l'inventat grup terrorista organitzat, també, com ja van fer al País Basc amb la Kale Borroca. parlen de "l'entorn" per a justificar elevades penes de presó a tots els que defensen el Procés. Tots són terroristes.

Un Estat en descomposició

La descomposició de l'Estat és brutal. Incapacaç de donar sortida a les reivindicacions catalanes, només repressió, una bestial repressió: més de 700 ferits, dos-cents detinguts, acusacions falsificades, incriminació d'organitzacions senceres, prohibició a TV3 i al Parlament de Catalunya de parlar de determinats temes,... Tot això, no ho oblidem!, dins d'una crisi econòmica de la qual no hem sortit i estem entrant en una altra, i d'un Estat Espanyol en total descomposició i incapaç de donar sortida als greus problemes d'àmplies masses. La situació és tan precària que els representants polítics no han estat capaços de formar un govern de l'Estat minimament consistent i, enmig de durs retrets s'han avocat a unes noves eleccions. La situació catalana ha estat l'eix de la campanya electoral, impedint encara més qualsevol intent de sortida al conflicte. També, per la seva part, la Generalitat de Catalunya, ha deixat d'exercir les seves competències i tractar el dia a dia. A Barcelona i a Madrid el desgovern és la norma.

La total y bona coordinació dels Mossos amb la resta de la policia de l'Estat en la repressió a la violència dels joves ha estat destacat tant pel ministre de l'interior espanyol (Fernando Grande Marlaska), com per un portaveu del PSC i pel conseller d'interior Miquel Buch. També Pedro Sánchez parla de "Coordinació exemplar" (declaracions 19/10), i quan Torra manifesta el seu disgust per la bestial repressió i demana una investigació interna dels Mossos (tots els diaris 29 octubre), el President Espanyol es nega a parlar amb el de la Generalitat i li diu que abans condemni la violència dels joves i defensi a la policia.

Les declaracions dels mateixos mercenaris policials fan posar els pèls de punta. Pocs dies abans les declaracions del general Garrido, responsable a Catalunya de la Guàrdia Civil, va fer que el Govern de la Generalitat demanés el seu cessament immediat. Els dies de la revolta dels joves, els sindicats policials demanaven més coordinació policial. Determinats jutges volen més castic pels revoltats. En moments com aquest de crisi, els aparells de l'Estat agafen vida pròpia.

Els apagafocs

Com sempre, hi ha els que promouen la conciliació amb l'enemic; els que procuren que la lluita no sobrepassi determinats límits i que no molesti massa al sistema; els que diuen que no hi ha condicions i que hem d'esperar a acumular forces, que ara no toca rebel·lar-se; també els que busquen només el seu profit individual.

Hem analitzat abans el cas d'ERC. També s'han vist intents de paralitzar les mobilitzacions des de dins com en  l'ANC. L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, estava més preocupada pels danys al mobiliari urbà que pels patiments de les víctimes de la repressió. Podemos, que en algun momeni va defensar el dret d'autodeterminació i va demanar una solució política i no judicial del conflicte, es va tirar enrere i va defensar la Constitució Espanyola quan va veure la possibilitat d'entrar en el govern d'Espanya. Sectors empresarials i polítics, en principi favorables o simpatitzants del Procés, queixant-se del perjudici que provocava els fets violents. Sectors dels CDR's i de la CUP expressaven la por a sobrepassar determinats límits.

La burgesia catalana que ha dut la direcció del Procés és conscient per experiència pròpia, que el seu enemic més fort és el proletariat i té molta por a les revoltes populars, En el passat segle XX va necessitar en més d'un moment l'auxili de la repressió de l'Estat per aturar aquestes revoltes i solucionar els seus problemes.

Política independent del proletariat

El problema de les nacionalitats històriques és recurrent i s'aguditza en els períodes de crisi de l'Estat Espanyol. Els marxistes-leninistes-maoistes ens refermem en:

1) Estem en la crisi final de l'imperialisme i el que tenim a l'ordre del dia és la revolució proletària. Les superpotències imperialistes USA, Xina i Russia i les potències imperialistes es preparen per la guerra i ja lluiten per un nou repartiment del món. O la revolució mundial atura la guerra o la guerra potenciarà la revolució. Cal doncs, que el proletariat i els pobles del món s'aixequin contra els imperialistes i els seus lacais, cap a una nova societat que acabi amb tota mena d'explotació i opressió. Aquest marc és l'únic que pot assegurar una veritable llibertat pel poble català.

2) Reiterem el dret que tenen les nacions a la seva autodeterminació i a la separació estatal. L'Estat Espanyol és una presó de pobles i aquests tenen tot el dret a separar-se.

3) No es pot admetre una condemna per intentar exercir aquest dret a l'autodeterminació. Condemnem sense pal·liatius la venjança de l'Estat Espanyol i la seva repressió. Hem lluitat i lluitarem per la llibertat de tots els presos polítics, i en  favor de les víctimes de la repressió d'aquest Estat criminal i en descomposició al què cal destruir.

4) Aquests dies, en mitjans d'esquerra ha circulat un vídeo on un dels encausats, Jordi Turull ataca el bloqueig de Parlament de Catalunya pel moviment de l'15-M i diu textualment: "Les lleis s'han de complir", mentre envia a la presó a diversos joves catalans per la seva protesta, És evident la hipocresia de la burgesia catalana i els seus representants. Però, no es pot admetre cap condemna de l'Estat per exercir un dret com el d'autodeterminació. Ja tindrà el poble català ocasió de condemnar i fer justícia dels crims de la seva burgesia.

5) Una cosa és reconèixer el dret d'autodeterminació, és a dir el dret d'una nacionalitat sense Estat a separar-se i a tenir un estat propi, i una altra l'alternativa de la classe obrera en aquests moments històrics. És necessària una política independent del proletariat català i del de tot l'Estat. I això només pot venir a través d'un partit propi, un partit que sintetitzi tota l'experiència revolucionària del proletariat i dels pobles, un partit marxista-leninista-maoista que dirigeixi a la classe cap a la presa del Poder mitjançant la guerra popular i després, mitjançant successives revolucions culturals avançar a un sistema sense explotats ni oprimits, l'únic que pot assegurar la llibertat total del poble català.

6) En aquest moment històric no hi ha cap alternativa: o revolució socialista dirigida per la classe obrera o cop d'Estat dirigit per la burgesia o alguna de les seves fraccions, amb el suport d'un o més imperialismes.

Per als explotats i oprimits no té sentit lluitar per un Estat català dins de la Unió Europea, dirigit pel seva burgesia i sota les botes imperialistes. És "más de lo mismo". O pitjor, ja que l'imperialisme voldrà alguna cosa a canvi del seu  "suport" ·

7) Tampoc significa un avanç la supressió dels borbons i de la seva monarquia. Ara ja no és època de passos intermedis, és hora de lluitar per la revoluió socialista, de començar la guerra popular fins a la presa de poder.

D'altra banda, la repressió de l'Estat ens obliga a tots a potenciar els organismes antirrepressius i de solidaritat, Aquesta és una tasca important que no cal menysprear. Recordem, per exemple, el paper dels presoners de la Revolució d'Astúries en la formació de Front Popular a 1935-1936

Maearmadademasses@blogspot.com                                           Gener 2020

Notes

(* 1) ROSA DE FOC. Rosa de foc. El nom es refereix a la setmana tràgica de 1909, quan el poble de Barcelona es va aixecar contra el reclutament per a la guerra del Marroc i Barcelona semblava una rosa de foc a causa dels incendis, principalment de convents i esglésies, al considerar els revoltats que l'Església catòlica i els seus privilegis era una de les causes principals de la seva penosa situació. Després, es va emprar aquest terme per referir-se a la ciutat en altres aixecaments populars. En més d'una ocasió, els militars van bombardejar la ciutat des del castell de la muntanya de Montjuïc com a represàlia i per frenar alguna d'aquestes revoltes.