LA GRAN BURGESIA ESPANYOLA I CATALANA SÓN ENEMIGUES DEL POBLE CATALÀ. L'IMPERIALISME ÉS L'ENEMIC DELS POBLES DEL MÓN.

(Publicat en SOL ROJO 45, www.solrojo.org)

“Només ara és evident per tots que la burgesia nacional no aspira a alliberar al seu poble del jou nacional, sinó a la llibertat d'extreure d'ell guanys, a la llibertat de conservar els seus propis privilegis i capitals

Només ara és clar que l'alliberament de les nacionalitats oprimides és inconcebible sense trencar amb l'imperialisme, sense enderrocar a la burgesia de les nacionalitats oprimides, sense que el Poder passi a les masses treballadores d'aquestes nacionalitats. (…)

D'aquesta manera, la Revolució d'Octubre, en acabar amb el vell moviment burgès d'alliberament nacional va inaugurar l'era d'un nou moviment, del moviment socialista dels obrers i camperols de les nacionalitats oprimides, dirigit contra tota opressió i, per tant, també contra tota opressió nacional, contra el Poder de la burgesia, de la `pròpies i de l'estranya, contra tot imperialisme en general”

 (Stalin. La revolució d'Octubre i la qüestió nacional. 1918) 

En els últims anys s'han produït grans mobilitzacions de masses a Catalunya, milions de persones han participat en aquest moviment de masses dirigit per la burgesia catalana. Demostrant una vegada més la debilitat de l'imperialisme espanyol, de la seva profunda crisi política, econòmica i moral.

A partir de 2011 se succeeixen massives mobilitzacions en tot l'Estat, la manifestació del 15 de maig de Madrid serà l'origen del Moviment 15-M. Al costat de la lenta desmobilització del que va ser el 15-M, a Catalunya la mobilització per la independència de Catalunya s'ha mantingut durant tots aquests anys. En aquest temps, el poble català no ha cessat de lluitar i així s'han succeït les vagues, mobilitzacions contra el desmantellament de la sanitat, de l'educació pública, contra les retallades socials, en defensa del català, contra els desnonaments, lluites que s'han donat conjuntes amb el moviment independentista. En alguns casos la radicalitat d'aquestes mobilitzacions han arribat fins i tot a prendre la forma de guerrilla urbana, com en la vaga d'universitaris de febrer de 2012 o en la vaga general del 29-M de 2013. Cal destacar que les lluites de les masses per les seves reivindicacions han anat en paral·lel a la lluita per la independència i no sempre juntes. Que el moviment obrer en la seva major part ha estat al marge de la mobilització independentista. Un exemple ha estat la vaga general del dia 3 d'octubre, on les forces independentistes portaven banderes independentistes catalanes mentre que en els blocs obrers dels sindicats convocants (CGT, CNT) no es veia cap bandera catalana. Vaga que va comptar amb dues convocatòries, la dels sindicats CGT, CNT i la dels representants de l'aristocràcia obrera (CC.OO. i UGT) al costat d'empresaris catalans, anomenada “vaga del país”. El proletariat també existeix en Catalunya, encara que als revisionistes i la burgesia els hi pesi.

Qui dirigeix el moviment independentista? 

La direcció del moviment independentista català està a les mans dels representants de la gran burgesia catalana. Són els mateixos que van participar en l'elaboració de la Constitució espanyola de 1978 (Miquel Roca per part del Pacte democràtic per Catalunya), els mateixos que porten pactant i sostenint als diferents governs centrals del PSOE o del PP. Els mateixos que han aplicat tot tipus de retallades, i cal no oblidar que les retallades van començar a Catalunya, fins i tot abans que en la resta de l'Estat, de la mà de Convergència Democràtica de Catalunya. Coneixem el que ha fet la Convergència de Pujol i Mas, per exemple destruint la sanitat catalana i imposant-li una estructura mafiosa al servei dels seus "negocis", o sobreexplotant als immigrants en les falses cooperatives de la indústria càrnia de Vic.

La corrupció de Convergència és tan escandalosa que obligà al canvi de nom del Partit (Convergència es va convertir en l'actual Partit Demòcrata Europeu Català, 
les sigles del qual són PdeCAT) i al fet que el procés independentista aparegui com dirigit per organitzacions ciutadanes (ANC i Òmnium) i no per polítics.

En les mobilitzacions d'aquests anys les organitzacions independentistes no han fet cap esforç per mobilitzar la immigració clàssica i encara menys la més recent. La Generalitat, governada per les forces independentistes, incomplint fins i tot les resolucions del Parlament català en aquest aspecte, s'ha negat a desobeir l'Estat i ha aplicat sistemàticament les lleis de l'Estat espanyol (la tan nefasta i criticada Llei d'Estrangeria) als més d'1.000.000 de residents estrangers que viuen i treballen a Catalunya. Segurament perquè no tenen dret al vot, i per tant no conten per als polítics burgesos, perquè la burgesia catalana, com totes, és racista i xenòfoba, i també perquè és conscient que portar a la lluita política a la part més baixa de la classe obrera és un problema per la burgesia catalana, i per a totes, com ja ha passat en altres moments de la història de Catalunya.

La catadura moral d'aquests individus s'ha demostrat després del referèndum, les masses han donat la cara, s'han enfrontat a la policia del vell Estat, s'han comptabilitzat gairebé 1000 ferits que han requerit ingrés hospitalari, perquè Puigdemont, President de la Generalitat, davant l'ofensiva de l'Estat espanyol, l'aïllament internacional, es desdigui, “no es vegi en cor” de proclamar el nou Estat català i cridi a negociar. 
De la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), els anomenats antisistema per la premsa de la gran burgesia, estan complint el paper d'embellir el “Procés” creant falses il·lusions al poble català i contenint les mobilitzacions de les masses. Així és recurrent el discurs del camí pacífic i la no-violència.

 
El camí del referèndum

 
En les eleccions pel Parlament de l'autonomia catalana del 27 de setembre de 2016, el front  independentista (PdeCAT-ERC i CUP) van presentar aquestes eleccions com un plebiscit i un substitut del referèndum negat per l'Estat Espanyol. Els resultats van donar una majoria parlamentària al bloc independentista, no obstant això no es va proclamar la independència, sinó que s'aprovava per la via del parlament català un itinerari, que després d'un referèndum, i els suficients vots en favor de la independència, es proclamaria la República catalana. El referèndum ja s'ha realitzat i el govern català s'ha saltat la seva pròpia llei en no proclamar el naixement d'un Estat català en els terminis fixats per la llei que ells mateixos van aprovar.

Els motius d'aquesta marxa enrere i de tornar a demanar un diàleg no són cap misteri. El moviment independentista al servei de la gran burgesia catalana ha tractat per tots els mitjans de trobar el suport d’altres imperialismes, inclòs el suport del sionisme. Enfront d'un Estat membre de l'OTAN, l'espanyol, que no permetrà la independència d'una part del seu territori i que compta amb un exèrcit modern, sense el suport de cap altre imperialisme, l'únic camí que li queda a la burgesia catalana és organitzar a les masses i armar-les, i la gran, la mitjana i petita burgesia temen més al mar armat de masses que a cap altra cosa.

El paper del revisionisme

Els revisionistes han usat unes quantes cites de Lenin i Stalin per atacar les seves posicions i les del MCI sobre la qüestió nacional, per justificar el seu alineament amb la burgesia catalana i el seu treball de posar a la classe obrera darrere de la seva burgesia. 
Tant Lenin, Stalin i el President Mao, són molt clars. Amb la I Guerra Mundial i la Revolució d'Octubre s'obre una nova era per a la humanitat, la de la Revolució Proletària Mundial. L'imperialisme, “reacció en tota línia” (Lenin), ja no permetrà cap nova revolució burgesa, l'únic camí per a les colònies i les semicolonies és la revolució de Nova Democràcia dirigida pel proletariat. Si abans, en l'etapa de lliure competència, tot moviment d'alliberament nacional era revolucionari, doncs es desenvolupava aixafant el feudalisme, després de la Revolució d'Octubre: “Del que es tracta és de donar suport als moviments nacionals encaminats a afeblir l'imperialisme, a enderrocar-ho i no a reforçar-ho i mantenir-ho. Hi ha casos en què els moviments nacionals de determinats països oprimits xoquen amb els interessos del desenvolupament del moviment proletari.” (Stalin). 

A Catalunya la burgesia ha buscat amb obstinació un Estat català en una aliança amb l'imperialisme, amb l'únic objectiu de crear una Catalunya imperialista de tercer ordre, en aliança amb una superpotència o potència imperialista, com a plataforma per a les grans empreses catalanes dins del repartiment del món que s'està produint La gran burgesia catalana té interessos propis i contraris a la classe obrera i el poble de Catalunya, els fets canten, la sortida de Catalunya de sis de les set empreses catalanes de l'Ibex 35, tornen a demostrar que aquesta és part de la gran burgesia imperialista espanyola, aquesta oligarquia formada per l'aliança de capitals de terratinents andalusos i castellans, d'industrials vascos i catalans. Mostrant que amb aquesta direcció el “Procés”, dins d'aquesta disputa entre faccions de la gran burgesia espanyola, té els límits i la perspectiva de la seva direcció reaccionària.

No obstant això, el revisionisme ha cridat a donar suport al “procés” d'independència de forma cega i perquè sí. Els arguments han estat varis, el primer, que Catalunya és un país “oprimit”, cau pel seu propi pes. Catalunya és una nació que ha aconseguit un alt desenvolupament capitalista, on es desenvolupa un capitalisme monopolista, on la gran burgesia catalana com a part de la gran burgesia espanyola participa de l'explotació dels pobles del tercer món, i no un país on el proletariat hagi d'escombrar les tres muntanyes (el capitalisme burocràtic, la semifeudalitat  i l'imperialisme).

Altres arguments de tipus “tàctic”, com el que si Catalunya s'independitza seria un gran cop per l’imperialisme espanyol, deixa de costat que l'Estat no es deixarà perdre el 16% de la seva població i el 19% del seu PIB encara que es facin vint referèndums i votin el 99% dels catalans a favor de la independència. Però a més, oculten una realitat, que l'Estat espanyol ja està en una profunda crisi sent Catalunya una mostra d'això, per no assumir la tasca principal, la reconstitució del Partit Comunista per iniciar guerra popular. En comptes de complir amb aquesta tasca, una altra vegada tornen, tretze són tretze, amb la “transició pacífica” cap al socialisme. Primer un Estat Català i després el socialisme, o un procés constituent per a la resta de l'Estat, on es “democratitzaria” tot el vell Estat i hi hauria millors condicions de lluita per al socialisme. El fet és que per aquesta via la classe obrera arriba a aquesta “etapa intermèdia” sense Partit, sense Front, sense exèrcit, sense nou Poder, és a dir sense res. A canvi uns pocs revisionistes arribaran a llocs dintre del vell Estat, espanyol o català. En definitiva el moviment independentista a Catalunya, mostra una vegada més que només la classe obrera amb el seu Partit és capaç i està disposada a arribar fins al final. Que els revisionistes compleixen el paper de posar a la classe obrera darrere d'una o una altra burgesia. Alguns nous revisionistes ja tenen àmplia experiència en això. Només cal recordar la defensa de Prachandra i les seves “tàctiques” fins a la capitulació final. Després, és fàcil, fer llenya de l'arbre caigut, que si era una traïció, etc.

El que diem els maoistes

Enfront del revisionisme que ha vingut sembrant falses il·lusions, els comunistes portem des del 2011 participant en les mobilitzacions per la independència. Reconeixem i defensem el dret d’autodeterminació de Catalunya, però advertint que els grans enèmics del poble català són la gran burgesia espanyola i la catalana. Que no es conquista la independència ni el socialisme amb un referèndum. Que amb l'actual camí per la independència, en el cas utòpic de conquistar-la, el poble català no té gens que guanyar. Que en la crisi final de l'imperialisme no és possible ni tan sols la poca socialdemocràcia que promet la CUP, ni en un hipotètic Estat català, ni en cap.

Hem denunciat el “Procés” per la seva reaccionaria direcció. És necessari aprendre de la història perquè les actuals lluites de les masses i del proletariat no serveixin per tornar a reeditar un altre “pacte català” (1) o caminar cap a un Estat Català capitalista, amb totes les seves les xacres i misèries per a les masses i al servei d'una minoria. La repressió i la traïció dels revisionistes no detindran la lluita del poble català. La classe obrera necessita el seu Partit Comunista, marxista-leninista-maoista per a preparar i iniciar guerra popular i aixafar tota il·lusió de reforma del capitalisme. El medul·lar de la guerra popular és el Nou Poder, expressant-se ja sigui en l'assemblea popular, els soviets, etc., i la garantia dels drets del poble són l'exèrcit vermell i el poble armat, la milícia. 
____________________________ 
(1) En 1975, es fa públic el “pacte català”. Encapçalen el “pacte”: Jordi Pujol, Josep Pallacxh, Joan Reventós i el PSUC, amb Solé-Barbarà. És a dir els banquers, grans industrials i el revisionisme. El context del “pacte català” és una profunda crisi política i econòmica de l'Estat imperialista espanyol. A la “declaració conjunta” es demana “autogovern” i “llibertats” alhora que es demana la llei de punt final espanyola aprofitant les lluites per “l’amnistia”. El “pacte català” va tenir l'objectiu de contenir la mobilització de les masses, donar una sortida a les seves lluites dins de l'ordre burgès i negociar el lloc de la gran burgesia catalana dins de l'Espanya “democràtica”.