Nota de la traducció: Aquest document és d’una especial complexitat i molt difícil de traduir per 1) la novetat d’alguna de les formulacions i plantejaments que hi trobem, desconegudes per bona part del públic català, i 2) per l’espanyol amb expressions peruanes i, fins i tot, per les referències de les actualitats peruana i llatinoamericana, poc conegudes aquí.
És per això que, existint la versió original a la que tots els nostres lectors podrien acudir, és va decidir no traduir-lo. Malgrat tot, la mort de Mandela i l’abundant seguici d’elogis per part de l’imperialisme i dels seus mitjans de comunicació, a més de la situació al País Basc han fet aconsellable la seva publicació. Demanem disculpes pel retard i per si no hem estat capaços de fer-ho millor.
Proletaris de tots els països, uniu-vos!
AVANÇ DE LA REVISTA SOL ROJO Nº 40:
SOBRE EL PLA IMPERIALISTA DELS
"ACORDS DE PAU"
CONTINGUT:
“LA PATRAÑA” DE LES "CARTES DE PAU"
EL CAS DE SUD-ÀFRICA
ALTRES PROCESSOS DE PAU
NEPAL
“LA PATRAÑA” DE LES "CARTES DE PAU"
"Basant-se en les experiències del Perú amb la “patraña” dels 'acords de pau ', la LOD i el fet que aquesta va ser un pla concebut i dirigit per l'imperialisme ianqui, i basant-se en l'anàlisi de la situació internacional , el PCP va establir que existeix avui un pla mundial imperialista dels 'acords de pau ', amb el qual esperen aniquilar totes les lluites armades revolucionàries, especialment les que estan dirigides per partits maoistes, convertint-los en maoistes 'domesticats', és a dir organitzacions legals burgeses que concilien amb la reacció, participen en eleccions i es fan part del vell sistema d'explotació i opressió (o es converteixen en revisionistes armades fent la lluita armada per 'pressionar ' al vell Estat per obtenir una part del seu poder), com veiem en connexió amb la LOD i la LOI al Perú. Per aconseguir això, els imperialistes esperen que velles posicions revisionistes guanyin influència dins del moviment revolucionari: la vella teoria de 'transició pacífica ', la vella calúmnia del 'culte a la personalitat ', etc ."
(RECOLZAR LES GUERRES POPULARS I LLUITES ARMADES
EN EL MÓN COOMBATEN I AIXAFANT AL REVISIONISME I A L’OPORTUNISME! Moviment Popular Perú, gener de 2012 )
L'imperialisme viu la seva crisi general i última, i tracta de contenir a les masses, a la revolució comunista, sembrant capitulació entre els comunistes i revolucionaris del món a través del seu pla dels "acords de pau". Segueix sent incapaç de fer surar la seva economia . L'economia de la superpotència ianqui està trencada i ara el socialimperialisme xinès està entrant en crisi, com també ho fan les economies del Brasil, Sud-àfrica i l’Índia, entre d'altres, les que segons els economistes burgesos es convertirien en els nous motors econòmics de l'economia imperialista. D'altra banda els pobles del món s'aixequen en contra d'un mode de producció que, com ja es planteja en "El Manifest Comunista", és incapaç de garantir la vida dels esclaus assalariats, alhora que va aguditzant les contradiccions que inevitablement el portaran al seu enterrament el qual serà portat a terme pel proletariat internacional i les masses del món. Veiem doncs com enmig de la guerra imperialista les masses de tot el món, inclosos els països imperialistes, s'aixequen en contra del vell ordre burgès i tant en contra de les superpotències i estats imperialistes de segon o tercer ordre com contra els Estats reaccionaris de els països on es desenvolupa un capitalisme burocràtic. La més alta expressió d'aquestes lluites són les guerres populars i lluites armades dirigides per Partits maoistes, Perú, Índia, Filipines, etc. sent la guerra popular al Perú, dirigida pel PCP i el seu CC, el far i guia de la revolució proletària mundial.
L'imperialisme ha après dels seus errors anteriors, ha entès que no és suficient simplement amb matar als comunistes i al poble revolucionari del Perú (tot i que van fent tot el que poden també per aquesta banda). L'imperialisme ianqui i els seus lacais reaccionaris al Perú van concebre la “patraña” dels "acords de pau", amb l'esperança de:
1) Calumniar al Cap de la revolució peruana ,
2) Transformar al PCP en un partit legal, burgès i revisionista, un partit maoista només de nom, integrat en el propi sistema d'explotació i opressió imperialista. Això era important per als imperialistes, no només per "salvar" el Perú de la revolució, sinó, i potser més important, per a "salvar" el món de la influència perillosa del President Gonzalo i del PCP a nivell mundial, i
3) Desviar les lluites del proletariat i les masses del món perquè aquestes no aixafin i escombrin als Estats imperialistes, perquè no instal·lin la Nova Democràcia i continuïn ininterrompudament amb la revolució socialista fins al comunisme, i per contra s'abracin a la dictadura burgesa sota el mantell del "socialisme del segle XXI" o de la democràcia burgesa.
Aquest és el pla dels "acords de pau", de capitulació i amnistia, de cretinisme parlamentari, que ara difonen amb el suport del nou revisionisme, és a dir, un revisionisme per complir el paper d’instal·lar "partits maoistes" de nom. El pla es va aplicar al Perú amb la “patraña” de les "cartes de pau".
Al 1992 és detingut el President Gonzalo i part del Comitè Central del PCP. Al 1993 la reacció i l'imperialisme al costat de les rates de la Línia Oportunista de Dreta ( LOD ) aixequen la “patraña” de les "cartes de pau". A les presons i amb l'ajuda de l'Estat reaccionari i de l'imperialisme s'estructura la LOD amb un cap propi (les rates Miriam, Morote, la Pantoja, etc.) I una línia ideològica i política revisionista (veure el seu ‘mamotreto’: "Assumir i combatre per la nova gran decisió i definició!", del 1993). El CC del PCP denuncia que les "cartes de pau" son elaborades per l'imperialisme i la reacció (fets confirmats posteriorment per declaracions dels mateixos reaccionaris), que la LOD s'ha estructurat fora del PCP (no hem d’oblidar que aquests elements de la LOD van ser els mateixos que havien estat aixafats en el II Ple pel President Gonzalo i "van quedar secs com pal de galliner"). El PCP es reafirma en la guerra popular. L'imperialisme, la reacció i el nou revisionisme, tant la LOD com el que es dona dins del CoMRI afirmen, per contra, que el President Gonzalo és l'autor de les cartes, que la LOD es trobava en alguns organismes del Partit i que la lluita es donava dins del PCP. Encara avui el revisionista Avakian segueix insistint que les cartes són obra del President Gonzalo per difamar-lo. Per contra, el Partit es reafirma en els principis que des de les presons, en les mans de l'enemic, no es dirigeix res, i que tot militant, el President Gonzalo inclòs, s’ha de subordinar al CC fins que hi hagi un nou Congrés.
Els seguidors de Avakian, així com tot tipus d'altres revisionistes, han aixecat la vella tesi revisionista i contrarevolucionària del "culte a la personalitat" per a 1) atacar el més gran marxista - leninista - maoista viu sobre la faç de la terra, atacar el pensament gonzalo i enfrontar al cap del PCP amb les masses del Perú i del món, dins de la campanya de baixa intensitat de l'imperialisme, principalment el ianqui, d'atacar la guerra popular del Perú i aïllar-la, i 2) soscavar tot el MCI i els Partits Comunistes, atacant la tesi marxista - leninista - maoista dels caps, de la direcció i del pensament guia de la revolució, per tal d’evitar l'aplicació concreta del maoisme a les condicions de cada revolució.
LA “PATRAÑA" DE LES " CARTES DE PAU"
"La utilització de la lluita de dues línies que fa el Comitè del MRI ( CoMRI ) no serveix per a cohesionar el Moviment en base al maoisme i els nostres principis. Concretament el CoMRI s'ha oposat a que la posició del CC del Partit Comunista del Perú arribi en forma clara i directa als partits, organitzacions membres del MRI i a les masses, negant-se a difondre la documentació partidària sobre la defensa de la “Jefatura” i del pensament gonzalo . D'altra banda ha repetit tots els vòmits negres de la reacció i la LOD contra el President Gonzalo, ha difós la falsedat de que "el President Gonzalo estaria darrere de les 'cartes de pau'', dient que no se sap quina és la posició actual del President. El Partit ha marcat diferències públiques amb aquestes posicions revisionistes, després d'haver explicat internament fins al cansament la nostra posició, basada fermament en els principis i en la veritat dels fets irrefutables, de defensa de la nostra “jefatura” davant de qualsevol atac. Per això no estem d'acord amb el CoMRI en com porta a terme la lluita respecte aquest i altres problemes crucials del nostre Moviment. Això no és altra cosa que obrir una àmplia bretxa per afavorir el desenvolupament del revisionisme i reprimir a l'esquerra. Això és practicar el revisionisme i no el marxisme. També considerem necessari reiterar que el MRI és un pas endavant en la reunificació dels comunistes a nivell mundial, però no és la Internacional Comunista reconstituïda. La reconstitució del moviment comunista internacional i la seva expressió orgànica, la Internacional Comunista, no es farà en seminaris, conferències o fòrums, ni entre 'propers i estimats', sinó serà obra dels Partits Comunistes que desenvolupin guerra popular a cada país, tenint com a base les guerres populars de les nacions oprimides. El moviment comunista internacional serà dels comunistes del món, dels maoistes, és una tasca immediata, tenim una gran responsabilitat, que cada Partit compleixi bé la seva tasca. "
(VISCA EL XX ANIVERSARI DEL MOVIMENT REVOLUCIONARI INTERNACIONALISTA! Moviment Popular Perú gener de 2005)
Al 1995 i en contra de la posició del CC del PCP a la revista "Un Món a Guanyar" es fa la següent afirmació: "Fa dos anys, després de patir un dramàtic cop després de la captura del president Gonzalo , una important lluita de dos línies va esclatar en el si del Partit Comunista del Perú". És important recalcar que la posició del CC del PCP va ser que la LOD s'havia estructurat fora del Partit i que per tant la LOD no era part del PCP com afirmava Avakian .
Llavors, segons Avakian:
"Va sorgir el criteri de 'veritat política', una forma d’enfocar el tema que va abandonar els principis i va prendre decisions no sobre la base de 'buscar la veritat en els fets' ni aplicar la nostra ciència revolucionaria per tal d’entendre la realitat, sinó sobre la base del que semblava ser 'útil'. En particular, aquest punt de vista es va usar per justificar la teoria de la “patraña” plantejada per la direcció del Partit Comunista del Perú (PCP), que insistia, contra tota l'evidència disponible, que el President Gonzalo no tenia cap relació amb la Línia Oportunista de Dreta en el Partit i que inclús investigar aquesta possibilitat era la traïció més vil"
(Cita extreta de les cartes del PCR – EUA - 2005 a 2008 a Prachanda)
Avakian en aquest text ja torça la realitat i la deforma com a bon revisionista, la qüestió plantejada no tenia cap relació amb la qüestió de la realitat objectiva, és innegable que hi ha una realitat objectiva. Avakian parla de veritat política per presentar la veritat de classe com una cosa subjectiva i que no dóna coneixement sobre la realitat. La posició dels comunistes és que el comunisme és una ideologia científica, i no una ciència a seques com planteja Avakian. Té caràcter de classe i serveix a una classe: el proletariat.
La veritat objectiva (esdevinguda de la realitat objectiva) és una, ningú ho pot negar: no poden existir múltiples veritats. Però totes les classes socials no tenen les mateixes possibilitats de descobrir la veritat sobre les lleis de la societat, el descobriment de la veritat té uns límits que són l'origen i la posició de classe. Només una classe, el proletariat, quan es constitueix en "classe per a si", en la que els seus interessos van en el sentit de les lleis de desenvolupament objectiu del món, pot descobrir i utilitzar la veritat objectiva, una classe de la qual els interessos van en contra d'aquest sentit no podrà aconseguir-la, i, per contra, s'oposarà a aquesta veritat, l'atacarà, la perseguirà, com ho fa Avakian quan defensa la "veritat" al marge de les classes i dels seus interessos. El que tracta de fer Avakian és conciliar el proletariat amb la burgesia i posar a la classe obrera a la cua d'aquesta. Sobre la base de la seva "veritat objectiva" al marge de les classes i de la pràctica revolucionària del proletariat, tracta que sigui la petita burgesia la que dirigeixi els processos revolucionaris. Segons Avakian tots som iguals davant la veritat objectiva i els intel·lectuals petitburgesos, com el mateix Avakian, poden aportar els seus punts de vista per enriquir el procés revolucionari. El fonamental de les idees de Avakian és la conciliació amb la burgesia.
També hi ha una concepció antagònica entre la concepció de la lluita de dues línies del PCP i el maoisme amb les de Avakian i el nou revisionisme. Per als maoistes hi ha dues classes de lluita: antagònica, que es dóna contra les classes explotadores i els seus lacais, i no antagònica, que es dóna dins les nostres files. En el Partit sempre hi ha lluita de dues línies com a reflex de la lluita de classes en la societat. Quan s'expressen actituds, idees, opinions, criteris, etc. en el Partit, a les files del poble, es porta lluita de dues línies amb l'objectiu de salvar el pacient i que la persona amb problemes avanci, amb la condició que no oculti la seva malaltia per por al tractament, com diu el president Mao. El mètode és la crítica i l'autocrítica. La lluita antagònica es resol amb mètodes antagònics, utilitzar mètodes no antagònics és conciliar amb l'enemic.
El que planteja Avakian en aquest moment, quan qüestiona la posició del CC del PCP sobre la “patraña” és que les diferències amb la LOD s'han tancar amb mètodes no antagònics. Així, quan membres de la LOD són alliberats de les presons per assaltar aparells del PCP amb la col·laboració de la reacció i són aniquilats, Avakian denúncia això com l’ús de mètodes mafiosos. El que planteja Avakian és la conciliació amb el nou revisionisme, l'imperialisme i la reacció. La concepció de Partit de Avakian és contrarevolucionària. Segons Avakian el PCP tenia dos caps, d'una banda el CC i d'altra banda la direcció de la LOD, en contra de la concepció maoista d'un Partit: un cap, una ideologia, la del proletariat, el maoisme i la lluita de dues línies perquè no s'estructuri dins del Partit cap línia oportunista. Del que es tracta és de garantir la direcció proletària de la revolució que és el que Avakian nega.
Sobre la "veritat objectiva" en el cas concret dels "acords de pau" cal aclarir algunes qüestions:
L'any 2008 Rafael Merino Bartet ex assessor del Servei d’Intel·ligència Nacional (SIN) i membre de la CIA davant un tribunal de l'Estat peruà, en el judici contra Fujimori, va donar a conèixer que l'expresident peruà Alberto Fujimori va corregir de puny i lletra la resolució que autoritzava l'afusellament dels líders de "Sendero Luminoso". L'agència EFE va informar llavors que Merino Bartet va mostrar davant la sala un projecte de decret llei, un memoràndum i un comunicat que va redactar, amb data 14 d'octubre de 1992, amb les " normes de detall " per a l'execució. És a dir hi havia pla, la “patraña” va ser part d'un pla de l'imperialisme i de la reacció que va anar de la mà amb el nou revisionisme. El mateix Rafael Merino va reconèixer en el judici ser l'autor de les "cartes de pau". L'imperialisme no volia màrtirs, tenia reservat al president Gonzalo, si hagués traït, el paper que Mandela va complir al seu país.
Part del pla és l'aïllament del President Gonzalo. La reacció va tractar de presentar al president Gonzalo vençut i humiliat. El van disfressar amb un vestit a ratlles i el van presentar engabiat davant el món com si fos una fera. I un cop més va tornar a mostrar la seva condició de comunista, aixafant el pla de l'enemic i cridant amb veu clara i ferma, ple d'energia, a prosseguir amb la guerra popular i superar el revolt, demostrant al món el que és un cap del proletariat, la Prefectura del PCP. Des de llavors ni els membres de les delegacions del Comitè Internacional d'Emergència (CIE), ni Santiago Roncagliolo que arriba a entrevistar Elena Iparraguirre i a d’altres rates de la LOD quan estava elaborant el seu llibre sobre el President Gonzalo l’han pogut veure.
Però com el mateix autor reconeix l'objectiu d'entrevistar Abimael Guzmán va ser sabotejat per les instàncies governamentals. El 2006 Alejandro Cárdenas, fill de Peter Cárdenas Shulte (MRTA), presenta el documental Àlies Alexandre que descriu el seu viatge des d'Alemanya fins a la Base Naval del Callao i l'entrevista que realitza al seu pare ja penedit. Només s’ha mantingut aïllat del món al President Gonzalo.
El 2004 es va fer la farsa de judici contra el president Gonzalo. "El Comerç", periòdic peruà, informa en la seva edició del 5 de novembre del 2004: "quan el jutge Dante Terrel va convidar a les càmeres i als reporters gràfics a sortir de la sala (ja que estava prohibit que els homes de premsa utilitzin aquests equips durant l'audiència), els subversius van alçar la veu per llançar vives a les seves accions terroristes que van costar la vida de milers de peruans. Aquest enrenou va obligar el magistrat a ajornar el judici fins al pròxim divendres 12."
A la premsa espanyola, el diari ABC del dia 6 novembre 2004 publica aquesta informació:
"EL CALLAO (PERÚ). L'audiència inicial del primer judici civil contra el líder del grup armat peruà Sendero Luminoso, Abimael Guzmán, i el seu 'estat major', va durar 10 minuts, en ser suspesa una setmana després el desordre creat pels acusats, que van llançar vives a la lluita armada aprofitant la presència de la Premsa. La sorprenent decisió es va produir després que Guzmán ordenés a la cúpula, integrada per quinze persones, que s'aixequés a l'uníson per donar vives a la lluita armada, a la revolució i a saludar puny en alt a fotògrafs i càmeres de televisió quan aquests es retiraven de la sala.
El president de la sala, el magistrat Dante Terrel, havia suspès segons abans la lectura dels folis del judici per delicte de terrorisme, per a permetre que els mitjans de comunicació audiovisuals abandonessin la sala després d'aconseguir les seves imatges."
L’Agència Perú dóna més detalls del judici:
"Un dels primers incidents el va originar la decisió del jutge Dante Terrel de desallotjar de la sala als periodistes que tenien càmeres de vídeo i càmeres fotogràfiques, desallotjament per al que va donar un recés de 5 minuts.
No obstant això, aquest fet va originar que Abimael Guzmán, Elena Iparraguirre i els seus còmplices aprofitessin el moment en què els periodistes es retiraven per aixecar el puny i llançar vives a favor de la revolució i la lluita armada al país.
'Visca la lluita armada', 'Visca la guerra popular', 'Visca el poble', van cridar a cor.
És així que els magistrats van determinar la sortida de tots els periodistes, dels processats i la suspensió d'aquesta audiència."
Aquestes imatges, editades i manipulades per la reacció, van poder ser vistes a tot el món a través de televisió. El judici es suspèn sense data i quan es reprèn l'Estat reaccionari ha substituït el jutge, del judici ja no es transmet ni tan sols imatges editades i s'acaba amb la farsa de l'audiència pública. L'última vegada que el president Gonzalo va prendre posició públicament va ser en la seva magistral Discurs del 24 de setembre de 1992. No obstant això, d’acord amb l'Estat reaccionari, la LOD presentarà un escrit on el President Gonzalo hauria canviat d'actitud i hauria manifestat que ja no declararia davant cap magistrat en el seu nou procés degut a que aquest procés no tindria la intenció de respectar els seus drets i que, per contra, només es pretendria formalitzar una condemna en contra, amb la nova llei antiterrorista. Aquest és un altre més dels escrits apòcrifs que porta fent públics la LOD en coordinació amb l'imperialisme i la reacció.
Aquests són els fets objectius i la realitat objectiva que concorda amb la posició del CC del PCP sobre les "cartes de pau", que són una mentida, i que la LOD és un grup de capituladors alletats per la CIA. Que la contradicció amb la LOD té un caràcter antagònic i que només es resol amb guerra popular. Aquestes rates que van capitular i es van vendre per un plat de llenties, són els "camarades" dels nous revisionistes i que Avakian defensa com a membres plens del Partit Comunista del Perú i presenta com a dirigents històrics del partit amb els que calia conciliar, tracta a aquestes rates capituladores com si fossin part del poble, de la classe. Avakian i el nou revisionisme no és capaç de veure tot això per la seva posició de classe burgesa que l'incapacita per "buscar la veritat en els fets". Però ell actua, treballa, es ven conscientment a favor de l'enemic. Amb la “patraña” comença a aixecar el cap el nou revisionisme a nivell internacional sota el paraigua de la lluita contra els "dogmàtics", contra el PCP i contra els "irritants" membres del MPP a l'estranger.
Si fem un balanç de la “patraña” és indubtable que amb la col·laboració del nou revisionisme ha tingut cert èxit transitori, però en el fonamental han fracassat.
El Partit Comunista del Perú i el seu Comitè Central segueix avui dirigint la guerra popular sota les condicions difícils del revolt, mobilitzant a la classe i a les masses contra el vell Estat reaccionari i contra l'imperialisme, aplicant el pensament gonzalo per a resoldre qualsevol problema que es presenta en el camí de la revolució.
Amb un petit esforç de memòria podem veure com, en pocs anys, conflictes que portaven desenvolupant-se durant dècades o lluites armades com la del Nepal han acabat a la taula de negociació: Colòmbia (FARC), Filipines (Front Moro), Irlanda (IRA), País Basc (ETA), Palestina, Kurdistan, etc .
EL CAS DE SUD-ÀFRICA
El 1910 les persones negres a Sud-àfrica van ser privades del dret al vot i a la propietat. Més tard, es crea el "apartheid" (separació per ètnies). El 1956 es van crear els bantustans on es confina a la població negra. El Congrés Nacional Africà (CNA), del qual forma part Mandela, s'aixeca, organitza boicots, mobilitza les masses contra l'apartheid. Durant aquestes mobilitzacions de masses Mandela i altres dirigents del CNA són detinguts. El 1960, en el transcurs del desenvolupament del judici la policia sud-africana obre foc contra una manifestació de suport als detinguts. 69 persones són assassinades. El CNA és prohibit, passa a la clandestinitat i dóna el salt a la lluita armada. Nelson Mandela passa per les presons sud-africanes des de 1964 fins a 1990. Durant aquest període la lluita de les masses es va radicalitzant. Al juny de 1976 va ocórrer la massacre d'estudiants de Soweto. El 12 setembre de1977 Steve Biko és assassinat a causa de les tortures sofertes a la sala 619, una mort més de les moltes en els calabossos de Sud-àfrica. Mentrestant Mandela ha canviat. L'empresari Mario Vargas Llosa ho descriu de la següent manera:
"En comptes de suïcidar-se o embogir, com molts companys de presó, en aquests anys Mandela va meditar, va revisar les seves pròpies idees i ideals, va fer una autocrítica radical de les seves conviccions i va aconseguir aquella serenitat i saviesa que a partir de llavors guiarien totes les seves iniciatives polítiques. ( ... ) Va haver de prendre-li molt de temps - mesos, anys - convèncer-se que tota aquesta concepció de la lluita contra l'opressió i el racisme a Àfrica del Sud era errònia i ineficaç i que havia de renunciar a la violència i optar per mètodes pacífics, és a dir, buscar una negociació amb els dirigents de la minoria blanca - un 12% del país que explotava i discriminava de manera iniqua al 88 % restant -, a la que calia persuadir que romangués al país perquè la convivència entre les dues comunitats era possible i necessària, quan Sud-àfrica fos una democràcia governada per la majoria negra."
El 1990 Frederik de Klerk, president del Partit Nacional allibera Mandela, després de diverses trobades i negociacions s'arriba a les eleccions de 1994 on Mandela esdevé president de Sud-àfrica . El 1993 De Klerk i Mandela reben el premi Nobel de la Pau, Mandela posa en marxa la seva política de "reconciliació nacional".
El 1993 la situació és la següent. Per part del poble, la misèria, l'explotació i, com assenyala l'empresari Vargas Llosa : "...la violència de l'Estat, havien creat un clima de rancúnia i odi que presagiava per al país, tard o hora, un desenllaç cataclísmic". Pel costat de la burgesia, Sud-àfrica viu una profunda crisi econòmica i 20 anys d'estancament econòmic, per tant la burgesia necessita pau social i reimpulsar l'economia sud-africana. La veritat és que el "procés de pau" pel costat de la burgesia blanca i la nova burgesia burocràtica negra lligada als aparells de l'Estat, ha servit per contenir l'aixecament de les masses amb relatiu èxit i desenvolupar l'economia sud-africana, és a dir intensificar l'explotació i l'opressió, almenys fins ara.
Pel costat del poble les dades són clares. Amb les dades de l'Informe de 1994 sobre el Desenvolupament Humà de les Nacions Unides ocupava el lloc 93 en termes de "desenvolupament humà" ( o social ). El 5 % de la població era propietària del 88% de la riquesa nacional mentre que, segons el Banc Mundial, la meitat de la població negra no tenia una ocupació formal. L'esperança de vida era llavors de 59,9 anys, el 1995. Avui l'esperança de vida ha baixat als 53,4 anys i segons el " Índex de Desenvolupament Humà" ocupa el lloc 123 de 187 països. Això malgrat el creixement econòmic dels últims anys. Sud-àfrica és considerat dins dels països emergents juntament amb Brasil, l’Índia, la Xina, el seu PNB representa gairebé el 40 % del PNB total d'Àfrica. És el major productor i exportador d'or, platí i crom, i el quart productor de diamants del món. El país produeix 80% del platí mundial i posseeix també el 60 % de les reserves globals de carbó. Sud-àfrica compta amb diverses indústries de fabricació i és el líder mundial en diversos sectors especialitzats, entre ells els de materials rodants ferroviaris, combustibles sintètics i equipament i maquinària minera. No obstant això, gran part de la població no té un accés adequat a aigua corrent, electricitat, educació o sanitat, només hi ha un metge per cada 4.219 habitants, etc. La taxa d'atur oficial és del 25,20%, la real arriba al 45% afectant majoritàriament a la població negra (85%), la taxa d'atur juvenil de la població total (15-24 anys d'edat) és del 48,2%. Segons el Banc Mundial Sud-àfrica té el major coeficient Gini del món, que mesura la desigualtat econòmica dins d'un país, és a dir el país té l'índex de major desigualtat entre rics i pobres del món.
Pel costat de la nova burgesia burocràtica negra els fills de Mandela s'estan disputant la fortuna d'aquest. Ramaphosa, líder del CNA que va participar de les negociacions de pau és avui milionari i membre del consell d'administració de Lonmin, l'empresa britànica propietària de la mina d' Marikana. Khulubuse Zuma, nebot de Jacob Zuma, i Zondwa Mandela, nét de Nelson Mandela, eren els administradors de la mina d'or Aurora i han estat acusats de no pagar als treballadors i de enriquir-se mitjançant la venda d'actius de la mina, etc.
El 16 d'agost de 2012, a la mina Marinaka 40 miners van morir pels trets de la policia, demanaven millors condicions de treball i augment de salaris. La gran majoria de les masses negres segueixen vivint dues dècades després sota l'apartheid.
Podem veure com l'imperialisme i la reacció va aixecar un personatge, i tot un pla, perquè complís el seu paper de contenir la ràbia de les masses i la revolució.
ALTRES PROCESSOS DE PAU
És important veure com l'imperialisme i les seves ONG s'estan movent en els "processos de pau i reconciliació". El 1994 es desenvolupa el projecte Do No Harm - DNH - (en espanyol "No fer mal") per l'equip Collaborative for Development Action - CDA , desenvolupada per l'imperialisme ianqui. Avui l'enfocament de "no fer mal" és l'empleat per totes les ONG que treballen en els "processos de pau". Veiem com l'imperialisme va aprenent i refinant les seves intervencions. Les ONG al Nepal tindran un paper importantíssim preparant les condicions de la capitulació de Prachanda.
L'imperialisme noruec ha tingut i té un paper important en diferents "processos de pau". El govern de Colòmbia i les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) van demanar a l'imperialisme noruec que fos seu de la primera ronda formal de negociacions.
L'Estat noruec ha participat en els "processos de pau" a tot el món. El 1993, es celebren a Oslo (Noruega) i en secret les negociacions per a la declaració que va establir el reconeixement mutu entre Israel i l'Organització per a l'Alliberament de Palestina. L'Estat noruec crearà Unitat de Pau i Reconciliació a la qual destina un pressupost específic per als seus projectes. El 1993 també es presenten les cartes de pau al Perú i al 1993 Mandela rep el Premi Nobel a Noruega. ¿¡ Coincidències?!
Petter Skauen, de l'ONG Ajuda de l'Església Noruega i que va participar en les negociacions entre el Govern i la Unitat Revolucionària Nacional Guatemalenca (URNG), explica que “... hi ha molts noruecs que participen en representacions de la ONU i en ONG’s. Noruega és el país amb més missioners per habitant. hi ha molta feina, una política de compromís i de labors humanitàries". Noruega encapçala la llista de l'Índex de Desenvolupament Humà (IDH) de la ONU. Altres processos en els quals ha estat present l'imperialisme noruec són: Sri Lanka, Mali, Guatemala, els Balcans, Sudan, Filipines i ara a Colòmbia i també, per descomptat en el "procés de pau" del Nepal. És casualitat que Josu Ternera (ETA), perseguit per l'imperialisme espanyol, hagi passat per Noruega?
Noruega compleix el paper d'imperialisme "bo" i de "model" per als pobles del tercer món. Una tercera via entre els imperialismes "dolents" i la revolució comunista. No és d'estranyar que Prachanda posés la meta de la "revolució" al Nepal en arribar a ser la Suïssa d'Àsia (un altre imperialisme "bo"). L'imperialisme "bo" ( Suècia, Noruega, Suïssa, etc.) alhora que es dedica a contenir la revolució pel món també es dedica a participar de manera activa en l'operació militar de l'OTAN a l'Afganistan i en la destrucció de Líbia.
L'Estat Suís és un altre imperialisme que està participant de manera activa en els "processos de pau i reconciliació" com a forma d'intervenir en els països on actua com a mediador - impulsor d'aquests processos. Al seu torn, finança projectes relacionats amb aquests temes. En aquest marc, dóna suport al "programa de promoció de la pau" de les ONG’s suïsses. Com a part de la seva diplomàcia de "la promoció de la pau" ha participat a Guatemala. També participa en el procés de "pau" de Colòmbia . Com a suport al "procés de pau" el Ministre d'Exteriors suís, Didier Burkhalter, va viatjar a Colòmbia i va afirmar que "Suïssa està disposada, si així ho desitgen, a recolzar els esforços postconflicte per a construir una pau duradora a Colòmbia", el viatge del ambaixador incloïen també Perú i Xile. Didier Burkhalter ja va advertir que la cooperació suïssa s’ha de canalitzar en la lluita contra la pobresa i en un ajut al desenvolupament, va dir: "Aquest pas té a veure amb que el desenvolupament respecti els drets de la població, en cas contrari, la inversió esdevé un nou factor d'empobriment". Per tant, part del "procés de pau i reconciliació" també ha de crear les condicions per a les inversions imperialistes. Com a part d'això les ONG s'encarreguen de crear condicions favorables per a les inversions de les multinacionals suïsses, alemanyes, noruegues, sueques, etc. a més de les multinacionals ianquis.
El 2006 es va editar el manual "Pràctica Empresarial Sensible al Conflicte: guia per a la indústria extractiva". La guia elaborada per la International Alert, ONG amb seu a la Gran Bretanya i segons el seu propi manual "dedicada a la construcció de la pau" assenyala que: "L'experiència de les empreses a Angola, Burma, Colòmbia, Indonèsia, Nigèria i a altres llocs demostra que invertir en països inestables planteja una sèrie de riscos de conflicte armat. Projectes petroliers, de gas i miners inadvertidament poden disparar o sostenir la violència, o convertir-se ells mateixos en focus de ressentiment. (...) El conflicte armat imposa una sèrie de costos a les companyies. Un enfocament empresarial 'sensible al conflicte', que busqui evitar aquests costos mitjançant el desenvolupament d'estratègies informades per al maneig de conflictes, és conseqüentment una opció estratègica per als gerents de les companyies. Tant a nivell local, a través de relacions més positives amb els grups d'interès, com a nivell regional i nacional, les empreses poden beneficiar-se de l'absència de conflicte o d'una utilització més efectiva de la inversió mitjançant una comprensió integral de tots els impactes d'aquesta. "A qui està dirigida la guia?: "Pràctica Empresarial Sensible al conflicte: guia per a la indústria extractiva és una guia per operar en societats en risc de conflicte armat i està dirigida a gerents de les filials que treballen en tot un rang d'activitats empresarials, i també al personal dels departaments de seguretat, relacions exteriors i acompliment social de les cases matrius de les multinacionals".
Requadre : Costos del conflicte per les empreses
Despeses directes Exemple
Seguretat Pagaments més elevats a forces de seguretat estatals o privades; temps d'empleats que es gasta en la seguretat
Riscos Assegurances, pèrdua de cobertura, entrenament especialitzat del personal, mobilitat reduïda i majors costos de transport
Material Destrucció de propietats o d’infraestructura
Oportunitat Interrupció de la producció , retards en importacions
Capital Increment del cost de consecució de capital
Personal Segrest, mort, lesions físiques; estrès; dificultats per a contractar empleats; salaris més elevats per compensar el risc; cost del temps de gerència invertit en protegir el personal
Reputació Campanyes de boicot dirigides als consumidors, preu d’accions, qualificació de riscos, pèrdua de competitivitat
Litigis Processos legals costosos i perjudicials
Despeses indirectes Exemples
Humanes Pèrdua de vides, salut, capacitat intel·lectual i física
Socials Debilitament del capital social
Econòmiques Perjudici a les infraestructures financeres i físiques, pèrdua de mercats
Ambientals Pol·lució, degradació, esgotament de recursos
Polítics Debilitament d'institucions, de l'estat de dret, i del govern
Font : adaptat de Nelson , J. (2000) El Negoci de la Pau: El Sector Privat com a Soci a la Prevenció i Resolució del Conflicte (Londres: International Alert, International Business Leaders Forum i Council on Economic Priorities).
Aquesta guia i tot el treball d'investigació va ser costejat pel Swiss Department for Foreign Affairs, Human Security Division; UK Department for International Development, Conflict and Humanitarian Affairs Division; Foreign Affairs Canada, Human Security Programme, i Swedish SIDA.
Tot un manual per saquejar les riqueses dels països del Tercer Món tractant de contenir les lluites de les masses per vies pacífiques (i estalviar costos) i disputar esferes d'influència a la superpotència ianqui i al socialimperialisme xinès.
En els diferents "processos de pau" també hi ha col·lusió i pugna entre les superpotències i potències imperialistes. Noruega, Suïssa o Alemanya estan complint el paper que no pot fer la superpotència ianqui, presentar-se com a mediadors i impulsar els processos de pau. Encara que l'enfocament de les intervencions de "no fer mal" neix a les universitats ianquis, ho estan aplicant ONG's i organitzacions estatals relacionades amb altres imperialismes que no provoquen el mateix odi i rebuig de les masses de tot el món que genera la superpotència ianqui. I si bé hi ha col·lusió entre els imperialistes quan es tracta de contenir les lluites de les masses, els imperialismes alemany, noruec i suís que estan implementant els "processos de pau" amb la superpotència ianqui, també hi ha pugna entre tots els imperialistes, incloent el socialimperialisme xinès, i contra l'imperialisme ianqui al qual estan disputant els mercats .
A la Conferència Internacional per promoure la resolució del conflicte al País Basc van participar entre altres Gerry Adams, el " Mandela irlandès", i clau en els acords de Pau de Belfast el 1998. La Conferència està promoguda per Berghof Foundation, Conciliation Resources, The Desmond and Leah Tutu Legacy Foundation, el GIC, Lokarri amb l'objectiu de promoure un procés de pau " inclusiu".
Concilien Resources (CR) va ser part activa en la negociació i el "procés de pau" entre l'Estat filipí i el Front Moro (2012) . A Bolívia, al costat del feixista Evo Morales, l'imperialisme alemany impulsa el Programa de Suport a la Gestió Pública i Descentralitzada i Lluita Contra la Pobresa de la Cooperació Tècnica Alemanya (PADEP/GTZ) (2009), el seu objectiu és la "transformació pacífica dels conflictes socials i polítics". També aquí apareix el concepte d'inclusió com a meta del treball de la fundació: "Després d'un difícil procés d'elaboració de la Constitució i les negociacions sobre l'autonomia i el règim electoral, les eleccions de finals de 2009 i principis de 2010 van consolidar la majoria política del MAS [ Moviment al Socialisme ]. Això també va definir els reptes del futur: a saber, continuar les reformes previstes d'una manera inclusiva i posar-se d'acord sobre el marc jurídic per a les disposicions constitucionals respectant l'imperi de la llei.". "És evident que la qualitat de la transformació de Bolívia dependrà del pluralisme i la inclusivitat del procés, pretenem fomentar la capacitat per transformar els conflictes i participar en el diàleg i la reflexió més enllà de les negociacions al voltant de la situació política immediata". A més, per iniciativa del Programa de Suport a la Gestió Pública Descentralitzada i la Lluita contra la Pobresa (PADEP) de la Cooperació Tècnica Alemanya (GTZ) , es constitueix un equip tècnic especialitzat en l’assessorament per a la "gestió constructiva de conflictes i cultura de pau" en el seu Component "Gestió constructiva de conflictes" que, des de 2007, és executat pel consorci COM - Berghof - GOPA. Gestió constructiva de conflictes, democratització, inclusivitat, és a dir conciliació dels antagonismes de classe.
Berghof Fundation: segons la seva pròpia documentació es proposa aconseguir una "pau duradora" en situacions de conflicte. Està present o ha intervingut en països com el Líban, el Iemen, Bolívia, Colòmbia, Tailàndia, l’Índia, etc. En el seu manual "Capacitació en Transformació de Conflictes" s'explica la importància que han anat adquirint les ONG’s en les últimes dues dècades: "En els últims vint anys s'ha produït un important increment en les activitats relacionades amb la prevenció de conflictes i la construcció de pau, a tots els nivells, involucrant activistes locals, organitzacions internacionals de la societat civil i diplomàtics, entre d'altres actors. La capacitació en gestió i resolució de conflictes s'ha convertit en una part molt important per a la prevenció de conflictes i en les activitats de construcció de la pau."
A més, s'informa de quines són les principals institucions que a nivell internacional formen als activistes de la "pau ", sent majoritàriament ianquis:
"En general, és possible distingir instituts de capacitació professional, que s'especialitzen en cursos de formació elaborats a mida, i organitzacions en què la formació és una peça de les seves estratègies (vegeu també Arajärvi 2007). Exemples del últim (proveïdors de formació professional que sovint tenen un component de consulta estratègica i d'anàlisi) són la ONG amb base als EUA CDR Associates, l'organització internacional Coverdale Institute, l'organització Trascend de Johan Galtung situada a diversos punts d'Europa i EUA (particularment, l'Institut de Romania per a la Recerca i la Formació en Acció de Pau, PATRIR, per les sigles en anglès), responding to Conflict del Regne Unit o Partners for Democratic Change (centrada, principalment, en el sud-est d'Europa). Exemples del primer (organitzacions de resolució de conflictes, que també ofereixen cursos de formació quan les circumstàncies ho requereixen) són l'ONG dels EUA Search for Common Ground, Conciliation Resources i Internacional Alertdel Regne Unit i Centre for Conflict Resolution de Sud-àfrica.
Existeixen, a més, formadors freelance [independents] amb diferents especialitats. Molts formadors (també coneguts com a practicants experts) estan afiliats a centres acadèmics, com ara Harvard Law School i Program on Negotiation (PON), l'Institute for Conflict Anàlisi and Resolution (ICAR) de la Universitat George Mason dels EUA, l'institut holandès Clingendael Institute for International Affairs, l'Austrian Study Center for Peace and Conflict Resolution i el Centre for Conflict Resolution de la Universitat de Bradford del Regne Unit, entre d'altres.
Un recurs molt útil per explorar aquest ampli camp és el directori d'organitzacions de resolució de conflictes publicat pel Centre Europeu per a la Prevenció de Conflictes, que es va actualitzar el 2005. Les plataformes nacionals i les organitzacions – les xarxes proporcionen també un bon accés als recursos de formació i als cursos: entre ells es troben l'Association for Conflict Resolution dels EUA, el Conflict Resolution Consortium de la Universitat de Colorado i la seva pàgina web amb recursos, la plataforma alemanya Plattform Zivile Konfliktbearbeitung, la Swiss Peace Foundation, l'European Initiative for Peacebuilding, o INCORE i INTRAC del Regne Unit." The Desmond and Leah Tutu Legacy Foundation, segueix treballant a Sud-àfrica en l'obstinació de la "reconciliació nacional".
Com podem veure els mateixos noms es van repetint en els diferents "processos de pau". Veiem com es coordinen l'imperialisme, els capituladors i la reacció en tots aquests processos perquè els Partits Comunistes i les organitzacions revolucionàries capitulin i com l'imperialisme ha anat afinant les seves actuacions.
NEPAL
L'any 2001 és quan es redefineix el paper de les ONG en el seu treball internacional. Al Tom I de "Pràctiques sensibles als conflictes i a la pau: contribucions conceptuals i exemples d'aplicació" elaborat per encàrrec del Ministeri Federal de Cooperació Econòmica i Desenvolupament (BMZ - Alemanya ) per al seu treball a Colòmbia es llegeix:
"Mentre abans, la cooperació al desenvolupament va ser definida com una activitat no política – tot i que la motivació d'oferir fons per al desenvolupament sempre ha estat política -, al principi del nou mil·lenni es va començar una redefinició del desenvolupament en el context de les estratègies nacionals i internacionals de seguretat (Duffield 2001). Un exemple és la reserva de certs fons de desenvolupament per a 'combatre les causes estructurals del terrorisme' per uns governs donants després dels atacs de l'11 de setembre 2001. Alhora, les organitzacions de desenvolupament van començar a assumir un paper més actiu en les fases de 'preconflicte' i 'postconflicte', complementant i parcialment reemplaçant els esforços diplomàtics de solucionar aquests conflictes. Exemples inclouen el paper de la comunitat internacional a Kosovo i Timor de l'Est, però també la reconstrucció postconflicte a Angola, Libèria i Guatemala."
El 2003 les ONG comencen a operar al Nepal sota aquest nou enfocament.
Celebrada la II Conferència Nacional del Partit del PCN(m) a "Un Món A Guanyar" (2001) i coincidint amb la redefinició del paper de les ONG per l'imperialisme, apareix una entrevista a Prachanda que resumeix el contingut i acords de la Conferència. El mateix Prachanda afirma que:
"El tema principal de la Conferència va ser la síntesi ideològica a partir dels últims cinc anys d'experiència de la Guerra Popular i l'esbós de la futura direcció de la Guerra Popular. La conferència va triomfar de ple en aquest sentit, adoptant de forma unànime aquesta síntesi ideològica en forma del Camí Prachanda".
Així doncs Prachanda va a presentar la seva "nova síntesi" del marxisme.
"El partit considera el Camí Prachanda com un enriquiment del marxisme-leninisme-maoísme." "El Partit ha definit el Camí Prachanda en el context del Nepal com una nova baula de marxisme creatiu, en oposició als revisionistes de dreta i als dogmàtics sectaris".
El resultat d'aquest "desenvolupament creatiu" del maoisme, tan aplaudit fins l'any 2005 pel nou revisionisme, és l'acceptació del pluripartidisme (2001) i la intervenció de l'imperialisme a les zones alliberades, a través dels seus ONG’s (2003).
Estem en els anys en què Avakian aixeca la seva bandera contra el "dogmatisme" i el "sectarisme", a la qual Prachanda s'uneix amb la seva "nova síntesi" i el nou rumb que pren la guerra popular al Nepal . El Camí Prachanda no és un pensament guia, no és el maoisme aplicat a la realitat del Nepal, és un "enriquiment" d'aquest, és una "baula nova" del marxisme, és una "nova síntesi", és revisionisme. Prachanda va a aplicar al Nepal no només les idees de Avakian sinó també el seu llenguatge, inclosa la seva "síntesi". Cal tornar a la tesi Avakian sobre la seva "veritat objectiva" per comprendre en què consistirà el nou rumb que pren la guerra popular al Nepal.
Avakian rebutja la "veritat de classe " i la oposa a "buscar la veritat en els fets". A imatge de les ciències naturals, tots i totes les classes són iguals davant l'estudi de la "veritat dels fets". Nosaltres ens reafirmem que respecte a la transformació revolucionària de la societat només el proletariat té interès objectiu i conseqüent per transformar-la i abolir la propietat privada, l'explotació i la societat de classes. Que davant de cada qüestió ideològica, política o orgànica només hi ha una posició de classe proletària i no vàries. Que el deure de tot comunista de defensar la "veritat de classe" proletària i dur la lluita a mort contra la influència de la burgesia en les nostres files, contra el revisionisme, per Avakian és dogmatisme i per descomptat gens democràtic, per a ell és tracta d'imposar idees. Sobre el caràcter de classe de les idees, si aquestes són burgeses o proletàries poc li importa. L'important és no imposar, no ésser sectari, no ser dogmàtic. De tal manera que el document aprovat en la II Conferència al Nepal "va ser adoptat de manera unànime mitjançant un debat viu i democràtic proletari d'alt nivell, ha unificat al Partit sobre una nova base." A més s'havia ampliat el treball de masses. "Per a ampliar els nostres llaços amb les masses, vam donar importància al desenvolupament de diferents organitzacions de masses, fòrums, etc. En aquest procés, el Partit ha estat seguint la política de la solidesa estratègica i de la flexibilitat tàctica amb particular serietat." Avakian parlarà de "nucli dur" i de "nucli tou". Sobre aquesta flexibilitat tàctica al 2001 s¡aprova el pluripartidisme i el 2003 apareixen les primeres ONG en les zones alliberades que van preparant el camí del futur "acord de pau".
Conciliation Resources (CR) sobre el seu treball a Colòmbia planteja els problemes i les alternatives que manegen les ONG que treballen en els "processos de pau": "La polarització causada per dècades de conflicte ha permès l'aïllament entre grups socials. CR considera que és essencial enfortir relacions entre persones, al marge de les seves diferències socials, polítiques, culturals, econòmiques, geogràfiques, de gènere i d’edat. Promovem l'establiment d'aquestes relacions a través d'un projecte de 'aprenentatge cooperatiu', en què facilitem el diàleg entre persones amb diversos tipus de perfil social i polític amb parells d'altres països, perquè treballin juntes al voltant d'una meta comuna de construcció de pau."
Aquesta tasca es va a culminar en 2005 de la mà del nou revisionisme, la reacció i dels imperialistes, principalment el ianqui, a través d'organitzacions com la Swiss Federal Departament of Foreign Affairs (Suïssa) i la BMZ.
La cooperació internacional de l'imperialisme suís (COSUDE) que forma part del procés de pau al Nepal explica el seu treball de la manera següent: "La COSUDE aposta per una democràcia pluralista descentralitzada, per un govern transparent i està en contra de la impunitat del càstig i del despotisme, de la degradació, de l’humiliació i de la discriminació per gènere, afiliació ètica [sic], origen social o religió. Els programes de la COSUDE estan en estreta relació amb processos de canvis socials estructurals, recolzant-los en diferents punts temàtics fonamentals per tal de reduir la pobresa i contribuir al desenvolupament. Per tant, els programes sempre formen part del context de conflictes socials. Creen l'espai necessari per a negociacions sobre els diferents objectius i interessos, promouen la participació de certs actors i n’exclouen altres. Així mateix, donen suport a dones i a homes desfavorits perquè aquests puguin expressar i exigir els seus drets (empoderament). Conseqüentment, intervenen en les estructures de poder existents. "A més, els programes de la COSUDE sensibles als conflictes tenen com a objectiu prevenir o ajudar a superar la violència, al igual que donar suport a modes constructius de tractar els desacords". Tractar les diferències de forma constructiva, no ho diu només el nou revisionisme, és l'imperialisme a través dels seus aparells el que s'està expressant de la mateixa manera. Conciliació de classes. "Un enfocament sensible als conflictes significa, doncs, fomentar el comportament constructiu i deslligar-se de comportaments destructius. Probablement, qui millor ha explicat aquest enfocament ha estat Mahatma Gandhi."
Com a exemple de com es mou l'imperialisme, a Colòmbia, anys més tard, torna a aparèixer l'imperialisme alemany. Entre juliol de 2010 i juny de 2011, es porta a terme el projecte "Estudi de processos regionals de reconciliació a Colòmbia i la promoció d'una política nacional de reconciliació", finançat per la Deutsche Gesellschaft für Internationale Zusammenarbeit (GIZ) i realitzat per la Fundació Friedrich Ebert a Colòmbia (FESCOL) i el Programa de Cooperació entre Estat i Societat Civil per al Desenvolupament de la Pau (CERCAPAZ) de la GIZ .
Un cop negada la "veritat de classe", denunciats els "dogmàtics" i "sectaris" (el PCP i el seu organisme de treball a l'estranger, el MPP) i d’haver capitulat davant de la burgesia, a la qual el "destil·lador" es nega a combatre sota l'excusa que no cal imposar idees, no és casualitat que l'objectiu del nou revisionisme coincidís amb el de l'imperialisme i el seu llenguatge amb el de les ONG. Tornem a veure com s'expressen els imperialistes .
Sobre la reconciliació, i dins del projecte "Estudi de processos regionals de reconciliació a Colòmbia i la promoció d'una política nacional de reconciliació", realitzat per la Fundació Friedrich Ebert a Colòmbia (FESCOL) i el Programa de Cooperació entre Estat i Societat Civil per al Desenvolupament de la Pau (CERCAPAZ) de la Deutsche Gesellschaft für Internationale Zusammenarbeit (GIZ), en un dels documents generats durant el projecte, i recollint diverses interpretacions dins de les intervencions en els "processos de pau" recull la següent: "la cinquena i última definició interpreta la reconciliació com la construcció de comunitats. Aquesta visió no enfoca en el nivell social sinó individual, segons el qual el conflicte trenca les relacions entre individus per la qual cosa la reconciliació significaria recuperar la confiança entre persones i reconstruir els seus vincles. Per aquesta raó, se centra en els canvis i transformacions en el comportament individual". És important ressaltar que "aquesta visió no s'enfoca a nivell social sinó individual", al igual que el nou revisionisme no veu classes sinó individus, per això nega la "veritat de classe" i només veu la seva pròpia pell. Les idees ja no són de classe, són individuals, la unitat no s'aconsegueix esclafant la burgesia, ara la unitat s'aconsegueix respectant l'individu, respectant els seus punts de vista, encara que aquests siguin reaccionaris.
COSUDE, en referent a l'entesa entre parts enfrontades, planteja el següent: "Un acord va prenent forma quan els comportaments i les actituds de les parts es van modificant. ( ... ) Les actituds es modifiquen quan la polarització cedeix i per tant, s'abandonen algunes fites amb l'interès d'aconseguir-ne altres." Els imperialistes, que com el revisionista Avakian, tracten de conciliar i posar a la classe obrera i als pobles del món a la cua dels interessos imperialistes posen èmfasi en les formes i les maneres d'actuació. Per conciliar cal que la "polarització" disminueixi. Com que el PCP mai va cessar de criticar, no va capitular davant la burgesia i va portar la lluita de dues línies fins al final, conscient que només hi ha una veritat de classe, com que la unitat la va entendre en lluita i sobre els principis i no conciliant sinó "polaritzant", llavors comença la campanya contra el PCP i el seu organisme generat a l'estranger utilitzant el mètode de la injúria: "són sectaris", "intenten imposar les seves idees", etc., actualitzat avui amb l'etiqueta de "atacar la guerra popular a l'Índia". Al voltant del 2001 en lloc d'abordar la lluita de dues línies Avakian llança la directiva d'aïllar la guerra popular al Perú que molts segueixen aplicant avui.
L'any 2005, consumada la traïció del PCN(m), Avakian envia diverses cartes a Prachanda que farà públiques el 2008 aixecant la bandera de la lluita contra el "centrisme" que no era altra cosa que oportunisme. Fins i tot arriba a criticar la unitat de Prachanda, del PCN(m) amb els vells revisionistes en un únic partit unificat quan ell va intentar el mateix amb el PCP i la LOD al Perú. El 2009 ja hi ha organitzacions que es pugen al carro de Avakian. La "lluita contra el centrisme" només era una forma d'amagar que la capitulació era la collita recollida per l'aplicació de les seves idees al Nepal i l'abandó del camí iniciat pel PCP al Perú. Era una forma d'evitar el balanç de l'aplicat al Nepal i treure’n lliçó. En definitiva era una forma de fer creu i ratlla.
Avui Avakian i els capituladors, que són incapaços de lluitar contra la burgesia, de dur una lluita de dues línies franca i honesta, ni tan sols en reunió i cara a cara, i per això en complicitat amb els altres membres del CoMRI van impedir que el PCP assisteixi les reunions, segueixen fins a la data amb els seus atacs al PCP: "Alguns camarades s'han negat a condemnar, fins i tot fins ara, al grapat de partidaris del PCP a l'estranger, els atacs extremadament virulents en contra del camarada Avakian i el CoMRI sol troben la seva parella en els excessos de les seves fantasies sobre l'actual estat de la guerra popular al Perú." (Carta als Partits i organitzacions participants del Moviment Revolucionari Internacionalista, Maig 2012).
Es pot observar doncs com en les últimes dècades l'imperialisme, principalment el ianqui unit a altres potències imperialistes, juntament amb la reacció i el revisionisme ha desenvolupat un pla d’"acords de pau" i capitulació. Aquest pla l'han anat perfeccionant. Perú ha estat l'experiència pilot i el Nepal ha estat un èxit momentani de l'imperialisme, la reacció i el nou revisionisme. L'imperialisme ha mogut per aconseguir els seus fins al nou revisionisme i als capituladors, molts dels quals van capitular a les presons de la reacció, Gerry Adams (IRA) , Öcalan (PKK) , Otegui i Josu Ternera (moviment abertzale i ETA), Mandela (CNA), la LOD al Perú, etc. ,el pla apunta sobretot a les guerres populars o lluites armades dirigides per partits maoistes. Cal treure lliçó de tot això per tal d’avançar.
Cal desenvolupar la lluita de dues línies, de manera franca i honesta, per aixafar i escombrar tot aquest nou revisionisme, totes les convergències amb Avakian. Cal combatre el pla mundial de l'imperialisme, la reacció i el revisionisme de convertir tota lluita popular, principalment les guerres populars i lluites armades dirigides per partits comunistes, en lluites venudes, ajustades als interessos de l'imperialisme. Lluites no per aixafar i escombrar els estats imperialistes, no per instal·lar la Nova Democràcia i continuar ininterrompudament amb la revolució socialista i les revolucions culturals proletàries fins al comunisme, sinó per la dictadura burgesa sota el mantell de "socialisme del segle XXI" o de una democràcia burgesa . Aquest és el pla dels "acords de pau", de capitulació i amnistia, de cretinisme parlamentari, que ara difonen amb el suport del nou revisionisme, és a dir, un revisionisme per complir el paper d’instal·lar "partits maoistes" de nom.
